La situació de l’habitatge s’ha convertit en una de les principals raons de malestar, preocupació i incertesa en els darrers anys. De fet, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, aquesta matèria s’ha convertit en el principal problema pels catalans per primera vegada des del 2007, per davant d’altres com l’atur, la seguretat, la insatisfacció amb la política o la sanitat.
El preu del lloguer a la ciutat comtal se situa en els 1.131 euros mensuals, un 5,3% menys que en el trimestre anterior, arran de l’entrada en vigor de la regulació a la Zona de Mercat Residencial Tens de la ciutat. Abans, ascendia fins als 1.193,41 euros, un màxim històric a la ciutat i pràcticament el doble que en el tercer trimestre de 2014, quan el preu mitjà era de 667,89 euros.
Davant aquesta situació, bona part dels llogaters s’han vist forçats a llogar una habitació, més econòmic que el lloguer d’un pis sencer. Així, cada vegada hi ha més famílies amb infants vivint en una habitació. Sigui com sigui, es tracta d’una alternativa que, a conseqüència de la creixent demanda, s’ha anat encarint progressivament fins a superar els 600 euros, amb un increment del 50% respecte de l’any 2021 i convertint-se en el preu més elevat de tot l’Estat.
Segons dades de l’AMB el salari de referència per arribar a fi de mes a Barcelona és de 500 euros per fer front a despeses com l’habitatge, menjar, roba o el transport i el lloguer mitjà és en els 1.131 euros mensuals.
En el cas de l’habitatge de compra, el preu se situa actualment en els 4.439 euros per m2 a la ciutat de Barcelona, amb un increment del 3,1% respecte de l’any passat. A Catalunya, el preu va pujar fins als 2.760 euros per m2, superant en un 25% la mitjana espanyola.
Uns preus que, en la majoria d’ocasions, col·lideix frontalment amb els sous i les capacitats adquisitives de la ciutadania. Tot i que el sou mitjà brut d’un barceloní sigui de 33.837 euros anuals segons dades de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 2022 (al voltant de 2.384 euros bruts mensuals), segons dades de l’Àrea Metropolitana de Barcelona d’aquell mateix any, el salari de referència per arribar a fi de mes a Barcelona era de 1.500 euros per fer front a despeses com l’habitatge, menjar, roba o el transport, en el cas d’una persona que viu sola. En el cas d’un individu que tingui fills, el sou necessari ascendeix per sobre dels 2.400 euros.
Una situació estesa, en un grau o altre, a nombrosos territoris del país que ha provocat una onada de manifestacions en ciutats com ara Cadis, Sevilla, Murcia, Albacete, Burgos, Oviedo, Saragossa, Bilbao i Barcelona.
A la capital catalana, el Sindicat de Llogateres de Catalunya, en coordinació amb nombroses entitats del moviment per l’habitatge, van convocar una manifestació pel dissabte 23 de novembre sota el lema “S’ha acabat. Abaixem els lloguers”, a la qual es van adherir centenars d’associacions, mitjans i agrupacions veïnals i socials, assistint més de 170.000 persones segons l’organització (22.000 segons la Guàrdia Urbana). Guerra de xifres a banda, va ser indubtable l’èxit de convocatòria, indicatiu del malestar ciutadà.
El punt de partida de la concentració era la cèntrica plaça Universitat, avançant per la Gran Via de les Corts Catalanes i el carrer Aragó, per finalment pujar el carrer Tarragona i arribar a l’estació de Sants. Les cinc de la tarda va ser l’hora escollida per iniciar una mobilització que acabaria al voltant de les vuit.
Més d’una vintena de columnes van sortir prèviament de diversos punts de la ciutat i de l’àrea metropolitana per congregar-se al centre de la ciutat en una columna unitària i posar en marxa la manifestació general.
A la Marina, desenes de persones es van trobar a les tres i mitja de la tarda a la plaça de la Marina per iniciar la seva marxa en direcció al punt de trobada amb la resta de columnes. Entre elles, hi eren la Lídia, una mestra d’escola pública de 27 anys, que es mostrava molesta amb la situació de l’habitatge. “Tinc 27 anys, soc funcionària i encara visc amb els meus pares perquè no em puc permetre llogar o comprar un pis al barri on he viscut tota la vida. Si volgués quedar-me hauria de pagar un mínim de 1.000 euros mensuals per llogar un pis de dues habitacions”. L’acompanyaven l’Aina, tècnica d’investigació a l’administració pública de 28 anys i la Paula, programadora de la mateixa edat. En el cas de l’Aina, ha pogut accedir a un habitatge de compra gràcies als estalvis. “Tot i estar al barri, no és un pis que s’ajusti del tot a les meves necessitats i, a més a més, vaig haver d’assumir també les despeses de reformar-lo, però era la millor opció que hi havia al mercat”, va declarar. El cas de la Paula és força similar al de la Lídia. “És impossible llogar un pis al barri, almenys tu sola, i l’opció de compartir pis amb altres persones tampoc ens convenç”, va expressar.
Una situació que també pateix la Cristina, educadora infantil de 31 anys que també viu al domicili familiar. “Si marxés de lloguer, tot el meu sou aniria destinat al pagament del pis. He mirat preus al barri i són més elevats que el que cobro, per tant, m’és totalment impossible marxar de casa. Jo sola no puc fer-ho, almenys. I si he de triar entre compartir pis o quedar-me a casa, escullo la segona opció”, va afirmar.
“Em costa de creure que arran d’aquesta manifestació les coses comencin a millorar, perquè hauria de canviar tot el pensament dels grans tenidors i de les immobiliàries, identificant els habitatges com un dret i no com un negoci”, va afegir l’educadora infantil.
El “Ñoño” i la María José, de 62 i 57 anys respectivament, tot i tenir un pis en propietat, també van assistir a la manifestació per reivindicar els drets de les noves generacions. “Tenim un fill de 20 anys i volem que en algun moment es pugui permetre marxar de casa, i actualment això és bastant complicat”, va declarar en Ñoño. La María José, per altra banda, considera que és necessari que la ciutadania “surti als carrers i protesti pels seus drets fonamentals”. “Ho tenim tot en contra i ens estem quedant de braços plegats”, assenyalava.
Ja a la Gran Via, amb milers de persones vessant una de les principals artèries de la ciutat, el sentiment de malestar i de denúncia es va multiplicar exponencialment. La Clàudia, estudiant de periodisme en pràctiques de 23 anys, assenyalava que es tracta d’una preocupació comuna entre totes les generacions. “Hi ha gent de totes les edats a la manifestació, és un fet que ens indigna i ens uneix a totes. Tinc amics que viuen de lloguer a la ciutat que han de canviar cada any d’habitatge i suportar pujades de preu constants, és insostenible”, expressava. “Tant de bo, per impossible que sembli, les coses comencin a canviar arran d’aquestes mobilitzacions”, afirmava amb certa desconfiança.
La Gemma, que viu de lloguer, va catalogar com “abús” la situació del mercat immobiliari. “S’ha de parar aquesta especulació, ens estan fent fora dels nostres barris i de la nostra ciutat, hem de dir prou”, va comentar. En el seu cas, paga prop de 900 euros per un apartament de 40 m2. “Tot el meu sou va a parar a pagar el meu pis, quan se suposa que tenir un sostre sota el qual viure és un dret, no un luxe”, va concloure la llogatera.
A la manifestació també hi era l’Alberto que, tot i haver arribat recentment a la ciutat procedent de l’Amèrica del Sud, també es va mostrar indignat amb la situació de l’habitatge. “Tot i estar a l’atur em va costar pràcticament un mes trobar pis, no em sembla normal”, va declarar amb incredulitat. “Molts dels meus amics viuen amb lloguers que no poden pagar i després estan mesos fent recerca sense resultats, és inaudit”. “Considero que ha de ser possible viure a Barcelona, més enllà d’estar tan sols de pas”, va afegir.
Tots ells, amb experiències diferents, però amb una gran inquietud en comú, van marxar plegats, junt amb altres 170.000 realitats que van omplir les principals artèries de Barcelona per defensar una necessitat tant preuada com essencial que és l’habitatge, cada cop més allunyada de la realitat de la ciutadania.
g76249
c4svc3