El bullying no és «cosa de criatures». És violència contra la infància i l’adolescència. Així ho reconeix la Llei Orgànica 8/2021 (LOPIVI), que entén la violència de manera àmplia: no només física, sinó també psicològica, digital, discriminatòria o vexatòria. I tot això passa avui en centres educatius d’Espanya.
Insults reiterats, burles pel físic, humiliacions públiques, exclusió del grup de WhatsApp de classe o difusió d’imatges sense consentiment. Parlem de violència directa (agressions i humiliacions), però també de violència cultural, quan es normalitzen comentaris masclistes, racistes o LGTBI-fòbics com si fossin bromes. I, en alguns casos, de violència estructural, quan la manca de protocols eficaços o de recursos de suport deixa infants desprotegits.
A Barcelona, entitats com l’Associació NACE treballen amb infants i adolescents que han patit assetjament escolar. La seva presidenta, Carmen Cabestany, recorda: «No és un problema només de l’escola o la comunitat educativa, sinó de tots».
L’infant que no encaixa en la norma dominant es converteix en objectiu. Potser per motius de gènere, origen, orientació sexual, discapacitat, classe social o aspecte físic.
«No és un problema només de l’escola o la comunitat educativa, sinó de tots».
Quan en una aula es ridiculitza un nen per ser «massa sensible» o una nena per no respondre als rols de gènere tradicionals, no és una anècdota: és la base d’una violència que vulnera drets. El dret a la dignitat, a la identitat, a la participació i, sobretot, el dret a l’educació en un entorn segur.
Les conseqüències no sempre són visibles immediatament. La por a tornar a classe, el tancament progressiu, l’autocensura per evitar noves burles, la baixa autoestima o la normalització del menyspreu formen part de l’impacte. Alguns infants deixen de participar, altres baixen el rendiment acadèmic i alguns arriben a pensar que el problema són ells. El silenci es converteix en mecanisme de supervivència.
Des de la Fundació Mans a les Mans, als barris de la Marina, s’insisteix en què cal fer front de manera immediata: «El que passa al pati no es queda al pati», ja que sovint la violència es pot estendre al carrer i a les xarxes socials, convertint-se en violència digital que acompanya la víctima les 24 hores del dia. Per això reclamen una resposta comunitària: escola, famílies i entitats han de treballar conjuntament.
Per la seva part, el director de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic del Servei Educatiu de Sarrià-Sant Gervasi, Oscar Puigardeu, assegura: «La primera font d’informació sol ser la pròpia observació del personal docent del centre que identifica una situació compatible amb possible assetjament. Una altre possibilitat és que aquesta valoració s’iniciï a partir de les informacions que els propi alumne presumptament afectat faci arribar a personal del centre. En altres ocasions també es possible que la veu d’alerta provingui dels propis companys i companyes de l’alumne».
L’infant que no encaixa en la norma dominant es converteix en objectiu. Potser per motius de gènere, origen, orientació sexual, discapacitat, classe social o aspecte físic
La LOPIVI posa el focus en la prevenció i la detecció precoç. No es tracta només de sancionar, sinó d’evitar que la violència arreli. Les entitats proposen eines concretes: educació emocional des de primària, espais segurs d’escolta, protocols clars davant qualsevol indici d’assetjament i formació específica per al professorat.
Una altra clau és treballar amb el grup. El bullying es manté sovint per la passivitat dels espectadors. Donar recursos als companys i a les companyes per intervenir de manera segura o demanar ajuda transforma la cultura de centre. La participació dels infants no pot ser decorativa: ha de servir per identificar la violència i activar mecanismes de protecció.
També és imprescindible revisar el llenguatge i els missatges que transmetem com a adults. Si es minimitzen insults o es diu que «sempre ha passat», s’està contribuint a la normalització. El conflicte existeix, i negar-lo no el resol.
El bullying no és un problema individual que s’hagi de resoldre fent que la víctima «sigui més forta». És una responsabilitat col·lectiva. Creure els infants quan expliquen el que viuen, activar protocols, protegir la seva intimitat i garantir el seu dret a créixer sense por són obligacions legals i ètiques.
Ser diferent no ha de ser un risc.
Protegim la infància i l’adolescència de la violència
