Faye Dunaway i Warren Beatty protagonitzen Bonnie &Clyde, dirigida per l’Arthur Penn (1967)
La carretera estava mal il·luminada
i sense cap senyal per guiar-se
van prendre, però, la decisió:
Ni que tots els camins fossin barrats
no s’hi rendirien fins la mort.
… … …
Un dia cauran plegats
i seran enterrats de costat.
Per uns quants serà una desgràcia.
Per a la Llei, un alleujament.
Però serà la fi de Bonnie i Clyde.
Versió pròpia al català d’uns fragments de “La fi del camí”, poema que la Bonnie Parker va escriure a la presó (1934)
El dia 7 de juny, Oriol Junqueras ha expressat amb paraules més clares la seva personal renúncia a la independència de Catalunya. Tot i que provisionalment la renúncia abasta també al partit que presideix, hem de veure que s’hi esdevé. M’ha semblat tan evident aquest gir de guió des dels primers assajos que no em calia esperar la posada en escena del dia de l’estrena per exclamar-me al mateix temps que el Vicent.
La independència de Catalunya no està a l’agenda de cap “Gobierno más Progre (ni más Retro)” d’Espanya, com tampoc ja no la trobem a la de la nova Generalitat ‘republicana’. Podem discutir com és això últim: si ha caigut definitivament de la llista, si les prioritats s’han redreçat, o si mai no hi ha estat anotada ni el deure contret. Ho tornarem a fer, això de debatre, de treure l’aigua clara i d’empènyer.
No en vull fer escarni, però és evident que si aquesta nova Generalitat és la ‘republicana’, la immediata anterior era la ‘conjurada‘: els més vius es conjuraven sovintejadament per aixecar l’acte d’un altre dia històric, i en feien testimonis els caiguts pel camí, de la sinceritat del jurament.
Vicent P. El President de la nova Generalitat republicana s’ha volgut mostrar a l’acte d’homenatge al comte de Godó que li van retre a Foment del Treball, de costat amb Sánchez Llibre i protocol·làriament sempre per darrere d’un satisfet Pedro Sánchez.
Precisament perquè l’1-O significa República catalana de radicalitat democràtica i fi de l’autonomisme com a finca dels interessos privats, l’escenari fa olor a reclòs.
El mateix dia, calculadament i simultània, l’Oriol Junqueras publica un article on rebutja qualsevol via no pactada amb l’estat espanyol cap a la independència, accepta l’indult que li ofereix el Gobierno i esten la mà a “tots els que se n’hagin pogut sentir exclosos” per la legítima actuació del Primer d’Octubre. És el principi de futures i més cridaneres renúncies mentre es consolida la legitimitat fundacional renegada.
La interpretació és lliure, n’obrim l’abecedari
Comprensió benévola
Josep G. La Generalitat republicana (la presidida per ERC) no acceptarà cap acord que no sigui pactat amb l’estat, i farà ben fet de parlar amb tots els que l’1-O s’hi van sentir exclosos…
Miquel M. És normal que en Junqueras vulgui salvar el cul. El que no és normal és que el procés estigui capitanejat per una colla de presos.
Joan G. Estem massa acomodats i ningú no vol arriscar perquè hi ha molta por de perdre el que tenim.
Jordi M. Fer bondat no t’aportarà res de bo, Oriol Junqueras, ni tampoc no tens cap dret a vendre’t el país per un plat de llenties, perquè no és teu!
ERC busca refugi entre les cames del seu amo, i com a premi el PSOE li mostra una boleta de pinso amb una mà mentre que amb l’altra li posa el morrió, el collar i la corretja ben curta.
Decepció
Núria C. Ara ja tenim perspectiva per veure’n l’espectacular deriva des de l’independentisme radical fins a la reculada total.
Que poden canviar tan radicalment, els votants? Poden, un líder i la seva camarilla, arrossegar la gent sense revolta? Quina mena de líder? Quina mena de gent? Com?
Estic decebuda i fascinada, al mateix temps. N’hi ha per això i per a més.
Anna Maria P. Tenim els traïdors a casa i són més perillosos que els de fora. Les imatges d’ahir són de molt mal pair.
Sandra G. A la seva carta, en Junqueras diu el mateix que ve dient d’ençà que és a la presó, amb paraules o sense, amb malestar a les entrevistes que li han anat fent: diu que vol sortir de la presó al preu que sigui per posar fi al càstig imposat a la seva família, deixar la política i tornar a fer de professor a la universitat.
La meva decepció és màxima. Però ho agraeixo perquè ja va sent hora de veure-hi clar. Només és la rendició d’un sol home. I que surti de la presó i que se’n vagi a casa. Entregar-se a l’enemic no fa de gran líder ni de gran estadista.
Denúncia tardana
Natàlia G. Sigui benvinguda la claredat editorial, però arriba quan ER ja té els vots al sarró. Mentre encara hi havia partit tot eren giragonses i eufemismes. És ben bé que quan fou mort el combregaren.
Carles V. El mal que denuncia ja està fet. Benvingut Vicent a la crua realitat catalana, des de l’equidistància, la indefinició, l’ambigüitat i l’eufemisme.
A partir d’un límit que ja hem depassat amb escreix, no puc seguir creient en la utilitat de les paraules. Ens calen fets.
Montserrat P. I ara és massa tard. El mal està fet. Costarà molt revertir tot això. Però no ens rendim. La lluita continua.
Josep S. Ara que l’Aragonès ja és president de la Gestoria i tots els càrrecs estan amorrats a les menjadores, ara ja no hi ha res a fer.
Mai no m’ho hauria arribat a pensar, però avui em fa més fàstic el pres que el carceller. Realment ERC ha fet alguna cosa que semblava impossible.
Esperança
Josep B. N’estic tan orgullós d’haver ajudat a alçar la vella andròmina d’ERC amb quatre canyes als anys 80 i 90, com d’haver-la abandonada arran dels fets d’octubre de 2017, amb mascarada i traïdoria incloses de l’aparell del partit.
“Qui perd els orígens perd la identitat”, que diu el Raimon.
No es tracta d’espanyar España, sinó alliberar-nos-en.
Que una part de l’independentisme s’esqualle davant l’acceleració imposada pels unilateralistes és un bon símptoma…
Albert M. Espero que l’escenificació d’ahir signifiqui el final d’ERC com a partit català per sempre més.
Incomprensió
Joan Ramon G. Ens trobem una gran paradoxa. L’exili està a punt d’obtenir una de les victòries més sonades obligant a l’estat a alliberar els presos, però la Generalitat en mans dels presos està a punt de claudicar-hi acceptant els indults com un acte de magnanimitat dels vencedors.
Jaume B. Sembla que els d’ERC hagin sortit en tromba a rescatar l’estat de la desfeta europea.
Marc F. Què sap ERC que la resta no sabem? Perquè no s’entén aquesta submissió vergonyosa, i perquè no ens podem refiar de l’estat espanyol. No hem arribat fins aquí per obtenir no sabem quina miserable cosa i que no ens volen explicar.
Belén S. El més desitjable, sens dubte, hagués estat un referèndum acordat i que no ens obrissin el cap per voler votar. El millor per tothom seria que Espanya fos un país democràtic i que sabés encarar-ne els reptes sense violència i repressió. No és així. Però, és la nostra culpa? Hem de carregar també amb això? Potser ja n’hi ha prou de demanar perdó. N’estic tipa.
Renúncia o Rendició
Joan C. En fi, que “una nova etapa” (Aragonès) és el mateix que “passar pàgina” (Illa).
Josep Ramon N. Què portarà el nou idil·li de les “esquerres” catalanes amb les espanyoles? Res de bo, evidentment, perquè els fets segueixen desmentint rotundament les paraules i la comèdia representada.
Ja està tot clar: ens han venut i traït vilment i vergonyosa. Però seguim i seguirem, que ningú no s’equivoqui!.
Aleix G. Això és una rendició de cap a peus i s’ha de ser molt il·lús per creure que aquesta renúncia resol alguna cosa.
Josep Maria M. ERC ha acatat, beneït, sacralitzat i abraçat la Constitució feixista causa de totes les misèries de Catalunya. Misèries que perpetuen tres-cents anys d’ocupació i genocidi cultural.
Oriol M. Avui s’ha consolidat la “Rendición de Cataluña”, flectant el genoll davant els que han manat sempre. Desautoritzar l’1-O és posar-se a l’altra banda. Tot té un límit.
La maniobra d’avui és la patètica contorsió dels perdedors. Sí, agafem-nos fort, que venen de molt fortes.
Satisfacció per l’aclariment
Jordi T. Jo era partidari del pacte de govern perquè crec que és millor que l’ocasió agafi l’independentisme exercint el poder, però tampoc no esperava aquesta pirueta doble mortal d’ER tan esclaridora tot just començar.
Eduard P. Ens falta perspectiva, però si el final de procés porta a la República a costa d’ERC, no és un mal resultat.
Jaume R. L’acte d’homenatge al comte de Godó i a La Vanguardia representa el retiment inequívoc de pleitesía pels dos sindicats majoritaris, pel president de la Generalitat autonòmica de Catalunya, pel president d’ERC empresonat, i pels socialistes des de l’Ajuntament de Barcelona.
Tots aquests han confessat públicament avui que ja els va bé la monarquia franquista que fa créixer les desigualtats socials en benefici de les 400 famílies dominants que controlen l’IBEX-35, per la qual raó els destorba que Catalunya pugui exercir-ne l’autodeterminació. Ho trobo una bona notícia perquè ara ja ho sabem, i gairebé res no tornarà a ser com abans.
Josep V. De l’optimisme de Vicent trec que si als reformistes de Vichy els cal escenificar la renúncia d’una forma tan humiliant vol dir que els rupturistes des de l’Exili ho estan fent molt bé. Teatro del bueno, com deia Mourinho.
Antoni M. L’ofensiva político-mediàtica a casa nostra per allunyar-nos dia rere dia de l’1 d’octubre és ben palesa.
Josep U. Ara ja no hi ha dubte. Les dues vies han divergit tant que ja no es retrobaran mai més. Persistim i agafem-nos fort, que encara hi ha qui no ho entén.
Ramon P. Avui tothom parla d’Oriol Junqueras. M’ha fet pensar en aquell vell programa de TVE “Reina por un día”.
Però amb un dia ja n’hi ha prou. Demà toca treballar per “la consolidació de la legitimitat del Primer d’Octubre i l’acorralament de la violenta reacció espanyola.”
Sectarisme
Roser C. Què pretén ER, és molt senzill!
Pactant amb Pedro Sánchez, de moment s’asseguren l’hegemonia autonòmica; si pactessin amb Puigdemont, possiblement aniríem cap a la independència i el protagonisme de la seva figura més emblemàtica, sobretot ara que en un futur visible pot tornar a Catalunya.
Jordi R. Tornem a la partida inicial. És talment com tornar a demanar al Congreso de los Diputados un referèndum pactat. Amb tot plegat, la determinació no ens ha de fer perdre la voluntat de passar comptes. De la rauxa de la voluntat d’independència, al seny de la construcció del camí per arribar-hi.
Salvador A. ERC ha fet un pacte amb el govern espanyol.
El pacte diu: el gobierno fa un pas molt difícil d’entendre per la majoria dels espanyols (el 80% està en contra dels indults) però necessari per encaixar amb els conceptes de justícia de la UE i per eixamplar l’esquerda del moviment independentista. El govern espanyol corre un risc calculat amb aquesta acció i que ERC i el manaia Junqueras s’han encarregat de minimitzar.
Junqueras diu: “no ho tornarem a fer” (un altre pas tan arriscat que només s’explica pels beneficis personals), i Espanya respon: gràcies, és el penediment que esperàvem.
El PSOE es podrà mostrar a la UE com allò que s’espera d’un govern progressista i d’un país democràtic, si més no d’aparences, que és el què realment importa en política.
D’aquest pacte queda clar que en surt beneficiat Pedro Sánchez.
Jo ja m’he cansat de sentir la lletania que no hem comptat amb la meitat dels catalans, que només la via del pacte i l’embut (ample per a l’un, i estret per a un altre) és possible. Perquè és mentida: els catalans sempre hem estat inclusius, i aquest salt al buit ens farà caure on no hi ha xarxa: ni amnistia, ni referèndum, ni perdó.
Emili M. A l’octubre de 2017, ERC exigia declarar la DUI enlloc de convocar eleccions. Ara el seu objectiu és treure de la presó l’Oriol i fer-se perdonar per l’estat, apuntalant l’autonomisme. El catalanisme majoritari, abans representat per CiU i ara per ERC, sempre acaba llepant la ma de l’amo que llença l’os perquè el rosseguem.
Joan A. Veuen a venir la victòria definitiva del MHP Puigdemont a la justícia europea i necessiten justificar que l’estratègia de l’exili no era la bona.
Joan B. Francament, ajudar als espanyols a contraprogramar els èxits de l’exili no té res a veure amb la ideologia: és de males persones, directament.
Joan L. Aviat vindran més declaracions amb l’objectiu de ”salvar al soldado Sànchez”
Joan M. Junqueras sempre ha estat el mateix. Digués el que digués, mentia abans. Ara no. Res de síndrome d’Estocolm.
Pere G. Si Aragonès no vol passar ben de pressa a “la paperera de la història” (que li va dir la CUP), aleshores només té un camí: emancipar-se d’en Junqueras i de la seva “cort dels miracles”. És clar que això tampoc no s’improvisa, però ja no té gaire temps.
Agustí D. Pervertir les paraules és greu: dir-ne “Generalitat republicana”, d’aquesta finestreta neomonàrquica i autonomista que dirigeix ERC, és buidar de valor la paraula i els esforços del poble català d’ençà del 2010. Això també hauria de ser tipificat com a delicte de corrupció.
Joan Francesc R. Un esclau no es pot dir pacifista perquè sempre s’agenolla davant de l’amo. Gandhi no era cap esclau.
Ramon B. Els que es van entregar a la justícia de Ñ es varen rendir. Puigdemont va fer l’acte d’independència personal.
Sorpresa relativa… i estupefacció
Maria Angels F. Estic sorpresa de la sorpresa del Vicent Partal.
Li demano que deixi de ser equidistants, i que dirigeixi totes les crítiques a qui les mereix.
Rosa G. També jo. Quant de temps i més traïcions haureu d’esperar els feligresos del mossèn per adonar-vos que ens ha venut a canvi de la seva llibertat i la poltrona de la Generalitat, interposada pel seu escolà?.
Carles S. I entre la claca aplaudint l’homenatge al franquista Godó hi havia la màxima representació de CCOO i UGT…!!!
Teresa A. La Transició va ser una farsa i ara estant bastint-ne una altra.
El professor d’Història, senyor Junqueras, com pot ser tan il·lús de creure alguna proposta d’Espanya?
Els presos van entregar-se al Tribunal Suprem, els han engaltat un judici farsa amb penes desproporcionades i encara besen la mà que els colpeja!!
Antoni S. Tot plegat era evident, però no deixa de sorprendre el desacomplexament obscè, el desvergonyiment absolut dels líders d’ERC, als quals els posa això de demanar perdó i que els el concedeixin.
Carles M. És sorprenent com volen tapar o fer desaparèixer l’U d’Octubre.
Pep A. Davant una escenificació tan explícita de germanor entre l’unionisme monàrquic i el partit d’en Junqueras ─que en el judici ja va proclamar el seu amor a España─, no cal fer gaire anàlisi política.
M’ha sorprès la desinhibició d’ERC en l’intent per esborrar l’1-O mitjançant un pacte amb Pedro Sánchez.
Vergonya
Sílvia P. Quina vergonya! Només li ha faltat dir, com a bon creient, que se’n penedeix de tot i que no ho tornarà a fer.
Pau B. Aragonès homenatjant els franquistes Godó que li van cedir al Caudillo els terrenys del Camp de la Bota per afusellar també gent d’ERC.
Extracte de la conversa mantinguda al voltant de l’editorial de Vicent Partal publicat a Vilaweb el 7 de juny del 2021. La selecció i edició de les opinions expressades és responsabilitat de Rubén Cruz.
