Al llarg de la història, la representació de l’infern ha estat un tema recurrent en les manifestacions artístiques. El poeta Dante Aligheri va dedicar els primers cants de la Divina Comèdia a aquest indret. Segles més tard, el Bosco va pintar una part de ‘El Jardín de las Delícias’, representant l’infern. Malauradament, però, no tots els inferns es troben en pinzells o pàgines de llibres. A vegades la realitat supera la ficció, i aquests llocs infames els tenim molt més a prop del que ens pensem.
Una exposició que relata l’episodi més horrible del segle XX, des de les dones
Un exemple d’infern és el que es va viure als camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial. Espais on la llibertat era una utopia, i on van morir més de deu milions de persones en condicions deplorables. I per conèixer la memòria històrica i no repetir els errors del passat, aquest mes de maig, la Biblioteca Francesc Candel del barri de la Marina va acollir una exposició titulada ‘El campo de concentración de mujeres de Ravensbrück’.
Organitzada per l’Associació Amical de Ravensbrück, la presentació va mostrar durant un mes històries de dones i nens que van haver de conviure en aquell camp de concentració durant el conflicte bèl·lic. Testimoniatges de prop d’una desena de dones supervivents, on cada narració és més dantesca que l’anterior. La inauguració va estar a càrrec de Lourdes Vidrier i Torralba, néta de deportat i consellera de districte de Sants Sants-Montjuïc, i Teresa del Hoyo Calduch, Coordinadora de l’Amical de Ravensbrück. Totes dues van explicar la importància de mantenir la memòria en les generacions joves.
Veus en primera persona de dones retrobades amb la vida
Una de les heroïnes fou Alfonsina Bueno, una de les protagonistes de l’exposició. Nascuda a Aragó, va haver d’exiliar-se a causa de la seva ideologia a Toulouse, un cop arribada la Guerra Civil. Allà va ser capturada per la Gestapo i portada al camp, on va sofrir diferents experiments mèdics que li van deixar seqüeles per tota la vida. L’any 1945 va retrobar-se amb el seu marit, un altre supervivent de la barbàrie.
Secundaria Barceló va ser una altra de les víctimes. Va néixer a Terol, i a la seva joventut va començar la lluita obrera afiliant-se a la UGT. Després de l’esclat de la guerra, va fugir a França, on va ser capturada i torturada, però mai va delatar als seus companys i companyes. Al camp d’extermini nazi, va topar-se amb la mort de cara molts cops, però finalment, ella i altres presoneres van burlar la vigilància i van escapar-se a través del bosc. Van trobar refugi i més tard van ser traslladades a París.
Història semblant a la de Maria del Carme Buatell, que també va aconseguir escapar després de caminar tres dies i tres nits pel bosc. Ella va arribar a Marsella i va poder retrobar-se amb el seu marit. També Sabina Bartoli, Dolors Casadellà o Carme Gardell van aconseguir sobreviure, però milers de dones recluses entre runes i xarxes electrificades no van tenir la mateixa sort.
El llegat de Neus Català, reivindicació de les dignitats de les dones de Ravensbrück
Però si hi ha un nom propi destacat entre aquestes dones és el de Neus Català, presidenta d’honor de l’Amical fins al 2019, any en el qual va morir. Ella fou una de les últimes supervivents vives, i durant la seva vida no va deixar mai de lluitar perquè es conegués la realitat de les seves companyes. De fet, va prometre a Ravensbrück que mai deixaria de donar testimoni del que havien vist els seus ulls per tal que mai es tornés a repetir un horror semblant.
L’exposició també va comptar amb un racó dedicat a la Montserrat Roig, una de les dones més destacades de la narrativa catalana del segle XX.
