Fa uns dies tancàvem el mes de juny, mes de l’orgull LGTBIQIA+, amb les manifestacions. Molts ens hem sentit motivats per expressar el nostre suport a un col·lectiu que encara avui pateix agressions violentes. Fins i tot moltes empreses han vestit els seus perfils a xarxes amb la bandera de l’arc iris en un gest de normalització i suport cap a ells (de màrqueting també, és clar). Són gestos que ens reafirmen col·lectivament en uns valors que cal defensar davant el discurs d’odi i violència de l’extrema dreta.
Així i tot, el 28 de juny ens assabentàvem de l’assassinat d’en Samuel, un jove de 24 anys que un grup d’homes va apallissar a A Coruña. Tot i que encara no queda clar el motiu i la policia segueix investigant l’agressió, la frase “deja de grabar, MARICÓN” que li van cridar, segons la persona que l’acompanyava, ens fa intuir un crim homofòbic que encara està per aclarir. Ens provoca horror que hi hagi persones carregades d’odi, curtes d’enteniment, ancorades en l’estupidesa, la ignorància, intolerància i prepotència, els actes criminals de les quals no poden quedar impunes.
Aquest crim no és un cas aïllat, perquè durant els últims mesos el col·lectiu LGTBIQIA+ ha patit més agressions violentes. Un clima d’ignorància i intolerància que ataca no només la vida i la resta dels drets de totes les persones que l’integren sinó també la qualitat democràtica de la societat oberta i plural que som, volem i defensem.
Cal anar a totes i no deixar passar cap agressió o discriminació per petita que sigui, i cal també exigir-nos i exigir a totes les persones i institucions el respecte absolut i la garantia de les llibertats on siguin amenaçades. Per això és especialment important que les autoritats depurin responsabilitats entre les forces i els cossos de seguretat de l’estat, si s’evidència un comportament diferenciat cap a manifestants d’unes i d’altres ideologies.
Compte amb les pensions
El Govern ha aprovat el 6 de juny l’acord de reforma del sistema de pensions. Una reforma que incorpora de moment canvis positius, com és el mecanisme de revalorització de pensions segons la inflació anual, que la reforma del govern del PP el 2013 havia convertit en un topall del 0,25% quan els comptes públics eren deficitaris.
Tanmateix, l’acord actual també es proposa incrementar l’edat de jubilació als 65-66 anys, de moment amb incentius del 4% per aquells que allarguin voluntàriament la seva vida laboral.
Per què tant de soroll, llavors? El problema rau en com es planteja el futur del sistema.
El ministre de la Seguretat Social, José Lluís Escrivá, ha suggerit en unes declaracions que la generació dels nascuts en la dècada dels 60 del segle passat, coneguts com baby-boomers, haurien “d’allargar l’edat de jubilació o fer un petit ajustament a la baixa de la seva pensió”. Raonava que és l’única via per salvar la sostenibilitat, argument que és confrontat per Comissions Obreres qui sosté que cal buscar altres fonts de finançament.
Cosa ben raonable i lògica si es vol preservar l’estat de benestar. Perquè amb els joves aturats i precaritzats, ara només cal distingir imports de pensió per rangs d’edat per precaritzar encara més els avis. Cal fer-hi front i buscar polítiques valentes que toquin les butxaques sacrosantes de la banca i les multinacionals. Altrament la bretxa de desigualtat, ja prou ampla, seguirà augmentant.
