Durant tres temporades, el programa El Color Morado del Arcoíris ha estat molt més que una proposta radiofònica per a la Marina. Ha estat un altaveu, un punt de trobada i, sobretot, un exercici de resistència comunitària. Ara que el projecte s’atura, conversem amb l’Ana Montoro, l’Enrique Llacer i en José Luis Cantón, les persones que l’han fet possible, per entendre d’on neix i què ens deixa.
Com sorgeix un projecte així en un barri com la Marina?
A: D’una necessitat molt concreta, crear un espai organitzat del col·lectiu LGTBIQ+ al barri. Jo soc antropòloga i he treballat molts anys aquí, sobretot en projectes socials i feministes. En un moment donat, des de la Unió d’Entitats, presentem un projecte a la Diputació per impulsar un grup motor (la Marina Orgullosa) i, dins d’aquest paraigua, pensem que la ràdio pot ser una eina clau.
El programa no era un objectiu en si mateix, sinó una peça més. Volíem que fos l’altaveu d’un teixit viu. Però també un espai de referència, que connectés el barri amb debats més amplis.
E: La ràdio ja formava part del nostre recorregut. Amb l’Ana veníem de fer el programa de temàtica LGTBIQ+ Diversitats a Ràdio Trinijove. Quan em trasllado a la Marina i entro en contacte amb la Unió d’Entitats, veiem clar que la comunicació podia articular tot el projecte.
A més, hi havia una voluntat política clara: intervenir en el debat públic. En aquell moment hi havia tensions dins del feminisme, especialment al voltant de les persones trans, i nosaltres volíem posicionar-nos.
J: En el meu cas, hi arribo per una suma de casualitats. Vinc del món de l’educació, soc professor, i també escric. Vaig conèixer l’Ana i l’Enrique en l’àmbit de la ràdio quan vaig presentar un llibre, i a partir d’aquí vaig començar a col·laborar.
Quan es posa en marxa aquest projecte, ja tenia el desig de fer ràdio. Però també era conscient que això no era només venir a parlar. Darrere hi ha feina, preparació i constància.
Si haguéssiu de resumir el programa en una frase, quina seria?
A: Per mi és el mateix títol: El Color Morado del Arcoíris. És la intersecció entre feminisme i diversitat. No enteníem una cosa sense l’altra.
E: Era un programa feminista i queer, i això no era només una etiqueta. Era una posició política. Defensàvem que no es pot parlar dels drets del col·lectiu sense una mirada feminista, i viceversa.
J: Jo diria que ha estat una porta d’entrada. Una manera d’acostar aquestes realitats a un barri que potser no hi estava tan exposat.
Què volíeu aportar a l’audiència?
E: Volíem parlar de temes complexos, com les violències, els drets i les invisibilitats, però amb un llenguatge divulgatiu i entenedor.
J: Moltes vegades parlem de conceptes com si tothom els tingués clars. Però no és així. Per a molta gent del barri, aquests temes no formen part del dia a dia. El programa servia per acostar-los-els.
A: També volíem generar comunitat. Que la gent pogués identificar-se, trobar-se, parlar. Que no fos només escoltar, sinó activar coses.
Però aquí hem topat amb una realitat, encara hi ha molta reticència. Gent jove que no vol que la família sàpiga que forma part del col·lectiu, gent que no s’atreveix a fer el pas. I això també explica per què costa consolidar aquests espais.
Fer ràdio comunitària avui és vocació o resistència?
E: És resistència. Totalment. La part tècnica, el guió, la producció… tot això es pot aprendre. El problema és el temps i els recursos.
J: La difusió és la gran assignatura pendent. Si vols que et segueixin, has d’estar a xarxes, fer talls, moure contingut. I això, sense recursos, recau en nosaltres.
A: I després hi ha la qüestió del suport. Nosaltres hem tirat endavant el projecte de manera altruista, amb molta constància. Però no hem tingut ni suport institucional ni una resposta clara del barri.
I això fa mal, perquè després es diu que la Marina està lluny del centre, que no té oportunitats… però també ens hem de preguntar fins a quin punt cuidem els projectes que neixen aquí.
Malgrat tot, què us emporteu?
E: Un recorregut molt potent. Hem fet més de 30 programes, amb una cinquantena d’entrevistats, especials com el 25N, directes a l’Orgull de la Marina… Hi ha contingut i hi ha impacte.
J: Quan ho expliques tot junt, amb actors nominats, escriptors i activistes, t’adones del nivell del que s’ha fet. Potser des de dins no ho valores prou, però vist des de fora és important.
A: Em quedo amb la sensació d’haver obert camí. Tot i que també amb una espina. Crec que el projecte podria haver tingut més recorregut si hagués estat més acompanyat.
El programa s’atura. I ara què?
A: Ara mateix el programa queda aturat. Però no és un tancament definitiu. A vegades cal parar per poder tornar amb més força.
J: El que no podíem mantenir era el ritme. Però això no vol dir que no puguin sortir altres formats, altres iniciatives, potser més puntuals.
E: Fins i tot el tancament és una decisió política. El programa tenia un sentit molt concret, i sense les condicions adequades, continuar-lo també era incoherent.
Mentrestant, tots tres continuen vinculats a la comunicació: nous programes, pòdcasts, col·laboracions. La veu no s’apaga, només canvia de format.
El que queda és una pregunta oberta, incòmoda però necessària: què passa quan un barri no acompanya els projectes que el volen explicar?
Potser la resposta no és només cultural ni institucional, sinó col·lectiva. Perquè, com ells mateixos diuen, la torxa queda encesa. I algú haurà de decidir si la recull.
