Dotzena etapa de #LaTravessa, pel Rubén Cruz
Anem de la comarca de la Conca de Barberà a la de Baix Camp.
«El país està molt bé comunicat. És un país de pas, un esglaó entre el mar i l’interior. […] Les masies esquitxen de formes humanes el paisatge i li donen un ordre agradable. La impressió és dolça i suau.
A tots els pobles convida a l’hospitalitat el bon tracte dels veïns, de caràcter generalment senzill, tarannà pacífic i llenguatge pintoresc […] és un país obert i molt hospitalari. La gent hi té una simpatia inoblidable..»
Josep Pla. Guia de Catalunya. Edicions Destino, Barcelona 1971
La Conca de Barberà és una comarca administrativa que comprèn territoris de tres de naturals: la depressió del mateix nom ─excavada pel riu Francolí─, les muntanyes de Prades, que l’envolten i la Baixa Segarra. Els pobles s’hi aixequen en pujols amb intenció estratègica.
La comarca va ser frontera entre musulmans i cristians entre mitjans del segle IX i principis de l’XI, raó que n’explica el despoblament i la política repobladora que arran la conquesta del territori van endegar l’aristocràcia feudal i els comtes-reis, auxiliats pels ordes militars templers (del Temple) i hospitalaris (de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem) que van explotar en monopoli molins, ponts, fargues, forns, masies… per aconseguir els màxims beneficis per ajudar la seva causa a Terra Santa. També construïren o administraren hostals o hospitals en llocs estratègics dels camins principals del pelegrinatge.
La conca és el camí més curt entre Tarragona i Lleida, on «trobem el fenomen impressionant de Poblet, un món de formes, de tradicions i de símbols d’una qualitat incomparable». El monestir de Poblet és a vuit quilòmetres de Montblanc i a tres de l’Espluga de Francolí.
En les primeres dècades del segle xx a la Conca de Barberà quan aparegueren els primers casals socials i cellers cooperatius impulsats per associacions pageses (i construïts pels mateixos socis) en lluita contra la usura i el caciquisme, i contra la fil·loxera replantant vinya. Al 1916 van aplegar-se en la Federació de Sindicats Agrícoles de la Conca de Barbera, que va continuar obrint nous cellers dissenyats ara per arquitectes modernistes.
Són freqüents els conreus al costat de superfícies forestals arbrades i els boscos illa enmig de les zones de conreu. Als anys 70 del XX, la indústria ha rellevat l’agricultura tradicional en crisi gràcies a l’autopista AP-2, i n’ha fet una comarca industrialitzada i assalariada. L’altre motor econòmic és l’activitat turística.
L’any 1990, la decisió d’instal·lar un abocador controlat de residus industrials a la Conca i una incineradora a l’Alt Camp van generar un moviment ciutadà de rebuig al projecte pel qual van dimitir en bloc els alcaldes de totes dues comarques.
Montblanc n’és la capital, de la conca. Els reis hi van voler crear una vila forta a mig camí entre Tarragona i Lleida, i alhora lliure que compensés les senyories del voltant. Exempta d’impostos per atreure pobladors, va créixer ràpidament l’activitat comercial, i arribà a ser la tercera ciutat després de Tarragona i Tortosa, a l’edat mitjana.
Les Corts de Cervera del 1359 en van fer la capital de la vegueria, i la ciutat arribà a ser la seu de corts catalanes fins a cinc vegades. A La importància política li va acompanyar la prosperitat dels oficis. L’església de Santa Maria es grandiosa com una catedral, reveladora per la seva planta i altura de l’impuls de la ciutat.
Amb la Guerra dels Segadors, les tropes castellanes en retirada van saquejar i incendiar la ciutat durant La General Crema (1649) Montblanc va decaure fins a mitjans del XIX, quan el conreu de la vinya i la millora de les comunicacions provocaran una renovat impuls demogràfic i comercial.
El 1947, la vila de Montblanc fou declarada Conjunt Monumental i Artístic pel nombre d’edificis medievals conservats. El 1987 es va representar per primera vegada la llegenda de Sant Jordi a la Plaça Major, tot recordant els fets de la vida quotidiana (mercat medieval, mercat d’esclaus, concurs de joglars i trobadors…), fets històrics (corts convocades a la ciutat) i la llegenda de Sant Jordi, que diu que el sant va matar el drac al portal del seu nom a la muralla.
«Com a homes que som d’una vella nissaga, som essencialment terrestres. La terra ens subjuga, sobretot la terra closa, limitada, clausurada per unes fites naturals indestructibles. […] Des dels camp, les muntanyes llunyanes son entrevistes com irreals formes humanes, com un somni d’un simple color segons la llum canviant, la puresa atmosfèrica o el vent que s’entaula […] Tenen a la comarca una presència tan constant que es converteixen en una obsessió imperativa per pujar-hi. Des d’aquests cims veieu el camp a través d’un panorama amplíssim, quiet i boirós. Al fons es veu el mar… La vida a les terres tarragonines és un desig d’ascensió des de les terres baixes cap a les muntanyes llunyanes, i un altre en sentit oposat de la gent de dalt de planejar cap al camp. Pujar i baixar; baixar i pujar; vet aquí l’esquema de la vida humana.»
Josep Pla. Guia de Catalunya. Edicions Destino, Barcelona, 1971.
Prades és un municipi del Baix Camp, la comarca costanera del Camp de Tarragona que l’hi fa d’enllaç amb Barcelona. Entre les muntanyes de Prades i el mar, una extensa plana de tradició agrícola al centre de la qual en trobem la capital, Reus, que tradicionalment ha mantingut una rivalitat econòmica amb Tarragona, designada capital provincial.
El cultiu dominant avui al Baix Camp és l’avellaner, que ha pres embranzida per la capacitat comercial de Reus. El segon en importància és l’oliver, en procés de reducció. La vinya ha reculat força, al contrari que al Priorat. La Patata de Prades té l’etiqueta d’Indicació Geogràfica Protegida per les seves excepcionals condicions i qualitat.
A Prades, la presència invisible del monestir de Poblet se sent pertot arreu. És un poble d’aspecte sorrut i silenciós amb una plaça porticada meravellosa, amb una característica font que es troba reproduïda al Poble Espanyol de Barcelona.
«A mi m’ha semblat la comarca una mica trista, perquè ha estat desvirtuada per les tales d’arbres. Aquest fou país de grans boscos i ramaderia abundant […] Quan penseu en el que fou l’enorme bosc del cenobi de Poblet, projectat sobre aquestes muntanyes i veieu la realitat actual, compreneu que aquí ha passat alguna cosa greu i de reparació molt delicada. Dels tres grans cenobis d’aquestes terres, Scala-Dei i Santes Creus es dedicaren especialment al conreu de la vinya; Poblet també, i a gran escala, però va explotar extensions immenses de boscos.»
Josep Pla. Guia de Catalunya. Edicions Destino, Barcelona, 1971
L’enorme bosc de Poblet fou motiu de lluites constants entre els monjos i els pagesos pobres del rodal, que va donar lloc a violències, incendis i tales. El que resta del bosc antic és propietat de l’estat, que el va repoblant a poc a poc.
