Vet aquí que una vegada hi havia l’Home Blanc (amb un toc morè de mena i una mica baixet) que va sortir de la caverna a caçar alguna bitxa grossa i va caure de morros sobre un món nou, a punt de neu per muntar nata. Eren temps d’abundància de novetats, dels que ja no queden… Era un món per descobrir, amb tan mala fortuna que l’Home Blanc morè i baixet el va trobar ja descobert pels okupes de pell cirera.
L’Home Cirera i encara-més-baixet esperava de feia temps un Salvador que el portés de nou a les constel·lacions del Cel d’on mai no havia d’haver estat expulsat, el molt peccatoribus, que ni sabia que de Salvador només n’hi ha un i que ja era arribat a un estable jueu de Judea.
L’Home Blanc morè i baixet era rústec però hi va veure una finestra d’oportunitat, i vive Dios que la va aprofitar. Se li oferia l’excusa perfecta per a intervenir en afers interns –encara més, íntims– de la patuleia indígena. L’Home Blanc morè i baixet portava armes blanques i de foc a les mans, i sota el braç una butlla que l’acreditava com a vicari del vicari de Déu a tota la Terra coneguda o per descobrir. Una mena d’escolanet avantatjat del senyor mossèn. Amb permís del Sant Pare, l’Home Blanc morè i baixet va despatxar al Purgatori ànimes traspassades d’amor a cop d’espasa i de grip espanyola, totes dues formes d’evangelització per contagi que van escriure la llegenda negra coneguda de tothom. La brama castissa diu que l’Home Cirera va agafar “las de Villadiego”, illes paradisíaques on mai no es ponia el sol, una destinació turística imperial, la primera europea (després d’altres asiàtiques, bíbliques i de més exòtiques)
L’Home Blanc i bla-bla es va quedar sol enmig de tanta feina per fer, va remenar mig món (encara no global, perquè “el trio de las Azores estamos trabajando en ello!”), i va portar l’Home Negre perquè li treballés les terres, les mines, les granges, les llars… i amb la vareta ben florida, entre l’Home Negre i el que quedava de l’Home Cirera (amb la imprescindible participació de totes dues respectives Dones) anessin acolorint tota la gamma de grisos entre feina i feina. Va nèixer l’Home Cendrós.
Han passat els segles i de l’Imperi espanyol només se’n recorden els nostàlgics del bon viure regalat, i els negacionistes de la grip espanyola, primera de totes les pandèmies amb vocació global. Ara també s’hi sumen els conspiranoïcs.
Jo em quedo mirant la instantània dels gloriosos fets passats i em pregunto de quina mena és l’espanyol que penja d’una corda que el lliga a una bandera que s’aguanta en una farola al costat d’un paracaigudes desinflat després de l’orgasme aeri… Em penso que els separatistes americans s’han quedat amb gairebé tota la paleta dels grisos, i no veig colors ni tonalitats, que yo sólo veo españoles. I mira que han arribat a venir, de tots colors, però unionistes! Satisfets de compartir una mateixa farola que els uneix a la mare pàtria, a uns quants metros que els separen del terra on viuen tots els separatistes que la volen… trencar?
Però si ja està esquinçada, per l’amor de Déu!!
