Mariel C. Marco, la vida a través dels colors

La Mariel C. Marco té 71 anys i, tot i estudiar a l’Escola Massana, important centre artístic i de belles arts de Barcelona, en la seva joventut, la vida la va portar per altres camins que distaven força d’aquest món.

“Els aprenentatges que vaig adquirir en aquesta època van ser molt positius i m’han servit en l’actualitat, però va arribar un punt que els meus oficis eren incompatibles amb la dedicació al món artístic”. Concretament, la Mariel va treballar durant molts anys en un banc, per després dedicar-se a la joieria entre els anys 2000 i 2011.

“Intentava no despenjar-me de l’art, que és la meva passió. M’agradaven molts els minerals, i quan treballava amb joies intentava crear figures artístiques, que després venia a fires medievals i d’artesania, o sigui que també incorporava un vessant creatiu, combinant formes i colors. Els colors sempre m’han atret i han estat la base del meu treball”.

Per molt que de vegades sembli impossible, la vida sempre troba un camí per reunir-te de nou amb les teves passions, unides a la personalitat per un fil vermell que és invisible a simple vista. En el cas de la Mariel, el retrobament es va produir de la manera casual.

“Un amic estava reformant casa seva, i vam entrar a una botiga de mobles, on curiosament hi havia també un quadre, que li va cridar força l’atenció. La meva resposta va ser que jo li podia fer aquell quadre en una versió millorada.

“Aleshores, vaig començar a pintar amb acrílic. Soc molt impacient i l’oli té unes qualitats que provoquen que costi molt que s’assequi. L’acrílic, en canvi, si al cap d’un parell d’hores li vols fer una altra capa a sobre, no hi ha cap problema.”, explica la pintora.

L’autora expressa que un dels seus propòsits és obrir un bloc que, sota el nom de “Jugando con los colores”, serveixi per compartir les seves creacions amb un públic potencial que les adquireixi. “La pàgina web es dirà així perquè bàsicament és el que faig. He anat canviant els estils de pintura, però el que em defineix és el fet de jugar amb els colors”, expressa Mariel.

L’art és la màxima expressió dels sentiments i l’estat d’ànim d’aquells que els practiquen

Poc després de recuperar la seva vocació per la pintura, una pandèmia global va obligar a tota la població a confinar-se a casa durant mesos, el que, per una persona jubilada, es traduïa en moltes hores de temps lliure. En el cas de la Mariel, matava l’avorriment, com no podia ser d’una altra manera, pintant. “Pintava sense parar, sobretot d’estil minimalista i abstracte, que és el que defineix totes les meves obres”, afirma l’autora.

“El més potent d’aquest estil artístic és que cadascú veu el que vol veure, en definitiva. Moltes vegades m’han dit que un quadre s’assembla a un objecte o a una cosa que no té res a veure amb el que veig jo i el que volia plasmar”.

L’autora utilitza esponges naturals en la majoria de les seves obres, fent ús, alhora, del cartró per lliscar la pintura. “Quan ho estic fent, no sé què en sortirà. Si no m’agrada el resultat, torno a pintar a sobre fins que estigui satisfeta amb el que he pintat”. “Hi ha algunes pintures que pesen 500 grams i altres que pesen 1’5 kg, de les capes que els hi he posat. Si les miressin amb raigs X veurien cinc obres diferents”, diu tot rient.

Naturalment, l’art és la màxima expressió dels sentiments i l’estat d’ànim d’aquells que els practiquen. En el cas de la Mariel, un quadre es va convertir en un lloc segur per plasmar el procés de recuperació en relació amb un dels episodis més durs de la seva vida. “Va ser una època molt dolenta, perquè a la meva germana petita li van detectar un càncer de pulmó que va ser fulminant. Em vaig desfogar amb una obra, que va quedar preciosa, però era molt fosca, únicament pintada amb negre, gris i marró, que era en certa manera la millor representació del que hi havia dins meu en aquell moment”, comparteix la Mariel.

“El tenia penjat a casa i cada vegada que el mirava em transmetia un sentiment d’angoixa i un patir que no podia suportar, motiu pel qual el vaig tapar. El vaig cobrir tot de negre i al mig hi vaig dibuixar una mena de sol daurat. ‘Se hizo la luz’, és el nom que li vaig posar, transformant un quadre de dolor en un d’optimisme”.

Poc després del confinament, va participar en dues exposicions als centres cívics Cotxeres Borrell, a tocar del Paral·lel, i Can Clariana, a Sant Andreu. “Va ser complicat perquè no venia ningú, ja que no hi havia activitats culturals a cap dels dos centres”. “Això va provocar que deixés de pintar tan intensament i constantment com ho havia fet fins aleshores”.

En aquell punt, va contactar amb el Col·lectiu d’Artistes de Sants, amb qui ja ha organitzat nombroses exposicions. Ara, la Mariel aterra amb les seves obres al barri on resideix des de fa més d’una dècada, la Marina. Concretament, el 14 de desembre a les 12 del migdia se celebra la inauguració de la seva exposició a la Biblioteca Francesc Candel, que estarà disponible fins al 20 de gener, on estaran la gran majoria de les seves obres.

“És una exposició individual, però semblarà que ho hagin fet diferents persones, perquè cada obra correspon a un estat d’ànim o una època de la meva vida”, declara. “Animo a la gent que vingui perquè les pintures guanyen molt quan les veus en persona. A les fotografies, en moltes ocasions, es perden els detalls”.

“Ja no m’hi caben a casa, és la realitat. També vull conèixer l’opinió que té la gent del que faig. Els quadres de l’exposició es podran adquirir si algú ho desitja, a mi em faran un favor perquè ja no sé on guardar-los”, riu.

“Reconec que els quadres que van a la biblioteca no solen ser dels que agraden a la gent gran, i ho dic jo, que pertanyo a aquesta franja d’edat, potser més acostumada a coses més concretes i menys abstractes. Sigui com sigui, acostar-se és una oportunitat per canviar d’opinió”.

“Recomano a tothom que deixi anar la seva part creativa, perquè dona moltes satisfaccions”, conclou la pintora.