Il·lustració de l’Eva Sans, https://www.evasans.net/
Tots coneixem la luxúria voraç del llop de Caputxeta, la insistència plena d’estratagemes més tost ingènues del llop de Les set cabretes i el fracàs estrepitós i ridícul de la bèstia que es vol empassar Els tres porquets. Però amb tot, fracassat i vençut al final de la història, amb el ventre xapat i cosit de bell nou o amb el cul socarrimat, el llop dels contes populars continua essent el senyor de la por, pertany al domini de la fosca, de la nit, del món desconegut de la bèstia salvatge.
Caterina Valriu, Influències de les rondalles en la literatura infantil i juvenil catalana actual (1998) Palma de Mallorca: Editorial Moll
Cap agressió sense resposta.
Obrint Pas. No tingues por (A la memòria de Guillem Agulló), de l’àlbum Obrint Pas (2000)
Sempre anirem obrint pas.
He llegit pels racons que el gir estratègic d’ERC respon a un exercici intens i aprofundit d’autocrítica i d’anàlisi dels errors de l’independentisme. Però tan ben enunciada frase és només propaganda per justificar-se davant l’electorat que fa quatre dies li va comprar la moto que no arrenca. O manquen llum i relators que prenguin nota, o sobren el notari i el confessor dels pecats de l’independentisme.
Entesos, ningú ni res no és perfecte. Per això estem, per posar el dit a la nafra i denunciar mancances i errors comesos. En parlem, i que comenci qui tingui res a dir.
Avui en Vicent ens recorda com va anar una escena clau de les negociacions secretes a Oslo entre palestins i israelians, el 1993, al procés de pau a l’Orient Pròxim. I en treu conseqüències útils a casa nostra. Estem davant una doble ‘jugada mestra’ per intercanviar premis.
Vicent P. Els negociadors israelians a Oslo demanaven a la contrapart d’aturar la Intifada o marxaven; els palestins deien que la decisió pertocava als residents a Palestina, perquè els negociadors s’estaven exiliats a Tunis.
Els israelians hi tornaven denunciant que la lluita dels palestins ja no tenia trellat, i els palestins replicaven que la seva lluita els havia portat a un racó congelat del món per parlar-n’hi.
L’amenaça israeliana de continuar la guerra si no signaven el document només a mitges consensuat va rebre una resposta contundent: Israel tornarà a negociar la pau, sempre, perquè té por de no esdevenir un estat normal, i els palestins són els amos de la por israeliana.
Per tant, ERC ha renunciat a ser els amos de la por d’Espanya i s’han tornat voluntàriament irrellevants, sense la força decisiva per fer-la servir en l’hora crucial. L’exili li pren el relleu. Espanya tem les decisions judicials europees i dels organismes internacionals: condemnes a venir, canvis a la justícia que els obligaran a fer, i el retorn en llibertat dels exiliats que refermarà la legitimitat i també legalitat de l’1-O. Tem Espanya també les noves accions als carrers de Catalunya que no podrà aturar com al 2017. No té cap més eixida que confiar en els nostres errors…
Els uns creuen haver desactivat el problema català, i els altres haver guanyat la partida a l’exili. Tanmateix, l’enorme clarificació també fa servei.
N’obrim abecedari, d’interpretacions
Comprensió
Tomàs R. Entenc que la presó és molt dura, però encara ho és més si a sobre et deixes rebregar l’ànima.
Josep S. No es pot obviar la composició psico-social de la població catalana, representada clarament pel què vota: per un costat, la rauxa, el no rendir-se, i per l’altre l’enveja i la moralitat catòlica.
Desactivats, irrelevants i fora de joc
Lluí M. La legislatura acaba de començar i ERC ja ha trencat el pacte de govern amb una estratègia esbiaixada i de curta volada que no pensa en el país.
Josep U. Ja fa temps que s’hi veuen dues vies. la de l’exili i la dels presos polítics. I com més va, una via és més morta i l’altra és més ràpida i encertada cap a l’objectiu. Les declaracions de Junqueras el deixen fora de joc, i ni tan sols pareix adonar-se’n.
Més significatius són els vots particulars dels dos magistrats del TC sobre el recurs d’empara dels Jordis, que semblen demanar-se: “i a mi, tot això com m’afectarà personalment?”. Encara que coste de vore, anem bé. Seguim.
Teresa A. Si ERC i la Generalitat ‘republicana’ s’avenen a ser tutelats per Madrid, no serviran al moviment independentista. No fessin enfadar l’amo.
Francesc A. Desprès d’haver sentit avui a l’Oriol Junqueras i al Jordi Sànchez arribo a la conclusió que la presó és una extraordinària eina de formació de l’esperit nacional espanyol.
Miquel G. És evident que ERC ha iniciat un camí cap a la irrellevància. L’ànima federalista i del tripartit ha guanyat, i crec que abans de no gaire tornarem a veure el PSC al govern autonòmic. També és cert que Junts, malgrat la retòrica, no li va pas a gaire distància.
Annamanu R. Allò que predica l’Oriol Junqueras es fruit de la desorientació personal: No sap llegir la realitat i es limita a expressar els seus desitjos. Tot plegat molt visceral.
Xavier M. ERC crema etapes més de pressa que no em pensava. A aquest pas, la renovació de lideratges de l’independentisme i el nou impuls cap a la independència seran força més aviat. Junqueras cada cop em recorda més a Montilla. Que algú se’n recorda, d’ell? Només per la seva encertada diagnosi de la desafecció tot just quan començava el Procés. Hi va tenir més visió que alguns polítics independentistes.
Josep G. La reunió d’Oslo és molt adient com a referència. Llàstima que tenir la paella pel mànec, com la tenen ara els de l’exili, no assegura la victòria. Tal com veiem a Israel i Palestina el que ha fet és allargar sine die el conflicte i portar a Israel a la irrellevància.
En negar-se a brandar la paella amb totes dues mans, però, Junqueras ha comès suïcidi polític i hi ha arrossegat ERC al fossar, en endavant un cadàver.
Agafem massivament la paella del Consell per la República per escapar del malson.
Desobediència a la Contraprogramació
Miquel G. No acabo de veure que Espanya ens hagi de tenir por de res.
Espanya (fiquem-nos-ho d’una vegada al cap) no és considerada un estat anormal. Com a molt “excèntric” per part de la gent més informada. Espanya és diferent: un país d’ultres que odien la diferència.
Fins que entre tots, poble i dirigents, no aconseguim ser una autèntica pedra a la sabata europea i espanyola, no farem res. Diria que fins i tot al contrari: com va passar el 2006-2010, la nostra misèria i la nostra oposició desdentegada encara serveix per reforçar més el nacionalisme espanyol i fer-lo més excloent.
Cal treballar fort per convertir-nos en un autèntic problema per Espanya i per Europa que no puguin ignorar de cap manera. Reforçar les institucions i la llengua, unitat ací i a Madrid.
Josep B. L’exili és plural i divers, i hi ha un ventall que va del centre a la socialdemocràcia. I s’hi veu un alt grau de coordinació.
La presó política a dintre l’estat colonial també és diversa, i el capteniment d’uns (denunciant les vexacions rebudes) res té a veure amb el dels altres (que estan acabant d’arredonir la “Revolució Pendent” de Girón de Velasco 80 anys després).
“És clar que no, home! A quin sant! L’U d’octubre no era per a fer la independència… Només va ser per a que la policia colonial s’abraonara contra els enganyats i els “escaldaren” bé.
A Reus i a Alcanar un bon feix de valencians pujàrem a posar el cos i defensar les urnes per a que poguéreu votar i declarar la independència d’eixe tros de la nostra nació. I l’esforç dels del nord, jugant-se-la per “passar” les urnes al sud, què?
És clar que els polítics principatins de primera fila no passen d’ésser una colla de salta-marges.
Als colonitzadors cal fer-los la vida impossible fins que entenguen que no els ix a compte el seu “negoci” que és l’extracció de rendes sobre nosaltres.
Jordi R. Soc un dels molts voluntaris de la sectorial de Jubilats de l’ANC, que ens vàrem fer un fart entre el 2013 i el 2017 d’explicar que el PP mentia dient-li als avis que la independència els llevaria la pensió; que de la diferència entre els impostos que recapta l’Estat a Catalunya i els diners que retorna, se’n diu Dèficit Fiscal.
Soc un dels molts voluntaris que vàrem fer campanya per Junts pel Sí i la CUP, les dues llistes independentistes dèiem, i mesos abans del Referèndum de l’1-O, explicàvem amb un gran convenciment i entusiasme que tot aniria be, que Europa no permetria que l’Estat espanyol utilitzés la violència, que tindríem les estructures d’estat a punt, que controlaríem el territori, que passaríem “de la llei a la llei”.
Soc un dels molts voluntaris que vaig col·laborar en l’organització del referèndum a la meva localitat.
I us ben asseguro que tot això ho fèiem “per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació”, si, es clar: per discutir els actius i els passius i per passar de la llei a la llei, però de cap manera per “assolir un referèndum (un altre?) acordat.
I sí, Jordi Sánchez, sí que tot això era per proclamar la independència. Independència que, segons la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, s’havia de fer efectiva en tres o quatre dies.
Endavant
Jordi T. Jo crec que el que hem de ser és amos de la nostra lluita. No hem de deixar que ens imposin per què, quan i com lluitem. Amb l’empresonament d’innocents, l’estat espanyol ha aconseguit fer-nos oblidar temporalment el nostre objectiu principal, han doblegat una part de l’independentisme.
A Espanya, i a molts luxosos despatxos catalans també, ja creuen se n’han sortit, que ara ja és només qüestió de temps, de seguir aplicant la guerra de desgast sobre un poble institucionalment desprotegit, ja que com únic aixopluc tenim aquesta autonomia de fireta que ens han deixat.
Ara és feina nostra recordar-los que lluitem per alliberar tot un país, i que no ens aturarem per molt que ens comprin els líders polítics i les institucions.
Pep A. Només la capacitat de resistència ens fa temibles…
L’1-O ha estat el moviment de base de la ciutadania que va posar l’estat entre les cordes. Ningú no va demanar una taula pel diàleg i la negociació. Vam posar les urnes damunt de la taula. I punt.
La lluita real d’estratègies dins l’independentisme es donarà entre els autonomistes i l’exili, en el marc del Consell per la República.
Ferran M. Nosaltres decidim ja des d’ara si continuem empassant-nos els gripaus que el nostre govern ‘independentista’ del 52% ens va servint, si permetem que gaudeixi de 4 anys d’autonomisme ‘republicà’ plàcid i tranquil o bé tornem a la mobilització general.
Errors
Jaume V. El coneixement enciclopèdic sense intel·ligència executiva, de què serveix? ¿De què serveix que Junqueras i altres historiadors com Xavier Domènech sàpiguen tant d’història, si no els permet adonar-se del joc de poder i venjança de l’estat espanyol, i cauen en paranys que eren previsibles, evidents per ciutadans desperts, sense tants estudis?
Ismael C. Els presos són la millor eina d’extorsió i manipulació política de l’estat. I la culpa és nostra. Com pot ser que encara permetem que els ostatges decideixin la nostra política.
Traguem-los de sobre el focus mediàtic i ens farem tots una mica més lliures.
Roser C. Ha estat un error garrafal confiar la gestió de la Generalitat a dos presos polítics: Aragonés és poc més que el portaveu de Junqueras.
Per altra banda, la rendició dels polítics encarcerats no implica la rendició de l’independentisme. Som nosaltres qui hem de decidir si ens rendim o no. Si volem la independència, hem de ser una pedra a la sabata d’Espanya i d’Europa i inundar el carrer. Els moviments civils tossuts solen ser victoriosos.
Rosa G. Comencem a parlar dels exiliats que fan feina (els altres també s’han fet irrellevants), del Consell per la República i deixem de banda els que s’han posat de costat.
Parlem de com organitzar-nos i de com convertir-nos de veritat en la causa de la seva por.
Josep A. Ja es veu que l’únic que forçarà Espanya a seure a negociar de veritat serà l’exili. Sota auspici i control internacional.
Ja fa temps que Catalunya es afer internacional gràcies a l’equip del MHP Puigdemont.
Estratègies complementàries
Ventura M. Ni estic d’acord amb ERC ni ara amb l’Oriol Junqueras, però penseu que la gran basa de l’exili és un judici antijurídic i una sentència injusta que van portar a la presó a membres d’un govern democràtic.
Sense això, el nostre clam i la nostra denúncia que Ñ no es una democràcia com cal, ves a saber si encara no seria al calaix dels oblits.
Oriol R. La combinació presó i exili seria excel·lent si ho haguessin fet bé. Uns “Mandeles” engarjolats i uns “Dalai Lames” explicant-ho al món. Però no, els partits van preferir utilitzar-ne els “peons” per a benefici electoral propi enlloc de pressionar per a fer mes gran l’esquerda amb Espanya. Encara queda dignitat a presó, i les victòries recents de l’exili ajuden. O posem País davant de Partit, o no ens en sortirem. I País no és només el Principat. Cal deslegitimar l’estat espanyol des de dintre…
Malfiances
Enric R. Les institucions actuals són insolvents o estan segrestades. Deixen de servir, protegir i garantir la bona i pacífica marxa d’una vida col·lectiva digna.
España viu una democràcia “plena” trasbalsada, carregada d’interessos vergonyants i delictius. Quan el nacionalisme català va agafar embranzida, els poders executiu i legislatiu centrals es van adonar de la seva incompetència i incapacitat i li van traspassar atribucions punitives, repressores i discrecionals al Tribunal Constitucional i al poder judicial.
Pere-Andreu U. Si bé és cert que l’aposta d’ERC i amb la qual combrega Junts està desconnectada de la realitat, i que la lluita judicial des de l’exili és un gran encert; això no vol dir que tot allò que es fa des de l’exili sigui encertat, ni de bon tros!
Anjel G. A Oslo també es van intentar altres converses. ¿Per quan una anàlisi de l’aliança reformista Bildu-ERC?
Vicent no fa prou per assenyalar aquests errors, i no ajuda a fer un exercici complet de realisme.
Josep Maria C. L’heroïcitat no és obligatòria, però la dignitat ho és sempre. Junqueras no és Mandela.
Juan Martin A. Cal una neteja a fons, però encara no hem trobat el netejador perquè ningú vol engegar a dida l’establishment català. 80 anys fent negocis és massa temps per desfer-los amb un referèndum.
Miquel M. Polítics amb molt poca visió de joc. L’única esperança que ens queda és Espanya: que hi guanyi la ultradreta i torni a reactivar el clima de confrontació. És trist, però és a on som.
Albert M. Ara que el poder d’Espanya comença a fer aigües per tot arreu, surt el Junqueras ensenyant al món quin era el seu projecte des del principi. Realment, el camí serà llarg entre més raons per l’obstruccionisme del fals independentisme. Si més no ara, el camí ha deixat de ser un pedregar.
Paciència…
Núria S. Reproduïm la ‘jugada mestra’ d’anar a defensar l’Estatut al Congreso de los Diputados. Seguim volent negociar amb els pallassos. Desprès ve l’amo del circ i ens esgarrien la joguina. L’1-O de 2017 li vam pintar la cara a l’amo del circ. Tan lleig era el que vam fer, que ens vam agradar més que mai, i vam estar units com mai. Només per respecte a tants companys indepes que van votar ERC, prendrem paciència i un polsim d’optimisme. O d’ingenuïtat, tant se val.
Antoni M. Aquests dies em ve a la memòria com es va desmuntar la revolució portuguesa dels clavells. Pas a pas, de mica en mica, sempre sense renunciar al simbolisme de l’aixecament militar-popular, es va anant desproveint del seu contingut revolucionari.
L’ofensiva político-mediàtica a casa nostra per allunyar-se dia rere dia de l’1 d’octubre porta el mateix camí..
Tinc molts dubtes, però sempre ens quedará Madrid, recordant Bogart.
Melitó C. Anem bé, Vicent. Perspectiva, mirada llarga, paciència, mà dreta, mà esquerra, aprendre a tractar-nos amb respecte i fer tota la feina interna que cal fer per tenir una administració de la cosa pública com es mereix una república moderna.
…i Prudència !!
Lluis L. Evidentment l’exili es victoriós. Penso, però, que encara no hem caçat l’os de la justícia europea i ja ho estem celebrant.
Extracte de la conversa mantinguda al voltant de l’editorial de Vicent Partal publicat a Vilaweb el 8 de juny del 2021. La selecció i edició de les opinions expressades és responsabilitat de Rubén Cruz.
