Pel Rubén Cruz
Que ningú vegi al·lusió alguna als Jocs Olímpics d’hivern que aquest govern vol mantenir tant si com no a l’agenda del reencuentro a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. S’hi ha escarrassat prou com per deixar-se pèls a la gatera, i ha fet el ridícul més olímpic, aquest govern. Ara, però, sembla comptar amb la complicitat amagada del propietari de l’agenda.
Tampoc no hi vegi ningú cap referència a cap taula de cap mena on dialogar o jugar-se unes pessetes al dòmino. Tot és molt més innocent, i també innocu, sense efectes secundaris, ni tampoc de primaris.
Parlem ara de les condicions del joc democràtic que ens etziba el Bolaños. Parlem dels Juegos Reunidos Geyper. Si alguna part dels jugadors se n’avorreix, pot canviar de joc… però sempre en família. Les parts de la gent catalana en general i la independentista en particular som prou grans ja perquè ens parlin sense descodificadors.
No hi ha majoria per fer res perquè no hi ha voluntat de fer res… que no sigui aparença de fer alguna cosa.
Però fora tabús que ens limiten els temes de diàleg, i parlem del dogma de la primera part contractant que li vol fer combregar a la segona part contractant amb permís del propietari de l’agenda. Si no t’agraden els principis de la taula, tampoc t’agradaran les dues tasses d’acaballes.
La taula del diàleg ha perdut les quatre potes que deien que tenia i ha aterrat estrepitosament. Però sense aixecar polseguera, perquè els ideòlegs estan prou satisfets de servir-hi el te a la japonesa, en una cerimònia poc lluïda –perquè de copiar bé no en sabem gaire—, fent-li la yakuza, el vudú o la guitza al soci incòmode de govern català, a veure si el sentit de l’honor de les institucions o el sentit de la vergonya aliena –ja que no la pròpia— li fan marxar i poden omplir-ne el buit amb nous socis trapelles. Per a una majoria independentista del 52% (i baixant), trapelleries és el que fan els poders petitets que s’arrosseguen per aquesta autonomia i en mengen.
Aquesta taula no s’ha fet per parlar de l‘amnistia ni de l’autodeterminació. Són conceptes massa entenimentats i carregats de sentit pràctic com perquè a Madrid (mirall d’Espanya) n’entenguin el sentit de l’oportunitat. Bàsicament perquè la part espanyola no té res a oferir més que donar allargues i incomplir reiterades promeses.
Aquesta taula no s’ha fet per parlar de modificar la Llei Mordassa ni el delicte de sedició, també perquè a Madrid (mirall…) li han agafat gust a la mentida, com més descarada més gustosa, i ara diuen que no hi ha majoria parlamentària per portar-la a terme. Llàstima, perquè mira que voldria tenir aquest gest, la part espanyola, però es veu que ningú a les espanyes constitucionals els seguiria per aquest camí…
Aquesta taula s’ha fet per parlar de desjudicialització, però no de qualsevol sinó de la desjudicialització ben entesa: aquella que depèn del govern. Però resulta que la Fiscalia té un programa instal·lat que funciona en mode automàtic, alineada amb el poder judicial amb qui conviu i es juga la carrera tot fiscal. De la desjudicialització que pertocaria als jutges tampoc no es parla, perquè Espanya és una democràcia plena i un estat de dret on impera la divisió de poders. Per aquesta lliçoneta de primer de carrera no cal parar taula, n’hi ha prou de tornar al bar de la facu a recordar batalletes.
Parlem, doncs, de coses que estan a la ma no de la Fiscalia ni dels barons de qualsevol partit espanyolista: negociem discretament i sense focus ni flashos el traspàs als governs autonòmics (el català entre més) de la competència per celebrar referèndums. Un altre “cafè para todos, marchando”. Ai, pena, que tampoc no s’hi haurà fet la taula per tan indigest àpat. Les espanyes totes, plurals o una, escridassaran el polític matusser que cedeixi una engruna, perquè ja saben per què volen els catalans convocar-ne un, i només faltaria que en fos de legal.
En breu, aquesta taula s’ha fet perquè els mitjans els puguin fer fotos als toreros que surten al ruedo i als toros que surten del chiquero. Fotos que voltin pel món fent estada a Europa: ja gairebé ho tenim, el problema català resolt. N’era conflicte polític, perquè el beneit president Torra s’hi va encaparrar, i va ser la primera (i única) concessió que va fer la part espanyola per engegar el dispositiu “tauleta de diàleg” i que no se n’anés en orris a la primera trobada (la de les ponsèties roja i grogues). Ara ja no arriba a la categoria de problema. I la taula és l’anècdota que ho ha fet possible: ha imposat que, en endavant, la ponsètia groga serà gualda. O no hi haurà tauleta, Déu no ho vulgui!!!
