Salvador Dalí combinava l’espardenya tradicional catalana amb l’esmòquing. Suposo que és la genial combinació del seny i la rauxa.
Hem fet història malgrat els esgarriacries, els aixafaguitarres, els estiracordetes, els amargats i malavidosos, els perepunyetes, els lligamosques, els sabotejadors, les peites, els “hackers”, els engronys que ens encangrenen, els que posen terra a l’escudella, els que donen matadura i destret, els que ens ratllen els budells, els que ens porten la proa, els qui ens posen les cabres en el corral, els que ens fan la tavella cada dia, els amoïnosos, els qui ens fan la col i la corca, els qui fan la potranca, els que esguerren el marro, els que engrinyen i enquetien, els caps de fava empeltats de pardal assolellat, els que volen treure Catalunya del món perquè no poden sofrir que existim.
Joan Calsapeu, “Nosaltres també som Catalunya”, publicat al seu bloc (2014)
Per fer via no cal l’esmòquing que lloguem per anar a sopars reials o ‘de duro’, però sí unes bones espardenyes que podem pagar i se’ns fan als peus de tant portar-les.
Convé que siguin senzilles, sense ornaments cridaners de l’atenció aliena fins al punt que ens haguem d’aturar per explicar-nos contínuament i perdre de vista l’horitzó, com ens ha passat amb els presos…
És clar que els llaços grocs i l’amnistia són exigències de la dignitat ferida i de la solidaritat amb els nostres presos i exiliats, però s’han acabat revelant com a distraccions de l’objectiu, perquè ens han mantingut ocupats en altres quefers i a la defensiva de la repressió.
N’hi ha d’altres menes d’exigències, que els avesats diuen ‘del guió’ per no haver de dir-los ‘de manual’.
Així, les actrius espanyoles dels anys del destape havien de despullar-se per exigències ‘del guió’, i ho acceptaven com una mena de servei públic. A qui de fet servien era al manaire i productor de la pel·lícula, i no pas al guionista, un manat útil a qui carregar-li els neulers. Era una manipulació ‘de manual’ per entabanar i transigir la transacció. Corrien els anys de la Transició, anys de la nostra Picor ─de la qual encara ens gratem─, i calia dissipar l’ ’escalfor’ ambiental…
Avui, per a manipular tota mena de neguits, n’hi ha prou d’engegar la televisió: pomada reparadora si privada, i cicatritzant si pública.
Exigències ‘de manual’ són ara els indults, que se’ns imposen per humiliar-nos, dividir-nos i desactivar-nos. Els sectors empresarials i mediàtics s’hi freguen les mans. Són els manaires dels mitjans.
Com que l’exili s’explica tot sol organitzat i no necessita cap perdó, els deus mortals no li perdonen ni ho faran encara que la Unió Europea els ho exigeixi. Ja tenim la carn a la graella televisiva i, ara, l’orgull dels castellans en demana sang que taqui la raó. ¡Muera la inteligencia!
Aquesta setmana que acaba ha estat intensa. Avui en traiem conclusions de tanta disbauxa deslliurada, per mirar el futur amb ulls nets de la pols del camí.
Vicent P. Tinguem-ho present: el Primer d’Octubre i tot el procés cap a la independència de Catalunya és un esdeveniment legalment impecable. Però més enllà de passades sacsejades polítiques, m’interessa explicar què és el Primer d’Octubre avui.
- Perquè l’1-O tot sol ha fet de la justícia espanyola el problema central que és ara per a la Unió Europea.
- Perquè la Unió Europea representa una manera de fer anar un artefacte estatal que no permet ni la justícia creativa ni que els jutges apliquen la pàtina ideològica als casos que estudien, i on s’exigeix de respectar les normes i les formes. Una manera completament contraposada a la d’Espanya.
- Perquè si les normes aplicables són les mateixes per tots els estats membres, no es pot permetre que la llei no s’aplique igual arreu.
- Perquè els fets d’octubre del 2017 (inclosa la declaració unilateral d’independència suspesa) són actes legislatius i jurídics avui vius que ara han pres forma jurídica a Europa i permetran d’anul·lar el judici del Procés per antijurídic, d’alliberar els presos polítics i de retornar els exiliats.
L’estat espanyol pot negar la raó europea o acceptar-la a contracor. En tots dos casos, la decisió tindrà conseqüències sobre una part de la minoria nacional catalana dins Espanya, a qui se li presenta una oportunitat única.
Què és el Primer d’Octubre?
Maria Àngels F. Després de l’1-O en Vicent va caure en el parany de l’equidistància impossible perquè les responsabilitats i les lleialtats no varen ser les mateixes a totes les bandes implicades. Finalment, s’ha acabat el dol. Ara sabem qui és qui i amb què i amb qui podem comptar.
L’únic camí és el que ha desbrossat l’exili
Jaume B. Com ha deixat dit el MHP Quim Torra, el Primer d’Octubre és fundacional i innegociable.
Cristina M. L’1-O és fundacional, innegociable i irreversible, per molt que el vulguin esborrar i diluir, no els pertany a uns pocs polítics. L’1-O és del poble.
Pere R. Negar l’1-O és negar-nos a nosaltres mateixos.
Xavier U. L’acte fundacional del Primer d’Octubre no es pot menystenir, ni oblidar, ni tan sols interpretar interessadament, mai.
Jordi R. Certament, l’1-O va ser una tasca col·lectiva ben feta i ben pensada. Una tasca sense retrets ni malfiances entre els uns i els altres. I per això, una tasca que va fer la feina i va posar els fonaments per continuar-la.
Jaume R. Trobo contundent, didàctic i delicat l’editorial d’avui, com ara l’encert del terme “justícia creativa”, que no pot ser més descriptiu. Ho trobo insuperable. Gràcies.
Quin ha de ser el paper d’Europa?
Josep Maria M. Penso que convé no extrapolar l’èxit a Europa a l’alliberament de Catalunya, per una senzilla raó: El veritable ou de la serp és l’ordenament constitucional espanyol. Ordenament que totes les nacions europees reconeixen com autènticament democràtic, “que nos hemos dado entre todos los españoles”.
La sacrosanta Constitució no la poden canviar des d’Europa, i dubto que els nostres polítics n’exigeixin la reforma perquè han preferit insultar-se durant tres anys en lloc de denunciar amb pèls i senyals les condicions extractives i de genocidi cultural en què viu des de segles el nostre País.
Josep A. Espanya no respectarà el que digui la UE i farà el que calgui perquè els catalans no ens independitzem, com ara sortir de la Unió per millor atonyinar-nos.
Joan R. Espanya pot fer i desfer al seu antull passant olímpicament de sentències europees, i Europa pot fer els ulls grossos per tal de continuar el mercantilisme per damunt dels drets democràtics i humans. Tant de bo m’equivoque, i ho dic perquè tinguem clar que la independència l’hem de guanyar nosaltres amb carrer organitzat, desobediència civil, de forma sostinguda.
Josep A. És probable, que Espanya faci ús de la violència “de carrer” i “incontrolada”, “baralles” que el sistema no atén ni persegueix quan es denuncien. Com bé sabem els valencians.
Què en farem ara?
Josep U. Espanya ja ha arribat a entendre dues coses: primera, que no pot esborrar el que ja ha fet. I segona, que està obligada a continuar jugant una partida fins el final quan ja veu clar que l’ha perduda.
Antoni G. Es desmunta un decorat de dignitat d’un règim autoritari i, malgrat les traces de cultura controladora espanyola que descobrim en nosaltres mateixos, el poble català està experimentant un ràpid canvi de cultura política.
Catalunya serà aviat un nou estat d’Europa, nascut entre pors a les raons de la força però agomboiat de solvents socis democràtics.
J. Miquel G. Ens han venut el fals relat que nosaltres som els pecadors; que ens n’hem de penedir i fer-hi una llarga, molt llarga, penitència.
Perquè hem volgut fer el nostre camí de forma cívica, pacífica i democràtica, Espanya ens ha maltractat, menyspreat, humiliat, arruïnat…
Malgrat el poder trampós de l’estat espanyol i l’ajut de tota la colla de col·laboracionistes, ens en sortirem!
Anna R. És evident que la batalla jurídica la tenim guanyada, no així la política. Tots els estats es conjuren per bloquejar qualsevol moviment trencador. Per tant, falta molt de camí. No cometem encara l’error del 2017.
Rosa G. Ara ens cal recuperar múscul al carrer, de mica en mica.
Enric E. En dret internacional les independències no depenen de la llei sinó del control efectiu del territori perquè els estats reconeixen els poders emergents.
Josep Maria P. L’editorial ens invita a mirar sempre a llarg termini. Els líders fan això. Ja no ens recordem de com estàvem quan el President Jordi Pujol va escriure el llibre “El caminant davant del congost” (Pòrtic, 2012). Ens diu el President que si no volem esdevenir “residuals” a Espanya, cal que creixi l’independentisme.
S’ha acomplert allò que deia. Ha crescut l’independentisme, i com!
No sé pas com acabarem el procés, però sí sé que res tornarà a ser com abans.
Extracte de la conversa mantinguda al voltant de l’editorial de Vicent Partal publicat a Vilaweb el 10 de juny del 2021. La selecció i edició de les opinions expressades és responsabilitat de Rubén Cruz.
