Yohany Limpias
Carmen Higueras Álvarez, 51 anys, divorciada; una filla, la Nayara Rubio; professional de la neteja i presidenta de l’Associació de veïns i veïnes de la Vinya que gestiona el Casal de barri.
Religió? Crec en Déu però no practico cap. Política? Preocupacions socials, em mou la injustícia amb els més dèbils, la gent gran i els infants.
Aquesta dona assumeix el relleu de Kiko Rubio al Casal de la Vinya, un espai referent d’activitats culturals i punt de trobada de tothom que necessita tota mena de suports. El projecte intenta fugir d’una labor exclusivament assistencial i busca crear altres vincles de comunitat. Un intent, perquè la Carme és conscient del repte i les dificultats. Tot i així és partidària d’arremangar-se i fer feina. “Les coses no canvien si ningú treballa perquè això passi. Fugim de la queixa constant i cooperem per, entre tots, sortir del pou”. Queda dit!
Qui és i com arriba al barri?
Vaig néixer a Cases Barates-Eduard Aunós, de pare català i mare gallega. Pràcticament he viscut tota la vida a les Cases Barates i el centre de la Vinya sempre ha estat un punt de referència. Hi vaig començar a fer classes de costura i em vaig implicar en temes culturals dinamitzant el Carnaval.
Vaig arribar al barri quan van enderrocar les Cases Barates, amb les famílies que van venir a viure al bloc de la Pantera Rosa (Ca l’Alena), d’això ara ja fa uns 25 anys.
Ara m’he atrevit a continuar el projecte del Casal perquè sóc conscient que es necessita més gent implicada. Hi ha hagut molt d’esforç d’altres persones per aconseguir projectes al barri, i sense gent que vulgui agafar-ne el relleu moltes coses es perdran.
Per cert, la comparsa de la Vinya sempre destaca pel Carnaval. Quanta gent hi sou?
Vam començar amb una comparsa familiar en col·laboració amb les escoles, però després s’hi van aplegar gent de tot el barri perquè tothom demanava que es recuperés el Carnaval conjunt. Ara som gairebé 100 persones que hi participem. Conec gent que va començar a participar de nadons i ara ja tenen més de 20 anys.
Són celebracions que creen vincles de barri.
Vam començar amb un Carnaval molt senzill, però jo tenia ganes de fer coses diferents. Per exemple vam fer-ne un d’ambientat en Tenerife. Un altre any vam fer disfresses amb plomes i va ser un boom, vam guanyar gairebé tots els premis.
Quins projectes té el Casal de la Vinya ara mateix?
El primer és un projecte que treballarem de costat amb la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC) i l’Escola Dominical Undebel per capacitar les dones a vendre en les plataformes digitals. Són dones que fan venda ambulant i tenen parada als mercats. La idea és capacitar-les en temes bàsics, com promocionar-se a les xarxes socials, crear una marca, tenir un logotip o fer un currículum. L’objectiu és que puguin mantenir les feines que ja fan però de manera més eficient i regulada.
Un altre projecte interessant que tenim és el mural fotogràfic. Té l’objectiu de reflectir la diversitat social i cultural que hi ha a la Marina. Han participat persones referents de cada comunitat i que col·laboren amb el Casal. Seguirem treballant aquesta línia amb una mostra cultural que tenim previst organitzar pel 19 de març, per exemple. Això entre moltes altres activitats regulars que tenim.
Què és el que més li agrada de treballar en una entitat associativa de barri?
La capacitat que tenim d’incidir per ajudar les persones. Una associació de veïns està més limitada en les accions i els recursos. Oferir el servei de Casal amplia les possibilitats. Haig de reconèixer també que tothom m’ha fet costat, l’equip del Casal, les entitats que ja col·laboren i també el Districte.
I el que menys li agrada?
És dur veure tanta necessitat ben de prop. Gent desesperada per les dificultats. La pandèmia ha estat horrible en aquest sentit, s’ha notat més en els nostres barris. Moltes famílies han pogut tirar endavant gràcies al voluntariat i les associacions que van fer pinya per ajudar els veïns i veïnes. Aflorant la solidaritat, característica del barri.
Recorda algun cas concret de la complexitat que estan vivint algunes famílies?
Em ve al cap una senyora gran, que viu sola en un pis de protecció oficial i té càncer. El seu bloc s’ha tornat conflictiu. No pot sortir al carrer passades les 8 del vespre perquè la zona és complicada. I les amistats tampoc no hi van. A sobre, amb la pandèmia tot va empitjorar. Ve al Casal durant el dia, però d’aquí a poc començarà la quimioteràpia i estem mirant com fer-li costat.
Ara diuen que l’extrema dreta s’escampa entre les persones més vulnerables. Com ho veieu vosaltres, que hi treballeu?
Al nostre dia a dia poca gent parla de política, les persones estan sobrepassades de problemes com per a sobre estar pendent d’aquests temes. Més aviat hi ha la sensació de llunyania. Jo diria que en general els és indiferent el que passa en termes polítics. Ara, nosaltres ens centrem en els problemes: l’habitatge i el suport a les escoles per exemple. La canalla ha perdut moltíssim durant el confinament i cal posar-s’hi ja, amb tot això. Aquesta és la política que vivim a diari des de la feina amb el veïnat. Per la resta, poca cosa a comentar.
Encara costa de trobar dones en espais de lideratge. Com s’anima a fer-hi el pas?
Convivim moltes cultures, i hi ha motius religiosos i culturals que encara pesen molt perquè les dones fem el pas. També és veritat que a poc a poc ens hi animem més, i que l’avenç es nota en tots els àmbits. A mi mateixa m’ha costat d’assumir aquesta responsabilitat perquè ja tinc un munt de coses per atendre, però estic contenta d’haver-ho fet i personalment he crescut molt. Les dones ens hem d’animar a liderar els espais. Podem fer-ho i ho hem de fer, arribar on som ara ha costat i hem de continuar obrint camí a les que vindran.
Des del lloc que ocupa en la feina de mediadora que fa, què li diu als empresaris?
Que no perdin la humanitat i que siguin respectuosos amb els treballadors. Amb un mínim d’empatia i tracte humà, la gent treballa molt millor. Els empleats han de tenir confiança en l’empresari per traslladar-li qualsevol inquietud: això ajuda tothom, i sobretot l’empresa.
Què li diu a les persones que es dediquen a la política?
Que s’impliquin, que no es limitin a fer veure que els interessen temes i a justificar-se, que demostrin que la gent els importa. És molt fàcil llegir un discurs, però sovint no s’assabenten ni tan sols de la meitat del que passa i que haurien de conèixer. Venen, parlen, saluden, somriuen, s’hi fan la foto i no se’ls veu més fins al proper acte o la propera elecció. Els demano que s’impliquin per resoldre els problemes.
Ara digui la seva també als veïns i veïnes…
Als veïns els dic que no siguin tan apàtics amb els altres, no costa gaire de ser amable, però ara tothom s’enfada per qualsevol cosa i tot molesta. Hem perdut un mínim marge de tolerància i ja no es valora ser-hi una persona comprensiva, amb els altres, fins i tot la gent gran ho ha perdut. Tothom volem tranquil·litat, però hem de saber conviure i tenir tolerància. Els grans amb les joves i viceversa. Hi tenim molta feina a fer, encara….
