Pel Rubén Cruz
Han passat 530 anyets de no-res, i continuem sense posar-hi remei als errors. Ni que els descendents dels descobridors hi demanessin perdó, ni que els descendents dels descoberts els hi acceptessin, canviaria el passat, però posaria les voluntats en mode alternatiu. Una manera de tornar a començar diferent.
Ens ha costat cinc segles, però hem acabat fent altres descobertes.
Hem descobert que els castellans sense futur ja fa cinc segles se’n van anar cap a les Índies a fer-se rics amb l’esforç dels indis descoberts, batejats i esclavitzats. El mateix Colom tampoc no tenia millor projecte que regirar el planeta descobrint fonts d’on manen les riqueses.
Hem descobert que els espanyols descobrien indis a punta d’espasa i a boca de canó, i que aquests es resistien a ser descoberts, tement-se que després serien batejats a punta de pila com si no en tinguessin nom propi.
Hem descobert que els indis civilitzats van voler independitzar-se de l’amorosa i abnegada mare que els va parir. Increïble però cert, ara fa dos cents anyets.
Hem descobert que, si els indis de la colònia Catalunya volem viure com a indis lliures, no podem admetre cap reserva autonòmica, una comunitat rebaixada en les seves expectatives polítiques amb un Estatut constitucionalitzat a ribot però il·legítim. Ni que ens canviïn la llibertat per unes grapat de pedretes de colors llampants.
Al 1998, el grup mallorquí de rock Ossifar es va acomiadar dedicant-li una cançó al descobridor del Nou Món: Tòfol Colom (del seu àlbum Lo millor/ Debestof) Ens recorda que en temps del Franco ens van contar moltes mentides, i que ara ens diran l’autèntica història d’un noi de Felanitx que es va fer descobridor perquè era pobre i no perdia res provant fortuna com a migrant.
