Text: Yohany Limpias
Josep Vicens Busquets. 71 anys. Casat amb la Carme. Tinc dues filles (La Martha i la Montserrat) i 4 nets (Carla, Arnau, Alba i Paula). Catòlic. Catalanista, sempre he votat Convergència.
És col·laborador de diversos espais culturals entre els quals els actes de la Fundació Francesc Candel i els Amic de Jaume Aragall, fa les fotografies per a totes dues entitats. És Cantaire al Grup d’Havaneres, que l’any vinent farà 30 anys que va començar a La Marina. Així mateix, canta a la Coral del Conservatori Municipal i a la de Sant Medir. És també un dels cronistes gràfics del barri i conductors del programa Arrel de la Marina FM 102.5, dedicat a la cultura popular.
Mare meva! Escoltar en Josep és viatjar enrere mitjançant el relat dels diaris de la ciutat. Em fa un repàs de les capçaleres editorials des del 70 i de com llavors, entre bars i copes, ja que sempre ha treballat a l’hostaleria, li va atrapar l’art per la fotografia. Per aquelles meravelloses coincidències de la vida, ha conegut personalitats com la nissaga dels Brangulí, va ser ajudant d’un dels fills, en Xavier, fotògraf del llavors El Noticiero Universal. Destaca amb actitud alegre i sense cap mena de retret: “Sovint fer carrera no és només qüestió de mèrits, sinó sobretot d’oportunitats”.
Qui és vostè? Expliqui’ns una mica la seva història.
La família som de l’Escala, Girona. Vaig venir a Barcelona amb 16 anys i en 1969, quan en tenia 20 i era solter vaig arribar als pisos de la Vinya amb la meva mare.
Com era la Barcelona de llavors?
Pràcticament hi havia feina per a tothom, jo sempre m’esforçava per millorar. Mica en mica es va obrir pas la democràcia i la història ja la coneixem, però mai no he tingut la sensació que fos una ciutat grisa ni m’he sentit maltractat, he après a estimar sempre allà on visc.
I el barri?
M’hi vaig integrar de seguida, em vaig casar, vaig viure la il·lusió de les filles, que van estudiar a la llavors escola de Port, on hi havia la mestra Pepita Casanellas, i d’altres persones molt estimades. Mica en mica al barri vam començar a fer activitats. Un dia van formar l’equip de futbol i em vam dir que s’havia de fer fotos als nens…
I comença la seva aventura amb la càmera fotogràfica.
De fet ja havia començat molt abans. Als 16 anys treballava en un bar al carrer Llúria i a l’altra banda hi havia el Noticiero Universal, un diari vespertí amb més de 70 mil exemplars de tirada. Encara no havia sortit el Tele Exprés i al matí només s’editaven La Prensa i La Vanguardia Española, llavors del Movimiento. El Correo Catalán i Diari de Barcelona tenien les seves seus al carrer Diputació, també molt a prop del bar. Era un no parar de gent amunt i avall. Allà enmig de copes, cafès i tot aquell tràfec de gent, un dia m’agafa per comprar-ne una màquina, 500 pessetes. I allà mateix em poso a fotografiar la plaça Catalunya, les estàtues, les fonts… encara les guardo!
Treballava envoltat de gent del món del fotoperiodisme.
Al bar prenia el cafè el senyor Xavier Brangulí, fotògraf de El Noticiero Universal (El banc d’imatges d’aquesta nissaga de fotògrafs de reputació és una de les col·leccions més apreciades a l’Arxiu Nacional de Catalunya). Em vaig animar a explicar-li la meva afició, i primer no em va fer gaire cas, però amb el temps em va permetre fer-li d’ajudant. Ell feia els reportatges als matins i a les tardes tenien molta feina per a particulars. Els seus clients eren la Caixa de Pensions (ara CaixaBank), el Metro de Barcelona, La Fira de Mostres. Estem parlant de la dècada del 60 i el 70…
S’ho combinava amb el bar, és clar.
A les 17 acabava la feina al bar i pujava a l’estudio fins a les 9.30 10 de la nit. Ell s’hi estava a l’ampliadora i jo anava revelant, rentant i esmaltant les fotos. Les havia de rentar bé perquè al cap de poc no sortissin aquelles taques grogues. Esmaltar significa posar una placa de metall polida i calenta a sota de les fotos i anar donant-los la volta fins que estiguessin seques.
Vaja, que s’ho passava bé vostè!
A més, el diumenge hi havia els partits de futbol. A la tarda el Barça o l’Espanyol. I al matí alguns dels que jo cobria pel Noticiero Universal: el Sant Andreu, l’Europa i el Fabra i Coats. Les publicaven l’endemà de dilluns tarda perquè al matí només n’hi havia La hoja de Lunes. També feia fotos per al Mundo Deportivo i Barcelona Deportiva. M’enviaven a Montcada, amb el Sant Boi i al camp del Gramenet. Vaig fer les fotos de l’ascens del Sabadell a primera divisió i les del Sant Andreu quan va pujar de tercera a segona, i no hi havia ningú més que jo fent-les!
Poc després va aconseguir una feina on havia de pencar també els diumenges.
Exacte. I això em va impedir seguir cobrint partits, però el barri començava a guanyar dinamisme. La inauguració del Centre Cívic Casa del Rellotge va potenciar molt les activitats culturals: tallers d’esmalt, ceràmica, classes de balls, teatre, circ… De seguida es va inaugurar la Cadena, la Bàscula, Can Sabaté, tot en un període de dos o tres anys.
Què més recorda?
Els primers anys de Carnaval van ser preciosos. L’arribada de la democràcia va revifar les ganes de fer. Recordo també els Jocs Florals, les festes de primavera, els primers cursos de català, l’actuació de la banda municipal. La posada en marxa de les escoles Bàrkeno, Ramon Casas, Alfageme. Es va fundar el Centre Cultural de Port, i a partir del 1989 es torna a revifar la Festa Major. Tinc un arxiu de tots aquests esdeveniments culturals de l’època i mai no he deixat de col·laborar amb organitzacions d’actes.
Va ser membre de l’entitat la Roda d’Espectacles, significativa per la seva tasca cultural en barris amb tantes mancances.
Jo participava a la Junta directiva i demanàvem un espectacle cada mes. Va fer una gran feina perquè tenien tota la carta de titelles (BoniCaroli, La Seragata… ), grups d’animació… Feien 4 o 5 espectacles de festes tradicionals bàsics: La Castanyada, on l’Angeleta feia de torradora, un personatge simpàtic i bondadós; El Cagatió, on venia la Dolors (Maria) Laffitte i es cantaven cançons tradicionals; Sant Jordi, on a més de vendre llibres, un grup d’animació cantava; la Flama del Canigó i el 15, 16 i 17 de juny la festa major de Port i la Trepitjada de raïm de Plus Ultra.
Es feien cursos i amb les matrícules, que eren molt pocs diners, es pagava part dels espectacles. Una altra part la subvencionava la Generalitat. Teníem molt nivell, ha vingut gent com la Núria Feliu, la Mercè Roquetes, el Santi Sants…
Ha estat un dels cronistes fotogràfics del barri, recorda alguna ocasió d’especial?
Moltíssimes: la Trepitjada, amb la Bodega Peña que després va portar l’AAVV de Plus Ultra. La inauguració del Centre Cívic la Casa del Rellotge, recordo que va venir el Pasqual Maragall. També el cinquantè aniversari de l’escola de Port amb la Mercè Sala i el Jordi Pujol o l’homenatge que se li va fer al Francesc Candel. També hem de destacar com ha anat canviant la fisonomia del barri.
Té entre el seu arxiu l’inici d’aquesta casa, La Marina.
Recordo els primers anys al cos de guàrdia del Polvorí…. tinc les fotos de la presentació de La Marina al Districte. I també de quan es va traslladar a la Bàscula.
El coronavirus ha petat el sector de la cultura popular?
Ha fet mal però esperem que torni a revifar. A vegades diem que la sardana està de baixa però no és veritat, hi ha grans corals i cantants però a vegades no es veu, cal que la gent que treballa en la cultura li doni suport. El món casteller per exemple cada vagada està millor. Hi haurà cultura popular sempre que algú se l’estimi i s’hi comprometi. La gent ha de participar-hi. Hem de sumar i fer-ho possible entre tots.
Com veu la cultura en endavant?
Sóc positiu. Només cal que s’estimi la cultura perquè tiri endavant. S’ha d’anar millorant sempre i no buscar un protagonisme excessiu. S’ha de fer sempre amb voluntat de construir.
