Per Rubén Cruz
Avui és diada gran entre els pescadors i els mariners, que recorden i celebren la seva patrona amb un aplec. Avui és la Mare de Déu del Carme i jo he demanat hora per sortir-hi amb vosaltres.
A començaments de juliol he assistit a tres espectacles del Festival Internacional de Teatro Clásico, a Almagro, adaptacions i versions de textos coneguts però prou oblidats, que parlen de la natura humana, la nostra. Som matèria i esperit dins un animal social. Ara només en parlaré d’allò que es veu a l’escenari, i per celebrar la mare de Déu d’agost miraré d’articular aquestes peces amb una crítica a la raó tecnològica, a la secció Prats Vermells del nostre diari digital.
La primera obra representada és una versió musical (però no un musical) de La vida es sueño, de Pedro Calderón de la Barca (1629), interpretada per la Companyia xilena La Calderona.
Sobre l’escenari s’entrelliguen i resolen dues trames: una de política i filosòfica al voltant del príncep Segismundo tancat en una presó pel seu pare, el rei Basilio, i alliberat per un sol dia. I una altra d’amorosa, on l’honor de Rosaura reclama reparació, una comèdia d’intriga tan popular al segle XVII.
Simplificaré els fets per veure-hi clar:
En néixer Segismundo, una profecia declarà que derrotaria al seu pare i seria un rei cruel. El rei Basilio tanca el fill en una presó per evitar que es complís la profecia, i de pas li nega la humanitat. No creu en la Providència que pugui trencar la profecia ni en la llibertat de l’home per escollir el seu futur.
Fruit del seu tancament, Segismundo és un monstre amb forma humana que es comporta com un animal salvatge. En llibertat per un sol dia veu la veritat, que se li esfuma tan aviat com li ha vingut.
El rei disposa de la vida del seu fill: no la hi arrabassa, però hi interfereix greument. Els poderosos —que encarnen cruament els poders— interfereixen les nostres vides —el valor dels clàssics és que tothom som Segismundo—, per protegir-se’n —que som perillosos—, buidant-les de contingut.
“Morir, dormir… ¿dormir? Potser somiar.”
Hamlet, Príncep de Dinamarca, de William Shakespeare (1601)
Potser Calderón coneixia l’obra que Shakespeare havia enllestit gairebé 30 anys enrere.
La segona obra és una versió clown de l’adaptació teatral d’una novel·la, El diablo Cojuelo, novela de la otra vida, traducida a esta, de Luis Vélez de Guevara (1641) un “delirio teatral, tan clásico y tan payaso” (Juan Mayorga)
Cleofàs, un estudiant de la Universitat d’Alcalà repetidor i gorrista, treu el diable de l’ampolla on l’havia ficat un mag. Cojuelo, en agraïment, porta Cleofàs pels aires de Madrid i li mostra virtuts i vicis de la gent sota les teulades de les cases. Sàtira social per donar sortida a la decepció pròpia d’un temps de crisi després de frustrades tantes expectatives imperials.
En Cojuelo aixeca la teulada dels edificis per descobrir «la carne del pastelón de Madrid y tanta variedad de sabandijas racionales en esta arca del mundo». Enmig d’aquell escenari, estudiant i diable observen el comportament de la petitòria humana:
- l’home que dorm amb bigotera perquè el bigoti no se li despentini
- la vella fetillera que prepara un emplastre per refer la virginitat d’una donzella maridable.
- la tavernera rica a còpia de donar gat per conill, que ha dotat obres pies per anar dreta cap al cel
- el cavaller que dorm arrupit perquè el llit li ve petit
- el taverner que bateja amb aigua el vi de les tines
- l’alquimista que intenta vol fer or del plom
- el marit i la seva dona que han gastat tot el que tenien en comprar cotxe sense disposar de cavalls, i han de viure-hi encotxats
- el marquès que puja una escala pel balcó de la casa on viu un cavaller vell i ric, amb una filla donzella que li està esperant per deixar de ser-ho…
- … … …
La claror del dia començava a albirar-se, «y volviendo a poner la tapa al pastelón, se bajaron a las calles. Ya comenzaban en el puchero humano de la Corte a hervir hombres y mujeres, trabándose la batalla del día, cada uno con designio y negocio diferente, y pretendiéndose engañar los unos a los otros, levantándose una polvareda de embustes y mentiras»:
- «la calle de los Gestos, [donde] estas figuras de la baraja de la Corte vienen a tomar el gesto con que han de andar aquel día»; (una avançada de les xarxes socials)
- «otra plazuela, donde se alquilaban tías, hermanos, primos y maridos, como lacayos y escuderos, para damas de reputación que quieren pasar en la Corte con buen nombre y encarecer su mercadería»;
- «la pila de los “dones”, donde se bautizan los que vienen a la Corte sin él. Todos aquellos muchachos son pajes para señores, y aquellas muchachas, doncellas para señoras de media talla, que han menester el don por la autoridad de las casas que entran a servir».
- la ropería de los abuelos, donde se vende la ropa de que se desnuda a los difuntos la primera noche que los entierran, y donde cualquiera puede comprar la que más le conviene;
- «la casa de los locos, donde se castigan y curan locuras que hasta ahora no lo habían parecido. […] cárcel de los delitos del juicio»;
«Vámonos de aquí, no nos embarguen por alguna locura que nosotros ignoramos; porque en el mundo todos somos locos, los unos de los otros.»
Són els fogots de l’aparença, ara passats per la mirada deconstructora de Cojuelo, com farà Valle Inclán davant els miralls deformants del callejón del Gato, en Luces de Bohemia.
Finalment, Carreta y manta, de la Compañía Sin Fin, una versió amable i familiar de la vida dels cómicos de la legua i dels joglars que anaven d’un lloc a un altre representant comèdies amanides amb rondalles, balls, jocs malabars i molta mímica. La comèdia era la distracció més popular dels temps pre-tecnològics malgrat la invenció de la impremta, que ja començava a engrescar la gent mitjançant la lectura col·lectiva en veu alta perquè la sentís tothom.
L’atzar contribuïa a formar les companyies en coincidir en una mateixa plaça de poble, a vegades competint, a vegades col·laborant. La precarietat de la vida obligava els joglars a sortejar entre el públic algun producte de primera necessitat, per anar fent la viu-viu.
Eren temps anteriors al mòbil i a les sèries globals que tants diners inverteixen en produir-les perquè són tan rendibles. Ep!, i sense necessitat de rifar cap botifarra, que ara el públic s’hi abona tan gustós com fa quatre segles però amb més recursos a la butxaca (o amb els mateixos pocs, que l’economia capitalista s’encarrega de buidar tant si vols com no).
L’espectacle ens recorda que la nostra feina en aquesta vida no és triomfar, sinó aixecar-nos cada vegada que caiem i tornar a començar.
