Ricard Valentín Gutiérrez
40 anys.
Ofici, dedicació? Títol de mediació, competències bàsiques i educació facultativa i obligatòria. President de l’entitat gitana, R’romanipe’s.
Estat civil? Casat amb la Ida.
Religió? Evangèlica, no practicant.
Política? Ajudar el poble gitano.
Entre 1939 i 1945 una proporció important de la població gitana de tota Europa van se exterminada pel règim nazi i els seus aliats pel simple fet de ser gitanos. Els nazis van considerar els gitanos “inferiors racialment” i el seu destí va ser paral·lel al del poble jueu. Es va experimentar amb els infants, es va esterilitzar les dones, i tots van ser subjectes al treball forçat, empresonats i massacrats en camps d’extermini com Auschwitz-Birkenau, Chelmno, Belzec, Sobibor, i Treblinka.
“Samudaripen, l’holocaust oblidat” és un documental que rememora aquests fets, concretament, el que va passar el 2 d’agost de 1944 al camp d’Auschwitz, on van matar 3 mil gitanos en una sola nit dins les càmeres de gas dels nazis. Recull dos testimonis claus: el d’un gitano francès supervivent, fill d’un matrimoni d’artistes de circ, qui explica l’horror que van viure i com ell, sent un nen, va aconseguir salvar-se. L’altra és el d’una dona, a qui després de patir moltes malalties anòmales la mare li va haver d’explicar el seu secret: els nazis l’havien sotmesa a experiments quan era un nadó.
El material és molt didàctic de la bestiesa humana a la que es pot arribar quan s’assenyala i es culpabilitza dels mals de la humanitat els col·lectius minoritaris. Siguin jueus, gitanos, palestins o immigrants. Conversem amb Ricard, minuts abans de la projecció del documental a la Biblioteca Francesc Candel, el 14 d’octubre. La iniciativa ha estat de la Lourdes Vidrier, veïna neta de deportat i voluntària de l’Amical de Mauthausen.
Expliqui una mica la història familiar.
Els Valentins són de Gràcia des de sempre, es diu que al barri s’hi van assentar fa més de 200 anys, quan era un municipi independent de Barcelona. Sembla que van arribar de Florència, Itàlia.
Com és ser gitano a Barcelona?
Si he de ser sincer, potser és una qüestió geogràfica, però jo no he sentit mai discriminació al llarg de la meva vida. Ens hi ha ajudat molt el català i de fet, nosaltres hem contribuït a reforçar l’idioma a barris com a Gràcia. Dit això, és evident el racisme que hi ha, el que hi ha hagut i que malauradament hi haurà. Catalunya ha estat bressol dels gitanos, i Barcelona i Gràcia encara més.
“No sembla gitano”, li diuen sovint a vostè.
Però això és un acte racista en si mateix. Què vol dir això? Com és un gitano per aquesta persona? La frase delata el prejudici que es té contra tots els gitanos en general.
Com veu la situació dels gitanos ara?
Persisteix un racisme que continua limitant les oportunitats de la comunitat, i més amb aquest auge de partits d’extrema dreta.
Per exemple, jo em considero català i molt catalanista, però veig comentaris a les xarxes socials de gent amb estelada cridant “gitanos fora”. I quan hi ha algun delicte o un crim la gent s’obsessiona amb conèixer la nacionalitat de la persona. I ai com sigui gità, africà, àrab, o qualsevol altra ètnia minoritària. Ara, si és un d’aquí, llavors hi ha un “pobre nano”, “la culpa és d’internet, de les xarxes, dels videojocs, dels problemes mentals”… Esgota aquesta mirada, i es repeteix dia rere dia.
Parlem de la llei contra l’odi cap als gitanos. Funciona? Hi ha hagut algunes denúncies?
La majoria de gitanos encara no denuncien perquè no creuen que ajudi en res. Pensen que ningú no els defensarà. Malgrat això hi ha hagut alguns judicis. Recordo un cas de dos matrimonis gitanos en què els seus fills havien aconseguit aprovar l’ingrés a la universitat. Van a un restaurant de les Glòries i només veure’ls entrar els diuen que han de pagar abans de començar a menjar. No era la norma al restaurant. S’ho van fer a ells perquè eren gitanos. Ho van denunciar i han guanyat. Va passar a Catalunya, però hi ha casos pitjors arreu d’Espanya. I en segons quins països d’Europa la cosa és encara molt més racista i violenta.
Expliqui’n més.
La gent té la mania de dir-nos a tots “primos”, escolti no. No tots som parents.
“És que tots sou “Batistes”. Batistes són de Cuba, senyora.
“És que tots foten el mateix cognom”. I què en farem d’això? Tota l’estona es fan aquests estigmetes. I cansen.
Tot i així, la cultura popular barcelonina està impregnada de la gitana, la vostra contribució és enorme.
Hem aportat molt a Barcelona, un dels majors patrimonis és la rumba catalana. Un gitano va tancar unes olimpíades l’any 1992. “Barcelona tiene poder” és l’eslògan d’en Peret, convertit en una mena d’himne de la ciutat. Oficis com treballar la forja, la venda ambulant… O paraula com calés, molar, sobar… són paraules que provenen del caló-romaní. Sí, hem aportat a la cultura de la ciutat i cal destacar-ho.
Com definiria vostè ser gitano?
Als gitanos ens defineixen els nostres valors: el respecte i l’estima cap a la família i la comunitat. Ens ensenyem de petits a estimar, a protegir-nos els uns als altres. La meva infantesa la recordo molt en comunitat, de recadero dels avis i ajudant les dones amb el carro de la compra, per exemple.
I quant ha canviat això?
Molt. El tema tecnològic ha impactat de tal manera la canalla i els adolescents que s’han trencat absolutament tots els esquemes. Els tenim una mica sobre protegits, i això tothom, en general, no només nosaltres els gitanos. Però les xarxes socials i tot el tema d’internet, que és indispensable a la feina, està fent mal als més joves, i als de la comunitat gitana també.
Quins són els reptes que teniu els gitanos en aquest moment?
El principal, sobretot dels nens i joves, és formar-se, estudiar.
Per desgràcia, la vida del gitano d’abans, amb les nostres feines antigues s’ha acabat, han quedat obsoletes. Ja no ens permeten viure. Ara bé, cal abordar també el racisme, hi ha casos en què només per ser gitano ja et posen creu i ratlla a l’escola. I encara més si sent gitano, no parles català i vius a barris que abans eren la perifèria. Se suma el classisme.
Creu que gitanos i gitanes estan conscienciats de la necessitat de formar-se?
Encara manca molt, ens falta disciplina i compromís en aquest sentit. L’horari de classe per un gitano ha de ser igual que l’hora del culte, sagrat. Tenim molt a millorar. Però igualment, cal trencar el discurs racista a les aules; un 70% dels estudiants arreu d’Espanya no volen tenir un company gitano, ho diu un estudi. Això és una barbaritat. S’ha de formar més i millor els mestres perquè sàpiguen abordar la diversitat i el context social a les aules. Parlar català també em sembla un repte important.
I en termes polítics, quin diria que és el desafiament?
Els partits polítics utilitzen el poble gitano. I els gitanos, com que necessitem treballar, sovint ens hi busquem la vida. Però hauria d’haver-hi més gitanos dins les institucions i els parlaments, i no utilitzar-nos només quan hi ha eleccions; ens fiquen en una llista en el lloc més baix que poden, sabent que no arribarem a entrar-hi. Així no millorem.
Com ho fem “els paios” amb la comunitat gitana?
Els gitanos de Gràcia fa segles que estem aquí. I la discriminació castiga més els gitanos que van arribar a l’època dels 70 i els 80 amb les onades migratòries de l’interior d’Espanya. La diferència la feu vosaltres, no nosaltres. Però en general l’estigma va fer molt de mal des de Franco i la seva llei de “vagos y maleantes”. Ser gitano estava penalitzat, rapaven les dones i maltractaven a tothom, i nosaltres a Catalunya, a sobre, parlàvem català. Tot això va deixar una reminiscència racista que ve de lluny i que encara perdura avui.
Com veu el futur?
Fotut, l’extrema dreta provoca odi entre nosaltres. Divideix i venceràs. Ho estan fent.
Parlem del documental. Per què es coneix tan poc l’holocaust gitano?
Perquè el poble jueu va finançar en bona part la indústria de Hollywood.
Repasseu les pel·lícules relacionades amb l’holocaust: La llista de Schindler, El pianista, La vida és bella, El pijama de ratlles, Salvar al Soldat Ryan. Totes ens graven l’holocaust jueu a la memòria. Quina parla de l’holocaust gitano? Quants gitanos van declarar al judici de Nuremberg? A quants se’ls va indemnitzar? Els gitanos que van ser víctimes d’aquest horror van començar a parlar als anys 80. I a casa nostra, a Espanya i Catalunya, després de gairebé 50 anys de democràcia no hi ha cap llibre de text que abordi l’holocaust del poble gitano en una escola, ningú explica que és el 8 d’abril. O el 2 d’agost…
