Mauro Sturlese
Politòleg│
Des de la recuperació de la democràcia parlamentària a l’estat espanyol, amb les eleccions constituents de 1977, el Congrés dels Diputats ha estat un exemple clar de bipartidisme. Durant 10 legislatures, el Congrés ha estat composat per un gran partit de govern (amb o sense majoria absoluta), un gran partit d’oposició, petits partits d’àmbit estatal i diversos partits d’àmbit regional. Del 1977 al 1981 van ser l’UCD i el PSOE els primers grans partits que van dominar el parlament espanyol i, després de la crisi dels centristes, va ser l’AP (més tard refundada com a PP) qui s’ha anat disputant el govern amb els socialistes des de 1982 fins ara.
Però l’estable sistema parlamentari bipartidista espanyol ja fa un temps que dóna senyals d’esgotament. Tot i que UPyD s’hi ha postulat des de 2011 i Izquierda Unida ho ha anat intentant en totes les eleccions, ja des dels temps del PCE de Carrillo, cap partit fins ara ha aconseguit fer prou forat en l’electorat del país com per assaltar les barreres de la Llei d’Hondt i arribar a ser una tercera força prou potent com per a decantar majories o forçar governs de coalició. En aquest sentit, només CiU i el PNV a les darreres legislatures de González i la primera d’Aznar van saber exercir de partit frontissa i afavorir investidures a canvi de traspassos de competències en les autonomies que governaven.
En canvi, ara els partits cridats a acabar amb el bipartidisme espanyol, són dues formacions de molt recent creació, ràpida implantació territorial i, sobretot, potent presència mediàtica: Podemos i Ciudadanos.
Dels dos partits, el primer que va començar a sonar amb força com a alternativa seriosa al bipartidisme va ser Podemos. La formació de Pablo Iglesias va tenir un creixement meteòric durant el 2014: va néixer al gener, va estrenar-se amb èxit a les eleccions europees del maig (quedant en 4t lloc, amb el 8% dels vots i obtenint 5 eurodiputats) i va pujar fins a primera força en intenció de vot en diverses enquestes del desembre (amb un màxim del 31% registrat al 10-12-14). Durant el 2015, en canvi, el suport ciutadà envers Podemos està en contínua regressió i sembla que els nombrosos comicis d’aquest any els estan desgastant, amb unes darreres enquestes que de nou els rebaixen fins a 4a força.
Ciudadanos, per la seva part, va néixer l’any 2006 i va començar la seva implantació i consolidació en l’àmbit autonòmic de Catalunya. Més tard, va anar expandint-se a nivell de la resta d’Espanya, especialment de cara a les diverses eleccions d’aquest any 2015. A les enquestes, el partit d’Albert Rivera no ha començat a tenir un percentatge d’intenció de vot significatiu fins a principis de 2015, quan comença un ascens vertiginós del 3% del gener al 15% de l’abril. Després d’uns mesos d’estabilitat, l’excel·lent resultat obtingut a les eleccions catalanes (2a força del Parlament i principal referent no independentista) els catapulten a les darreres enquestes, que els consoliden com a tercera preferència a tota Espanya, a prop de PP i PSOE i ja superant Podemos.
Si el 20-D s’acaba confirmant a les urnes aquesta tendència que mostren insistentment els sondejos, el sistema parlamentari espanyol entrarà en una nova etapa, trencant (o si més no, afeblint significativament) un bipartidisme de 4 dècades que semblava inamovible. En funció de la relació de forces entre els 4 partits majoritaris, la formació de govern podria ser més complexa i negociada del que mai ho hagi estat i arribar fins i tot a la configuració d’un govern de coalició fins ara inèdit en la democràcia postfranquista.
novembre de 2015. El PP i el PSOE mostren tendència a la baixa, mentre que
Podemos i C’s mostren una tendència a l’alça.
