Heiberth Michell Sánchez Villalobos, (1988, Caracas), dissenyador veneçolà establert a Barcelona, reflexiona sobre la idenitat i la moda.
Visc a L’Hospitalet de Llobregat i fa gairebé quatre anys que vaig arribar a Barcelona.
Soc solter i em dedico al disseny de roba.
Religió? Vaig créixer en una família cristiana i tinc fe en Déu.
Política? Em considero republicà, és a dir, partidari de la república com a forma de govern, en què el poder polític resideix en la ciutadania i en els seus representants elegits.
Amb només 9 anys ja insistia perquè el deixessin fer un curs de costura, però no l’hi van permetre. Va ser entre telers i manualitats diverses, i amb l’ajuda de la tieta àvia i les cosines, que va començar a explorar una passió que no l’ha deixat mai. A l’entrevista, repassa els seus referents —de Chanel a Alexander McQueen— però reivindica també noms llatinoamericans com Jorge Duque i Vanessa Farinha. Ell ho té clar: “La moda no és banal ni supèrflua. Tothom, encara que només sigui dos minuts davant de l’armari, es pregunta: què em poso avui? I això no és només aparença, és expressió, és context, defensa. Parlem del seu recorregut com a dissenyador i d’un viatge personal tan intens com inspirador
Expliqui’ns la seva història.
—A Veneçuela em vaig graduar com a dissenyador als 19 anys i vaig obrir un taller de roba a mida. Vaig començar amb molta il·lusió de crear, però sovint la clientela venia amb dissenys predefinits i això em frustrava: pensava “això no et quedarà bé”. Amb el temps vaig entendre que havia de pagar lloguer i adaptar-me, i vaig aprendre a ser més flexible. Hi va haver moments bons i d’altres no tant, però anava tirant. Ser autònom i artista és difícil arreu. Paral·lelament, em vaig seguir formant a la Universitat Tècnica de Confecció i vaig fer una especialització en assessorament d’imatge. Això em va permetre començar a fer algunes xerrades i conferències. Tot i el drama del país, les coses m’anaven relativament bé. Tinc germans: de mare i pare som tres, però per part del pare som nou. Vaig créixer envoltat de cosines.
Quan pren la decisió de migrar?
—Va ser un cúmul de coses. Tota la meva família ja havia marxat a Xile i jo seguia picant pedra. En aquell moment vaig participar en el concurs Passarel·la França a Veneçuela, impulsat per l’Aliança Francesa i l’ambaixada de França, amb dissenys fets amb materials no convencionals però pensats per a la indústria. Vaig quedar segon, però em vaig decebre molt. Tot seguit vaig dissenyar un vestit per a una candidata del Miss Veneçuela —un pas clau per consolidar‑te com a dissenyador— i, el mateix dia de la desfilada, la model va decidir no portar‑lo. Aquell cop va ser tan dur que vaig llençar el material i vaig vendre les màquines, però vaig tornar-hi. Fins al dia que tot va canviar, quan, passejant el gos, un home va baixar d’un cotxe amb una pistola i em va dir “vine”. Vaig entendre que era un intent de segrest, vaig fugir corrents i, l’endemà mateix, vaig comprar el bitllet per venir-me’n.
Terrible experiència.
—Em vaig portar la meva vida en una maleta de 10 kg perquè no volia cridar l’atenció. Ara ja fa gairebé quatre anys que soc aquí…
Com li va anar en aquest aterratge?
—Com a turista, havia estat a Madrid i altres ciutats europees el 2015, i Madrid m’havia encantat. Però quan vaig decidir migrar, les amistats que m’acollien eren a Barcelona. L’arribada va ser dura: vaig viure en pisos amb vuit o nou persones i recordo moltes nits plorant. Vaig anar a Madrid per temes de papers i potser m’hi hauria quedat, però en tornar a Catalunya i llegir “sortida”, vaig sentir que tornava a casa. Va ser molt emocionant. I encara hi soc.
Com se’n surt aquí? A què es dedica?
He fet de tot: conserge, neteja, recepcionista… Una de les meves alegries va ser col·laborar amb una dissenyadora local, però fins fa poc treballava en un restaurant. L’hostaleria és admirable, però el ritme és dur i el conveni gens amable. Els horaris són rotatius, difícils de conciliar. No tens gaire temps per pensar, estudiar o formar-te en altres àmbits. Em fa la sensació que està pensat perquè t’hi quedis atrapat… El meu objectiu era comprar un pis i feia jornades de 72 hores setmanals.
Ara ja té un pis a l’Hospitalet, un luxe ara, i ha muntat el seu taller.
Amb el meu primer salari em vaig comprar un maniquí, després van venir les màquines. Ara estic centrat a construir el meu espai de treball. Encara hi falten coses, però va prenent forma, i a poc a poc vaig consolidant una clientela que confia en mi.
Acaba d’aconseguir una beca per formar-se com patronista industrial.
Sí! Una de les 20 beques que Mango ha donat enguany per impulsar la sostenibilitat i formar nous professionals. Cada cop costa més trobar patronistes ben formats, i aquest curs m’ajuda a obtenir una certificació oficial.
En un moment de crisi social i polarització com l’actual, quin paper pot jugar la moda? És només estètica o pot ser també discurs, posició o denúncia?
—La moda és una forma d’expressió i pot ser perfectament discurs o denúncia. Una peça pot transmetre un missatge, i això ja la converteix en una obra. La moda reflecteix com ens sentim i el moment social que vivim. Ara està canviant molt: abans era més resistent a transformar-se, però les crisis han fet que el que portem sigui un mirall del carrer. La uniformitat que veiem diu molt del moment social. I quan algú reivindica amb una peça, també parla de resistència. La moda és al carrer, en la gent. No és només estètica: explica qui som i com vivim.
Quina opinió té sobre la nostra manera de vestir?
Sempre dic que Madrid és un batxiller en ciències i Barcelona en humanitats, i tothom ho entén! (riu). La moda barcelonina i la madrilenya no tenen res a veure. A Veneçuela també passa: les persones creatives vesteixen d’una manera, i les més formals, d’una altra. Aquí, a més, hi ha la platja, el clima… Tot té la seva lògica.
Com ha viscut l’última crisi política a Veneçuela?
El 3 de gener vaig quedar en xoc. No sabia si riure o plorar, encara avui em sento una mica a la deriva. Després van venir comentaris com: “Ara sí que esteu fotuts, us trauran el petroli.” Però em pregunto: pitjor que el 2018? Aquell any tot era una lluita per sobreviure. Aquests comentaris venen de qui no ho ha viscut. Ara, com a mínim, hi ha un moviment, i això dona una mica d’esperança. Un amic allà em deia: “Volen arreglar els talls de llum, però el gran problema és que cada cop costa més menjar perquè és caríssim.”
I com viu aquí els discursos de l’odi contra les persones migrades?
Com a immigrant, sovint reps comentaris que volen fer veure que no són ofensius, però que et recorden que no ets d’aquí. I això és dolorós, sobretot quan intentes encaixar. Amb el temps, però, entens que també pot ser una fortalesa. En la moda i a la vida, tothom busca ser diferent, i com a immigrant ja ho ets de manera natural. Jo ho aprofito.
Al final, tots volem el mateix: viure amb dignitat. I per això defenso molt el respecte per la cultura local —l’idioma, els costums—, perquè compartir-ho és preciós.
Què opina de la regularització de persones immigrants que impulsa el govern?
—No estic gaire posat en el tema, però recordo quan tramitava la residència: em van deixar quedar, però no treballar. I vaig pensar… això és un negoci rodó! També reconec que jo mateix tenia prejudicis: pensava que les persones àrabs no volien integrar-se, fins que una noia iraniana em va convidar a una trobada de la seva comunitat. Tot era tan diferent que, tot i voler compartir i mostrar respecte, vaig acabar esgotat. L’endemà ella em va dir: “Ara ja saps com em sento jo cada dia.” Això em va fer entendre molt sobre la dificultat d’integrar-se realment.
Què li demana a la vida? Què espera del futur?
Una certa independència econòmica i salut. No sentir-me pres. Perquè hi ha moltes maneres de sentir-se empresonat: treballar 72 hores, o perdre la sensació de seguretat en el teu entorn. Això també empresona.
