Celebració dels Moros i Cristians a Alcoi, 2018.
Pels volts de l’1 de novembre, Dia de Difunts, l’Exèrcit de Terra ret homenatge als Caiguts. Jo els vaig dedicar unes hores d’una tarda, ara fa 68 anys.
Melilla, Cuartel del 8º Regimiento de Ingenieros. Matí del 30 de maig de 1953, Día de las Fuerzas Armadas y del Patrón del Arma, Fernando IIIel Santo. 750 soldats en posició de ferms al pati d’armes, en presència de l’Arquebisbe, prelats de l’Església i alts comandaments de l’Ejército. El Capità General de la IX Regió Militar, de Granada, recorda als presents el significat de l’acte, bo i exalçant “el valor de los Españoles que lucharon y murieron en los desastres de Alhucemas y del barranco del Lobo, y en la conquista del monte Gurugú”. Fets militars (i desastres humans!) a un tir de fusell de la caserna.
Perquè si és contra els moros, anem sempre amb dels cristians, sense pensar-nos-ho gaire, per deure, prejudicis, reflex condicionat o tot plegat. Entre els cristians que van portar la guerra al moro a principis del segle passat hi havia una bona colla de reservistes catalans que, sense diners per pagar la redempció del servei d’armes, van ser embarcats a Barcelona cap al nord d’Àfrica. Tot seguit, els aldarulls de la protesta popular de la Setmana Tràgica li van valer a Barcelona el sobrenom de Rosa de Foc (aquí ens ho explica el periodista Toni Cruanyes entre 2’15” i 4’06”). Molts joves (alguns de casats i amb fills) van morir en terra africana, i se’ls hi va donar cristiana sepultura.
Torno a Melilla. Al cementiri de La Purísima descansen 12.000 soldats caiguts. Com que no s’havia format cap comissió que els hi visités, vaig pensar d’anar-hi amb companys a la “tarde de paseo”, però ningú no en va voler. Durant un parell d’hores m’hi vaig sentir reconfortat tot passejant entre milers de creus de fusta amb un nom i una data: em semblava sentir una remor de veus que m’agraïa la visita (“¡recibimos tan pocas!”) En acomiadar-me, vaig saludar-los militarment i prometre’ls de tornar-hi. No ho he fet, perquè la vida m’ha tornat cap a casa, com a Ulisses, però la sensació de pau i d’haver complert un deure encara m’acompanyen.
Cap a casa, que sóc bellugueta! A la guerra del 36, ens hi van desembarcar els moros perquè ajudessin als amos a guanyar-la, i els que hi van morir van rebre dos pams de terra… Els seus pares, fills i nets van rebre pensió vitalícia per la sang vessada en servei mercenari. No parlo ara dels beneficis als màrtirs per la causa cristiana. Els catalans morts van posar-hi el cos i la terra en una guerra que no va acabar per tothom al 1939.
Anys a venir ─i sense fer gaires preguntes─ em vaig assabentar dels afusellaments de presos republicans al Camp de la Bóta, a Barcelona!, que es van produir entre el 1939 i el 1952… En faltaven 40 perquè el Peret li digués Gitana hechicera a la Ciutat Olímpica, i encara 37 més perquè la Fetillera fes l’encanteri d’inaugurar un mur o “Parapet” amb els noms de les més de 1.700 persones executades durant el franquisme, al 2019.
Cobi i Petra, dissenys de Javier Mariscal per Barcelona ’92
Ara que soc vell i ja em puc estar de prejudicis i reflexos condicionats, em passaré una tarda pel Parapet a fer feliços també als meus presoners de guerra caiguts, i els parlaré del Cobi, la Petra, el Peret, els gitanos i la rumba catalana que ens va parir!
Peret canta Gitana hechicera (1992)
Ramiro L. Grimau / Rubén Cruz (Cita prèvia)
