Text: Rafael Ochoa
Juan Bibian és un veí del barri. Columnista d’aquest diari, ha col·laborat en La Marina FM i moltes altres emissores. Té en el seu haver molts premis i reconeixements nacionals i internacionals. Del seu abordatge audiovisual destaca la seva perspectiva del compromís social.
Ens agradaria conèixer la teva història i aquesta atracció pel cinema que et mou i impulsa.
Vaig començar amb 17 o 18 anys. El cinema em va començar a interessar quan anava a la universitat. Un dia em vaig ficar en un cinema que feien el cicle d’un director… jo no sabia res de directors i ara els conec a tots! “Vaig fer campana ja, ja, ja”.
Què vas veure?
Era un cicle de 8 o 10 pel·lícules d’Elia Kazan, un director americà. En el de davant exhibien a Ingmar Bergman, que em va agradar molt. Necessites tenir molt de bagatge per a veure el cinema de Bergman, en canvi Kazan no, és un director més comercial i més normal. A més, el meu oncle, germà del meu pare havia estat un muntador de cinema i el meu pare també havia treballat com a xofer amb l’amo dels cinemes Kursaal Femina i tots els de Sants: L’Arenas, el Bohemi, el Liceu. El senyor Estrada era l’amo. Ells em parlaven de cinema i així vaig començar a descobrir-lo. Recordo que creia que Elia Kazan era dona fins que vaig saber que era un home d’origen turc, un gran director, per cert.
Què va passar amb la universitat?
Quan vaig ser a la Mili a Cadis vaig començar a llegir la revista “Dirigido por”, que encara avui s’edita. Havia estudiat econòmiques dos anys, però no la vaig acabar perquè vaig començar a treballar en el Banc Central.
Quan vaig poder estalviar una mica de diners m’agradava tant el cinema que volia marxar a París. Llavors no hi havia escoles de cinema a Espanya … Però al final no ho vaig fer. Decisions que es prenen.
Com t’ha anat en aquest camp?
L’èxit a vegades et ve de les coses més inesperades. Tinc curts que vaig fer en els anys 80 que al meu entendre són bastant bons i no van rebre cap distinció. En canvi, altres que jo mateix les considero bastant dolentes m’han merescut molts reconeixements. Com per exemple “La Catifa”.
A què ho atribueixes?
Depèn del jurat. Moltes pel·lícules que hi ha al cinema han passat desapercebudes en el seu moment perquè eren transgressores, perquè eren avançades, perquè no les van distribuir bé, i avui dia són obres mestres. Unes altres, que avui són considerades grans obres d’art tenim d’elles una visió més crítica, algunes són molt dolentes. Tot això et fa desdramatitzar els avatars de la vida.
Al final on vas estudiar?
Llavors ja no depenia del meu pare i casualitats de la vida, vaig trobar una escola de cinema. T’estic parlant pels volts del 1979. En els anys 50 hi havia hagut una a Valladolid. D’allà van sortir Berlanga i Bardem, per exemple. Aquesta estava al carrer Diputació de Barcelona. Era el “CEI” (Centre de la imatge). Recordo sempre el professor Llorenç Soler. Ens va posar ‘Ciudadano Kane’ d’Orson Welles 14 vegades, un director que per a mi és dels millors de la història. També recordo ‘Vértigo’ de Hitchcock, aquestes dues les recordo especialment.
Ja funcionava el cinema modern llavors?
Les passaven amb una moviola, un aparell que passava el cel·luloide donant-li a una manovella, molt artesà. Havies de tenir una vista molt bona, així aprenies des de gairebé la base.
També teníem un professor de so i recordo a Tomás Pladevall com a director de fotografia. Era gent molt professional, estimaven el que feien i ho sentien, ho transmetien. I si tu posaves una miqueta d’interès, aprenies molt.
Què vas fer després de l’escola?
Tenia un amic de la infància, el Condado, que em va dir que hi havia un grup de cinema en els habitatges Seat, en els soterranis del casino on ell acudia amb el seu club, i volia que entrés en el grup. Vaig estar amb ells molts anys, fins que la secció de cinema va desaparèixer perquè pertanyia a la Seat i l’empresa va acabar amb tots els projectes socials que tenia. Tanmateix, tot això em va valer molt. És curiós perquè torno al barri i a la infància. El nostre país és el país de la infància.
Alguna anècdota tindràs d’aquesta època.
Feien un concurs de cinema i jo pensava que amb els meus estudis de cinema era un Orson Welles multiplicat per quatre. Em deia: “Aquests quatre no han estudiat cinema, no tenen ni puta idea”. Carregaven un trípode que fins llavors jo desconeixia. I vaig pensar: Per a què porten aquest aparell? Vaig quedar penúltim. Era molt dolent!
Però no em vaig rendir, més aviat em vaig comprar un trípode jo també. En aquests temps l’estabilitat de la pel·lícula s’aconseguia únicament amb aquest aparell. En canvi avui hi ha càmeres meravelloses que poden estalviar-te’l. Desistir va ser una temptació, però jo no vaig donar el meu braç a tòrcer, m’agradava el cinema i pretenia dedicar-me a això.
