Ylenia Garcia Navarro
Ofici/professió? Metgessa de família i comunitària i mare orgullosa d’en Carlos i la Clara.
Religió? Soc més espiritual que religiosa.
Política? Crec en les persones i en l’humanisme, no pas en els polítics. El meu cor és a l’esquerra.
Ylenia, filla d’un treballador de SEAT i d’una treballadora al centre de càlcul de la també emblemàtica Philips, representa la generació que va prosperar gràcies a l’ascensor social impulsat per la indústria catalana. Va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, es va iniciar al Clínic i va continuar al de Bellvitge. Es va especialitzar en Medicina de Família a l’Hospital de Sant Camil i ha treballat a diversos centres mèdics. El 2005, amb l’obertura del CAP La Marina, es converteix en una de les metgesses del flamant equip: “A la sanitat pública, en bones condicions i al meu barri, era un regal de la vida.”
Amb els anys, ha explorat diversos camps i ha afrontat reptes en la direcció d’equips sanitaris, incloent-hi el de directora del CAP Sant Antoni a Manso durant la pandèmia: “Vaig reafirmar la vocació professional i el sentit de comunitat que he rebut del barri.”
També explica la realitat dels professionals sanitaris: dels contractes precaris per hores i per dies d’anys enrere, s’ha millorat, però ara el repte és mantenir una qualitat assistencial que sempre requereix temps i, alhora, lidiar amb la sobrecàrrega de feina en un sistema que, a més, ha d’afrontar l’envelliment poblacional i tot el que això comporta.
Actualment, conjuntament amb la Fundación Metta Hospice, impulsa les xerrades “El cicle de l’existència: parlem de la mort per a un millor viure”, que tindrà lloc a la Biblioteca Francesc Candel els mesos de gener, febrer i març.
De família de treballadors de la SEAT.
Els quatre avis van venir als anys 50, la part del pare de Castella i Lleó, de León, i la part de la mare, de Castella-la Manxa, d’Albacete. Uns treballaven al camp i van tenir una mala collita i els altres tenien un forn però volien millor vida pels seus fills; llavors hi havia el que ha estat el principal emblema del barri durant molt de temps: la fàbrica de la SEAT. Barcelona no s’entén sense la contribució de la immigració.
Uns treballadors privilegiats, els de SEAT.
Els atorgaven habitatges a Sant Cristòfol i hi havia l’església i l’Economato, a preus més econòmics. També un servei mèdic específic pels treballadors i les famílies, un poliesportiu i unes piscines, on recordo l’àvia portant-me caminant.
Què més recorda?
Les festes d’estiu, les més grans d’aquests barris; quines orquestres tocaven! Fins i tot portaven una plaça de toros portàtil, amb vaquetes. Era com un poble, i els veïns s’ajudaven molt.
I com ha viscut els canvis?
La transformació és normal. Apareixen persones nouvingudes de nou, però en realitat, l’efecte de la immigració és igual per a tothom: deixar les teves arrels i començar a construir una vida, una família, en un altre lloc i amb uns altres costums.
I com arriba a la Medicina?
Tenia uns 8 o 9 anys, i a l’escola ens ensenyaven la feina d’unes monges a l’Àfrica; em commovia i colpia veure els nanos que hi sortien. Vaig pensar: “Jo vull anar a l’Àfrica, però no vull ser monja. Qui més va a l’Àfrica que pugui ajudar aquests nens? Els metges!” I crec que, des d’aleshores, d’una manera no del tot conscient, havia decidit ser metgessa. Fins llavors, a la família ningú no havia tingut la possibilitat d’estudiar cap carrera universitària.
Ara, des de la ciència i l’experiència, reclama reforçar el sentit de comunitat, un propòsit col·lectiu pel 2025.
N’estic convençudíssima: o tornem a generar aquest espai d’ajuda mútua entre nosaltres, recuperem la nostra comunitat… o ens trenquem.
Per què ho diu?
És que no podem viure desafectats de l’entorn. Això, en qualsevol cultura ancestral, és bàsic. L’humà es torna humà en el moment que no deixem abandonat ningú pel camí. Va ser un moment evolutiu important. Cal tornar a la tribu, a la comunitat, on cadascú té el seu paper des d’on aporta, i tot suma i fa créixer els altres.
I com s’apropa al tema de la mort?
El 2015 moren les meves àvies, la materna i la paterna. Totes dues eren nonagenàries, i sabíem que havia d’arribar. Però amb l’àvia materna teníem un vincle especial: em cuidava de petita quan els pares no hi eren. Patia una malaltia neurodegenerativa, però tenia la consciència plena.
Poc abans de morir vaig sentir com que em cridava, és estrany però va ser així, i en tenir l’oportunitat, aprofito per dir-li que estigui tranquil·la, que no està sola, que no s’ha de preocupar de res, que ja no m’ha de continuar cuidant. Li dic: “Àvia, no t’has d’ocupar més de mi; ja pots marxar quan vulguis.” Va ser dir-ho, i no van passar ni cinc minuts que es va morir. Vaig sentir tanta pau! També estava trista, però vaig experimentar una sensació de transcendència.
La mort de l’àvia li va obrir altres perspectives.
L’any 2015 marxo a l’Àfrica. Me’n vaig a Senegal, a Dakar, amb una ONG que ajuda infants. De manera molt dura, aprenc a treballar amb moltes mancances i veient patir els infants. Jo volia fer-los proves, enviar-los a un hospital i res d’això no es podia fer. Em vaig dir: “amb el que tens, treballa!” i va significar un canvi de xip. Ho vaig entendre. Vaig aprendre moltíssim; jo necessitava més l’Àfrica que ells a mi.
Un aprenentatge útil liderant equips i recursos, sempre limitats.
Tinc clar que hem de reclamar millores, però alhora he après que, si ens quedem esperant les condicions idònies per poder fer allò que volem, ens paralitzem. El camí es fa caminant. Si no ens movem, no avançarem. De fet, ho han fet sempre les àvies i totes les generacions que ens han precedit.
Ha investigat altres camps mèdics no occidentals.
L’aiurvèdica, a l’Índia, i la xinesa, entre altres cultures, entenen la salut com un tot: alimentació, emocions, espiritualitat… Això forma part de l’ésser humà, i l’aborden integralment.
I per què creu que ens costa tant parlar de la mort?
Els pacients solen preguntar: “Em provocarà dolor?” Patim per tenir consciència del dolor i l’ofec, però això no sol passar, perquè en general el cos està preparadíssim per desconnectar-se d’una manera progressiva, tranquil·la i sense dolor.
La gent es relaxa, llavors?
Es queda més tranquil·la. I, si hi hagués dolor, tenim eines per evitar-lo. Per tant, tranquils: morir-se és fàcil.
Ens ho posem difícil nosaltres mateixos?
La mort succeeix amb molta tranquil·litat quan se sap acceptar que allò és tot; quan la persona, la família o l’entorn es resisteixen, aleshores pot aparèixer un camí més complicat i difícil.
Què cal tenir en compte per acompanyar una persona en el moment final?
El més important és respectar la seva voluntat. Acompanyar bé és, en part, no jutjar. És ser-hi, escoltar i ballar aquest ball natural amb l’altra persona: res més que riure si s’ha de riure, plorar si s’ha de plorar, tocar la persona i deixar-se sentir.
També permetre’ns, en algun moment, dir: “No puc, estic superat.” No passa res per no poder sostenir el dolor i la situació en un moment; és natural, i hem d’estar en pau amb això… i deixar marxar la persona. He vist persones aguantar l’arribada d’algun familiar o resoldre una situació que els preocupava —els fills, els animals— i, tan bon punt ho tenen lligat, es moren.
Ens està recomanant planificar la nostra mort?
Sí, hem de poder parlar de com ens volem morir. I si no t’agrada com ho ha fet algú, no et preocupis: com que t’arribarà a tu, ja ho faràs a la teva manera.
Quan algú proper pateix una pèrdua, com podem ajudar-lo?
En general, callem, ocultem emocions; no volem que s’assabentin, que ens vegin plorar, quan potser és justament el que necessitem: compartir el dolor que sentim.
I ja que estem posades, si volem pensar com serà la nostra mort, per on comencem?
Cal parlar de temes com ara: on volem morir, amb qui, o per qui volem estar acompanyats. Què ens preocupa? Ho tenim tot resolt? Les herències solen ser tot un dilema; convé ordenar-ho. I un missatge per a tothom: si teniu alguna cosa a parlar amb un ésser estimat, no espereu a estar en una sala d’hospital, perquè podríeu no arribar-hi a temps. Feu-ho ara. Digueu el que heu de dir ja. És un tema educacional, però ens costa molt més dir un “T’estimo” que un “Això que fas no m’agrada”. De debò?
