Lourdes Tasies Cano
Les condicions laborals dels joves continuen provocant malestar. Sovint se’ls vols assenyalar per negar-se, cada vegada més, a acceptar unes condicions laborals abusives. A més, l’oferta més gran d’ocupació és de caràcter estacional, lligada a determinades campanyes com la de Setmana Santa o la d’estiu, amb molta precarietat. I ara el sector de l’hostaleria acaba d’anunciar que no troba treballadors. I és que de les gairebé 110.000 vacants sense cobrir que, segons la ministra de Treball, existeixen ara a Espanya, el sector hoteler és un dels més afectats per la falta de personal.
Així i tot, aquells que comencen a treballar de forma fixa qüestionen les aptituds que els hi demanen i les condiciones que s’ofereixen. D’una banda, es requereix capacitació certificada, idiomes… i d’altra, les condicions, els horaris i els sous no compensen.
Tres joves del barri comparteixen amb nosaltres els seus testimonis de la precarietat laboral que han viscut, dos dels quals són anònims.
El primer té vint anys i l’ESO acabada, i ens explica la seva primera feina, un contracte temporal.
Quina feina fas?
Treballo en un club que té espais destinats a pàdel, piscina i tennis. La meva tasca és portar al dia el manteniment de les instal·lacions. És a dir, netejo, m’encarrego de l’electricitat i la jardineria, i també de les pistes de tennis… he de fer tot el que surti.
Amb quines condicions laborals?
El contracte que vaig signar establia un total de 23 hores a la setmana. La meva sorpresa va ser quan vaig veure l’horari que se m’assignava: havia de fer 16 hores el dissabte i 8 hores el diumenge. Vaig pensar que es tractava d’un error, però no. Allò només era l’inici. La setmana següent va ser encara pitjor, el meu torn era de 16 hores dissabte i 16 hores diumenge. I funcionen així, sovint m’obliguen a fer moltes hores extres.
Com estàs tu?
N’estic molt saturat, però necessito la feina. És curiós que tot i ser tan jove ja tinc mal de cos. No obstant això, no és comparable amb el que et passa emocionalment, que és molt pitjor. Cada dia intento fer la feina de la millor manera possible, així i tot moltes vegades et diuen que res no està bé i sovint tinc el sentiment de ser un inútil.
Alguna situació que hagis viscut i que vulguis explicar.
Mai oblidaré un dia que feia molt de fred, estàvem a uns 6 graus a Barcelona. Un dels meus companys em va obligar a llançar-me a la piscina per arreglar unes llums que s’hi havien malmès. Recordo com els companys, entre riures, comentaven “això ho fa ell, que per alguna cosa és el nou”. I efectivament, ho vaig haver de fer jo.
Dona un consell a la gent jove.
Que estudiïn. Quan jo tingui cinquanta anys, farà trenta que treballo físicament i estaré fet pols. En canvi, un altre amb més estudis haurà gaudit de cultura, de vida, i físicament estarà molt millor. Sincerament, és dur veure com tots els teus amics avancen en la universitat i surten de festa, mentre tu et quedes a casa perquè l’endemà treballes.
El segon testimoni prefereix no donar el seu nom. És dona i ha treballat a Bingos Fortuna, situat al passeig de la Zona Franca.
Explica’ns com vas trobar feina.
Era l’any 2012, en aquell moment tenia disset anys i, com a tota jove, volia començar a treballar i els vaig portar el meu currículum. Molt ràpid en vam cridar per incorporar-me, a l’entrevista de feina gairebé no em vam preguntar res, l’encarregat es va limitar a dir: ”eres guapa, con eso ya tiramos.”
Quina va ser la teva experiència?
Les meves companyes em deien la ”sudaca” i en general em tractàvem tan malament que prefereixo no recordar-ho, però vaig plorar de ràbia moltes vegades, em sentia humiliada.
Recordo que alguns dies, més d’un client em llançaven la beguda a sobre si no els tocava un premi. Un dia em vaig queixar al responsable. ‘Seria estrany si no t’ho fessin, treballar al bingo implica plorar cada dia”, em va respondre, quina fredor!
M’obligaven a vestir una brusa escotada i talons d’agulla, a maquillar-me molt, les ungles i els llavis de vermell. A més a més, havia de somriure constantment, i m’insinuaven que fos “amable” amb els clients.
Com acaba tot plegat?
Em vaig plantejar denunciar el maltractament, però ho vaig deixar córrer. Vaig dir prou una nit que el cap havia decidit descomptar-me diners del sou per un fet que no havia comès, vaig arribar plorant a casa i la parella de la meva germana, quan em va veure, em va agafar de la mà i junts vam anar a dir prou i vaig marxar. Em vaig sentir lliure…
El nostre tercer testimoni és un noi que amb només vint anys té un currículum extens, ja que ha estat depenent, repartidor, treballador en un gimnàs…
Explica’ns la teva experiència.
Vaig treballar en una empresa de menjar ràpid, molt coneguda. Era repartidor, el primer dia em donen l’uniforme fet malbé, anava gairebé nu amb aquella roba i vaig haver de fer hores extres, que mai no em van pagar.
Com vas reaccionar?
Vaig parlar amb el cap. Resposta: que si no m’agradava allò era perquè tenia poca capacitat de feina. Em va fer sentir molt “poca cosa” com a ésser humà. Tot i això, encara feia repartiments a domicili, de nit, amb la moto, i amb fred perquè necessitava els diners.
Què et va impulsar a deixar la feina?
La veritat és que no podia més. L’ambient entre companys no era bo i quan entregava els encàrrecs hi havia persones que arribaven a ser cruels, si ens demoràvem, ni que fos minuts, amb la seva comanda. La pressió que s’hi viu és deplorable. Un dia que plorava sense parar, els meus pares em van dir que a la vida hi ha més d’una feina, i que a vegades hem de posar el fre de mà nosaltres mateixos!
