“Fa un any que em vaig apuntar al gimnàs i no he perdut pes. Hauré d’anar-hi, a demanar explicacions.” (mem popular)
Pel Rubén Cruz
S’ha acabat el bròquil. Ara comença l’estira i arronsa preelectoral. Pura qüestió de múscul.
El mentrestant —allò que volien gestionar amb flexibilitat els independentistes bons mirant cap a l’altiplà i menystenint els dolents i pecadors de rigidesa— és ingovernable perquè la parella té interessos divergents i no poden salvar-ne el matrimoni. Flexibons i Junts Bond se complementen, però no se suporten.
Escena 1. A finals de setembre (ara fa tot just dues setmanes), el president del Govern de la Generalitat li oferia al president del govern espanyol un pacte de claredat per donar-li en mà les claus del no-procés cap a un referèndum a Catalunya.
A l’altiplà governa un artefacte històric construït amb nano-tecnologia també catalana: només un grapat de vots, però són motiu suficient perquè el no-nacionalisme espanyol el denunciï tothora i s’esquinci les vestidures democràtiques dia sí i dia també. Per això, mitja horeta de rellotge va trigar el president del Gobierno Más Chachiprogre de la Historia en recordar-li l’agenda del retrobament entre catalans, de la que parlaven entaulats.
“Primer pregunta’t qui vols ser. Després fes el que hagis de fer.” (Epictet)
Brau Assegut: Claredat
Escena 2. El president català ha anunciat la cacera d’aquest os el primer dia del debat de l’estat de la nació, i ha demanat complicitats. Per guanyar l’efecte sorpresa. Sense comunicar-los-el als socis de govern. Sense claredat, però amb totes les ganes de retrobar-se amb els altres catalans en la Feria de abril a Can Zam: un pícnic sense urnes, vet aquí la gràcia.
Escena 3. Tot seguit, els socis li han demanat garanties que Esquerra complirà el pacte d’investidura i de govern que van signar després de dos intents fallits d’investir l’Aragonès. El president no replica a l’acusació, com qui enxampat en falta fa veure que no ha passat res… i atorga. Les garanties passen per una moció de confiança, que la hi exigirien de convocar. El president s’escapoleix i no atorga.
Escena 4. L’endemà el president pregunta un per un als consellers i conselleres de Junts si coneixien per avançada la proposta que havia fet pública el portaveu parlamentari, senyor Batet. Com que no sap què fer-ne, decideix llençar per la borda el seu vicepresident per deslleialtat (¿¡!?) greu entre socis. Ni que fos lleu: es veu d’una hora lluny que és una rebequeria sense solta, que d’acudits n’ha tret ell també del seu magí sense encomanar-se a cap marededeu.
Efectivament, ho fa perquè pot, que per alguna cosa és el president. Però també podia no haver cessat ningú, com a ell no el va cessar el president Torra per manca de lleialtat quan els socis d’Esquerra van permetre que un òrgan administratiu inhabilités un president de la Generalitat per una expressió de drets humans.
Escena 5. De seguida, els de Junts han preguntat a les seves bases l’actitud que havien de prendre davant l’incompliment del pacte, que s’arrossegava de bon principi. I les bases han decidit deixar el govern perquè el president prengui la iniciativa que li pertoca: convocar eleccions o conformar un govern alternatiu amb qui el vulgui. Però no serà fàcil de formar-lo, a pocs mesos d’unes eleccions municipals. El president espanyol ja ha estès la mà per si cau alguna fruita madura.
Escena 6. La mà estesa del Pedro Sánchez no farà miracles, com no els ha fet fins ara, i tan bon punt passi l’efecte sorpresa-Illa, la paràlisi de l’acció de govern portarà necessàriament a convocar eleccions, amb intercanvi de retrets entre els vells socis per carregar-li el neuler l’un a l’altre.
Amb una mà estesa es poden fer coses: pots agafar el cistell del pícnic i convidar el rival Illa a picar-ne abans de cedir-li el teu lloc a taula, o pots agafar i fins i tot compartir els pesos del gimnàs. Però no pots inscriure’t al gimnàs independentista i tot seguit anar-hi a petar-la a l’ateneu autonomista.
“L’home superior pensa sempre en la virtut; l’home vulgar en la comoditat”. (Confuci).
Brau Assegut: Vulgar
Escena 7. El govern de coalició a la Generalitat se n’ha anat en orris, i el seu president diu que convocar eleccions és irresponsable, amb la crisi econòmica i social de la tardor. Mai és bon moment per convocar eleccions, perquè sempre cal l’estabilitat del govern davant la crisi permanent en què vivim instal·lats. I tanmateix s’acaben convocant-ne i no passa res d’extraordinari, llevat del resultat.
La disjuntiva “pícnic o gimnàs” es resol preguntant-te primer a tu mateix quin múscul vols entrenar: l’estómac agraït sabent que no controles ni la dieta ni les calories ni els pocs recursos disponibles, o els abdominals per anar fent camí entre les bastonades que de ben segur et cauran, amb el teu objectiu d’arribar a controlar els recursos propis i l’objectiu aliè d’impedir-ho. L’estómac funciona tot sol, sense ni pensar-hi, i el fas content si el convides a un pícnic; mentre que els abdominals necessiten un cervell que gestioni la voluntat a cada moviment, i la dirigeixi cap a l’objectiu.
Per cert que els abdominals s’entrenen al gimnàs, on després d’inscriure’s cal anar-hi regularment perquè faci efecte. El resultat es farà notar si ets constant.
Escena 8. Esquerra pot dir que, lliure de Junts, es dedicarà a entrenar l’estómac dels més desfavorits fins a exhaurir la petita bossa de la Generalitat —s’hi deixaran la pell!—, i també pot continuar dient que entrenarà els abdominals i farà estiraments per ser més forts, que totes dues pràctiques són compatibles… mentre fa estirades al sofà, panxa-content.
Però si reforces musculatura i et prepares per l’embat democràtic, gastes igualment el pressupost sense haver de comprar-ho tot: només allò que convé a la supervivència de la nació i de la seva gent. Encara som un sol poble, malgrat els esforços unionistes per desinfectar i imposar la cohesió constitucional.
Epíleg. En qualsevol cas, si el president dubta, sempre pot consultar a les bases d’aquest país, les que aguantem el pes i les càrregues de tan poca claredat. Segurament el resultat no agradarà a tothom, però sabrem a què dedicar el nostre temps.
Som un sol poble que vol votar per decidir l’important. Per tota la resta, ja tenim els nostres representants.
