Pel Rubén Cruz
He pres el títol d’aquesta peça al programa de TV3 que, al llarg de 87 capítols, va emetre entre el 2012 i el 2013 amb motiu del primer centenari de les Normes Ortogràfiques, de Pompeu Fabra.
Són episodis breus (d’1 minut) en format de vídeo que divulguen aspectes gramaticals i errors comuns entre els parlants, i que avui dia es fan servir com a formació a l’Institut Obert de Catalunya (IOC)
I he pres la fotografia destacada d’un bloc de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya.
La tria feta no és cap provocació –i ni que ho fos—, sinó un joc de paraules: si llegim de dreta a esquerra trobem el mateix missatge que a l’inrevés.
Avui, dia 16 de desembre, durant una hora i sota el títol de “El català, en perill? El català, en acció!”, hem compartit una sala del Palau Robert per escoltar la veu de gent compromesa amb el català. La conversa organitzada per diari digital ElNacional.cat ha aplegat el Jordi Cuixart (President d’Òmnium Cultural i empresari), la Blanca Pujals (advocada i editora de Viena Edicions), l’Arnau Rius (professor i responsable del Canal Malaia) i la Iolanda Batallé (professora, entre més facetes del seu currículum). Ha introduït i moderat la periodista Marta Lasalas.
Aquest que llegiu és un article d’opinió, la meva. La versió periodística de l’acte la trobareu en aquest enllaç, a càrrec de l’organitzador. Hi he assistit amb idees prèvies, i alguna d’adquirida al llarg de la conversa, que miraré d’exposar breument. Les meves paraules, en traç vermell.
El tema és ben viu a les xarxes, al Parlament, al carrer… Malauradament, el nacionalisme espanyol n’ha fet volgudament tendència política des que el PP es va mantenir al marge de la reforma de l’Estatut de Catalunya del 2006… Ja fa uns quants anys que competeix amb Ciudadanos, partit nascut per sotmètre el català a l’assetjament polític sense mirar els mitjans. Ara la competència és més dura, i tots dos han de girar a l’extrema dreta si volen sucar-hi pa a Espanya.
Com hem arribat on som? Com és que el català ha esdevingut un arma llancívola?, ha llençat Lasalas el guant a l’arena.
Cuixart l’ha recollit per apuntar-hi dues raons:
1a. L’origen cultural del catalanisme, amb la llengua com a columna vertebral i la voluntat conscient de construir la nació, la fa molt llaminera per combatre-la políticament.
2a. La immersió a l’escola amb el català com a llengua vehicular per garantir que tothom a Catalunya té les mateixes oportunitats perquè en coneix totes dues llengües oficials, al marge de la materna de cadascú. És aquesta cohesió que s’interposa entre els interessos partidistes i els electors.
Són les coses del mercat electoral: cal cridar el producte propi, i desprestigiar el del contrari.
Totes dues llengües brillen amb llum pròpia, però els apoderats o mànagers del castellà consideren imprescindible apagar la llum catalana, perquè no li agrada la competència. Són els apoderats dels castellà que fan un ús suprematista de la llengua castellana, i l’obliguen a assetjar la catalana de Catalunya estant.
Diem que el català és la llengua de cohesió social per no dir que el català és la llengua de Catalunya.
Batallé recorda que la llengua catalana no divideix, ja que no hi ha cap represaliada per no parlar català, mentre que n’hi ha hagut molts per no parlar castellà. El català ha estat prohibit a Catalunya diverses vegades en els últims tres segles, mentre que el castellà mai. Aleshores, quina llengua divideix, o pretén fer-ho?
Pujals afirma que atacar el català dona vots fora de Catalunya. Com a jurista, li sobta molt que la doctrina creada al Tribunal Constitucional, que blindava als anys 90 la immersió, ara és regira en contra.
El mal del control polític del nomenament de càrrecs del Constitucional ve de lluny i s’agreuja a cada renovació: quan governava el PSOE (1982-1996), el PP no acceptava de renovar els caducats només perquè li pertocaven menys peons sobre el tauler. La estratègia curta de gambals ha derivat en un repartiment de cadires lligat a la representació al Congreso en nombre d’escons, i ha rebaixat la qualitat dels nomenaments, com hem viscut no fa un mes encara.
Rius també troba que atacar la llengua funciona molt bé a Espanya, és un fet estructural de fa segles. I encara s’ha reforçat des que el català s’usa conscientment per crear nació.
Lasalas pregunta pel canvi de posicionament del PSC, des del consens amb la immersió als anys 80 a l’actual consens pel 25% del castellà.
Lasalas pregunta pel canvi de posicionament del PSC, des del consens amb la immersió als anys 80 a l’actual consens pel 25% del castellà.
Cuixart opina que avui l’adversari és la nostra incapacitat de donar resposta amb sentit d’estat, amb determinació, que això és governar. A les forces catalanistes ens divideix la repressió. Cal posar en valor la feinada feta per aturar els atacs judicials contra l’escola des del 2014, i no culpar-nos els uns als altres del moment actual.
Fa un mes i mig que el PSC es va despenjar del Pacte Nacional per la Llengua…, però dos anys que venia festejant l’antiimmersió.
Vet aquí una interessant guia de com va anar allò de la immersió lingüística fa ara 40 anys, pel Jordi Font, avui també entre el públic assistent a l’acte.
Batallé agafa el toro per les banyes i planteja que Catalunya és una nació ocupada per una altra, la qual cosa explica tots els atacs que rebem.
Cal crear espais nous per a l´ús del català, com ara les col·leccions temàtiques diverses a l’editorial La Galera, obrint pas fins a nous lectors atrets pel continguts.
Qui diu que una nació és un vincle temporal que es renova (o no) a diari si una part dels seus ciutadans canvia el consens, vol dir-nos que la pot trencar.
Per què la llengua perd ús social, si la immersió és un model d’èxit?, pregunta Lasala.
Rius veu clar que la llengua de convergència entre els membres d’un grup és el castellà.
Cal evitar que els nouvinguts formin societats paral·leles instal·lant-se als mateixos barris, i hem de compartir-hi espais, perquè se’n facin càrrec de la llengua que els hi portem.
Pujals defensa fer en català quantes més coses millor, per normalitzar-ne l’ús davant la mainada, perquè imita els comportaments dels adults. El català ha de ser la llengua comuna de trobada, i per ser-ho hem d’arribar als joves d’unes altres maneres. Una tasca per tothom des de la pròpia parcel·la.
Batallé considera important recuperar la consciència de la necessitat de ser militants amb el català, per compartir-la amb més gent.
Cuixart diu que hem perdut l’exigència col·lectiva: als mestres, als polítics… Si les Lleis de Normalització Lingüística, i de Política Lingüística són vigents, hem d’exigir que s’apliquin, no cal inventar-hi res de nou. Sabem que un 50% dels mestres no fan servir el català a classe.
Sabem també que quan el catalanisme és determinat, arrossega molta més gent darrere la llengua, esdevé més atractiva per a tothom.
El pressupost de la Generalitat catalana pel departament d’Educació ha passat de 380 a només 200 milions, en 10 anys. I aquest pressupost no depèn de ningú més que del Govern català.
Per Pujals, cal ser conscients que la immersió no s’està complint, i no enganyar-nos.
L’objectiu de la immersió no és afavorir l’ús social.
Només dona les eines a tots els menuts a Catalunya perquè algún dia se’n puguin servir del català amb normaliltat.
Cuixart explica que en la transposició de la directiva europea de l’audiovisual ens juguem el consum del nostre jovent. Cal dir als polítics catalans que, un acord sense règim sancionador ni quota garantida de català, no és res.
Necessitem una resposta de país davant del Gobierno espanyol, un sentit d’estat que no hi és. Si malgrat l’oposició ferotge contra una televisió catalana als anys 80 el polítics van engegar TV3, ara és hora de fer el mateix amb l’audiovisual.
Rius proposa un símil amb el bàsket: fem una bona “lliga” audiovisual catalana, en paral·lel a la més potent castellanoparlant. I Batallé, en la mateixa direcció, defensa crear contingut que a més de bo sigui en català, per revifar-ne l’ús social.
Estem en risc, però els atacs que rebem ens fan prendre consciencia i més forts. Vet aquí el valor afegit.
Pujals conclou que hem de desacomplexar-nos i exigir les institucions que facin la seva feina.
Rius compara les dades d’ús del català amb els resultats d’una empresa. Si passes del 50 al 36% entre el 2000 i el 2018, és clar que tens un problema… però encara hi ha partit, si ens activem.
Cuixart recorda Joan Sales quan demanava en una carta a la Mercè Rodoreda que li acabés d’entregar les galerades de la seva “Colometa” (finalment titulada “La plaça del Diamant”), sense por, perquè a Barcelona hi ha (començament dels anys 60) pel cap baix sis mil famílies que entenen el català i que esperen llegir novel·les escrites en la nostra llengua.
Hi ha partit. Hi ha mercat. Hi ha vida i esperança.
Activem-nos, mode actiu!
Recorda que el dissabte 18 de desembre hem estat cridats a manifestar-nos amb Som Escola per l’escola en català.
Una columna arrencarà de la Gran Via de les Corts Catalanes, a les 10:00 del matí i es trobarà amb dues columnes més al Passeig de Lluis Companys-Arc de Triomf, davant la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
La mobilització finalitzarà amb actuacions musicals.
