Sol solet, vine’m a veure’m… s’ha de veure, en quin moment passem de la rotllana i del joc tendre i compartit, sense guanyadors ni perdedors, a la competitivitat esportiva. Sana, si es fonamenta en el respecte i en valors com la disciplina i l’esforç. Però és també en aquestes pràctiques esportives on s’inicien, ja des de l’esport de base, les burles i els insults. I encara més en esports com el futbol. Sense posar tothom al mateix sac, les actituds agressives, racistes i violentes al futbol professional són ja un clàssic dels informatius. Escenes que ens avergonyeixen. I que veuen milions de persones. També infants i adolescents, pendents dels seus ídols.
Per això, treballar valors i aprofundir en una cultura de la no-violència és l’objectiu del projecte Esport al Barri. Es tracta, expliquen, de reforçar els valors inherents a la pràctica esportiva. La iniciativa, liderada per la Fundació Futbol Club Barcelona i patrocinada per Nike, es desenvolupa a la Fundació Mans a les Mans amb prop d’una setantena d’estudiants, distribuïts en tres grups d’edat —de 7 a 11 anys, de 13 a 18 i de 16 a 22—, gairebé tots veïns i veïnes de la Marina.
“Competir no vol dir trepitjar; aquí els valors importen molt més que guanyar”, defensen els coordinadors de la Fundació Mans a les Mans
En la feina diària amb infants i joves, “en l’esport veiem molts actes de violència”, detalla Sonia Martínez, coordinadora de projectes a la Fundació Mans a les Mans. “Quan es perd una pilota, apareixen insults, cops o actituds molt vinculades a la frustració i la ràbia”, sobretot en esports de contacte com el futbol o el bàsquet. “Són emocions que afloren amb facilitat en contextos molt competitius”, explica.
Els mateixos estudiants són plenament conscients d’aquestes dinàmiques. “Si et veuen dèbil o amb un aspecte una mica gras, segur que se’n burlaran molt”, diu David Orozco, estudiant que participa en el projecte. “Depèn molt de la persona, però has d’anar amb compte, perquè mai saps com reaccionaran els altres”, afegeix Ensa Fattysajaw. Tots dos practiquen futbol i Ensa, a més, fa kick boxing.
Malgrat aquest context, expliquen la tranquil·litat amb què viuen la pràctica esportiva dins d’aquests espais i les eines que hi adquireixen. “És important aprendre a perdre, respectar els altres i també saber controlar l’ego”, assenyala Ensa. En la mateixa línia, David destaca que “ens ajuda a saber com actuar fora, quan ja no hi ha ningú posant límits o controlant les baralles; apliquem coses que aprenem aquí”.
Igualment, Roberto Cobo, coordinador de la Fundació Mans a les Mans, posa el focus en com aquestes dinàmiques poden acabar condicionant la pràctica esportiva. “De vegades, l’accés a l’esport es veu dificultat per la por a sentir-se jutjat, per la pressió del grup o per la manca de paciència”, explica. Tot plegat, afegeix, “influeix directament en els xavals, que acaben assimilant aquestes inseguretats a la seva personalitat, i pot fer que alguns se sentin fora del grup o exclosos d’aquests espais”.
I és que durant l’etapa formativa som, en bona mesura, esponges. La nostra espècie va trobar en la imitació una eina de supervivència que encara avui mantenim, i a través d’aquest procés anem conformant i reproduint conductes i actituds heretades al llarg del temps. Quan analitzem aquesta herència en la majoria d’àmbits —també en l’esportiu, i en concret en el futbol— hi trobem una càrrega important de prejudicis vinculats a l’aspecte físic, al gènere i també a l’origen de les persones.
Atenent això, Cobo defensa la importància de treballar valors com el respecte i la igualtat a través de l’esport, més enllà del resultat o la competició. “En l’esport es viu tot de manera molt més directa; és una forma molt clara de connectar aquests valors amb la realitat dels joves”, assenyala. I afegeix que també és una eina de prevenció: “És una experiència directa de no-violència dins l’esport. Quan detectem una situació de violència, reaccionem de seguida i apliquem mesures reparadores, tant amb la persona que l’ha patida com amb qui l’ha exercida”.
I si aquest article narrés les faltes d’un partit de futbol, ara sonaria el xiulet: pí-pí. Perquè, malgrat els avanços importants en el futbol femení i l’aparició de jugadores tan referents com Aitana Bonmatí o Alexia Putellas, la bretxa de gènere a l’esport encara es manté.
“Quan la por i la pressió pesen més que el joc, alguns joves poden sentir-se’n exclosos”, ressalta l’educadora.
“A les categories infantils hi ha molta més paritat, però a mesura que van creixent es fan evidents la davallada i els condicionants que afecten les noies. L’agressivitat, o el fet d’estar en grups formats majoritàriament per nois, acaba desanimant algunes, que d’altra manera continuarien practicant-lo”, explica Sònia, posant paraules a una dinàmica que es repeteix entre els grups, tot reconeixent que, a poc a poc, també s’hi observen avanços.
El gènere, les possibilitats econòmiques, l’aspecte físic o l’origen condicionen l’accés a l’esport i, amb això, la possibilitat de desenvolupar les habilitats físiques, socials i de salut que comporta. Una realitat que va molt més enllà del futbol i que ajuda a entendre per què les violències i les desigualtats no impacten en tothom de la mateixa manera.
Per trencar aquestes dinàmiques, al projecte Esport al Barri cada trobada setmanal gira entorn d’un valor: l’esforç, el respecte, l’empatia, el joc net, la disciplina o la constància. Abans de cada partit, el grup conversa, s’interpel·la i posa sobre la taula exemples i reptes concrets. Aquí, el joc no el guanya qui marca més gols, sinó qui compleix millor les normes i manté una actitud respectuosa. Una altra manera d’entendre la competició, posant el focus en el comportament i no en el resultat. Sí, és possible.
Cobo ho explica així: “Tenen ganes de guanyar, però aquí la competició passa pel compliment d’unes normes que ells mateixos han acordat. Guanyar no vol dir només marcar, sinó saber ajustar-se a les regles”. Aquest enfocament, defensa, contribueix a protegir drets fonamentals dels infants i adolescents, com el dret al joc i a disposar d’un espai segur. “Aquí, a la Fundació Mans a les Mans, molts joves viuen aquest espai com casa seva. És un entorn protector, on es garanteix una suma de drets que, per a nosaltres, és essencial”
El que passa al camp —i a la graderia— no és neutre. I l’esport, i encara més el futbol, és un espai de referència col·lectiva que pot educar o discriminar. A la Fundació Mans a les Mans no deixen la qüestió a l’atzar, com qui llença una moneda a l’aire; estan posicionats: cal defensar les mateixes oportunitats per a tothom, cada dia, també a l’esport.
Protegim la infància i l’adolescència de la violència.
