Felipe Mayoral Álvaro
Activista veïnal ja jubilat, «prejubilat». Amb els dos peus a terra i al món, atent als moviments sísmics de la contemporaneïtat: que si les guerres, que si les treves, que si els genocidis. Informat de l’actualitat mediàtica, interpreta la realitat amb l’ull dels qui no acaparen; ja se sap, l’1% més ric acumula els béns de la meitat de la població mundial. En aquest 1%, els propietaris de les high-tech, d’Elon Musk a Jeff Bezos, preocupats per la immortalitat quan la mort ens iguala.
D’esquerres, colrat al sindicat de Comissions Obreres. En Felipe no es deixa arrabassar la memòria històrica, la memòria que pinta de gris una època grisa perquè grisos eren els qui repartien pals, que eren pals de cec. La resta és endolcir el passat, vestir-lo d’organdí. Revisionisme pur.
El literat italià Nuccio Ordine escriu al manifest titulat La utilitat de l’inútil: «L’home modern està condemnat a convertir-se en una màquina sense ànima». Ho diu en relació amb la generació enganxada a les pantalles que Quevedo hauria satiritzat en un sonet.
Per sort, el veí Felipe Mayoral (Garlitos, Badajoz, 1946) és un home dels d’abans, d’aquells que s’unien per exercitar el noble art de vetllar pels altres. Té ànima.
Durant una dècada, i com a president d’escala, en Felipe Mayoral pujava i baixava per atendre els precs dels llogaters de la finca d’Estrelles Altes on resideix des del 1983. Cofundador i president de l’Associació de Veïns Estrelles Altes (1986), s’ha arremangat perquè tothom tingués accés als serveis en la democràcia acabada d’estrenar. «Quan vaig arribar a aquest barri no hi havia ni llum als patis, vam lluitar per posar-ne», recorda, assegut a la butaca del seu domicili, amb les fotografies dels polítics que ha anat coneixent i als quals ha anat exigint. Entre ells, l’antic alcalde de Barcelona Pasqual Maragall, «una bona persona», que és el mateix que un bonàs.
«Teníem la idea d’ajudar, ens movia el benestar comú»
Quan en Felipe Mayoral parla de si mateix, parla en plural, amb un nosaltres compartit.
Amb 16 anys acabats de fer es va pujar al tren El Sevillano, en un llunyà 1962, essent Extremadura un lloc tan llunyà com el seu nom.
«El meu pare, Andrés, venia de manera ambulant terra blanca, per emblanquinar les cases, i llaurava les terres concedides per alguna marquesa. Jo vaig venir a la ciutat, a l’empara de la cosina germana Benita», desgrana la memòria, feta sopa de lletres. «Les finques que treballava el meu pare es dividien en trossos i es distribuïen entre els del poble amb menys recursos, per desbrossar-los [arrencar les males herbes] i després llaurar-los.»
Ja a la ciutat, i després de servir com a cambrer i de pujar a les bastides per vuit pessetes l’hora, va entrar a la factoria automobilística SEAT, al polígon industrial. Des del 1970 i fins al 2006, es va ocupar de muntar peces diverses dels vehicles a la cadena de muntatge.
«Jo he posat de tot als cotxes, i a mà: pneumàtics, mànega de frens, para-xocs…»
Casat el 1974 amb Elisa Rodríguez, ja traspassada, a qui va conèixer en un ball. Tenen tres fills: María del Mar, Francisco José i Ana.
De les Odes, de Píndar: «Avui cal que et presentis a casa d’un home estimat…».
—Juntament amb els líders veïnals Juan Antonio Reyes, Jesús Arteaga, José Mari Irurtia, Basilio González, Diego García i d’altres, va ajudar a crear el moviment associatiu a la Marina.
—Aleshores teníem la idea d’ajudar, ens movia el benestar comú.
—Suposo que gairebé tot estava per fer…
—Bàsicament, la Marina era camp, camp on pasturaven les cabres. De fet, la Marina no era gaire més que el Port Vell.
—Recordo les festes que feien.
—Se celebraven les festes patronals, les festes majors i les festes de la primavera. Ens passàvem setmanes pencant per arreglar les coses i que sortís bé. Fins i tot, un any, la festa de Sant Pere [29 de juny] es va celebrar a la placeta dedicada a Buenaventura Durruti.
En part, aquest esperit s’ha anat perdent.
—Jo crec que el món s’ha anat perdent des que es vota els nostàlgics de la dictadura.
—Això és perquè no en saben, i perquè tampoc no han passat necessitats. Aquesta joventut que se’n va amb l’extrema dreta no ha patit res. Pensa que quan jo vaig arribar a Barcelona, dormíem set en una mateixa habitació, al terra. Com tants.
[El desembre passat, l’ultraconservador José Antonio Kast va guanyar les eleccions presidencials de Xile amb un discurs radical que propugna l’expulsió massiva de migrants. L’últim d’una llarga llista.]
—Una ultradreta que carrega contra el migrant com si fos l’origen de qualsevol mal.
—Quan vaig agafar el tren, el meu pare em va donar una maleteta de cartró amb quatre xapes a les cantonades i hi va posar uns pantalons de pana, dues camises de franel·la, calçotets llargs, un vestit i mil cinc-centes pessetes. Jo he estat emigrant, que és el mateix que el que ve d’un altre país.
—Què ha passat perquè es diluís aquest esforç desinteressat?
—Passa el que passa sempre, que la gent es cansa. I ho deixa.
—I per què no ho vau deixar vosaltres?
—Perquè celebràvem junts igual que junts batallàvem. Convivíem.
—Què li falta a la Marina?
—De vegades, i en hores determinades, patrulles mixtes de Mossos d’Esquadra–Guàrdia Urbana, que en el seu dia es veien i després s’han deixat de veure.
—Per què? Creu que ha augmentat la inseguretat?
—No, la Marina era més insegura abans, quan les drogues. Nosaltres miràvem de fer activitats per a les famílies i vetllàvem per tothom. De fet, el que avui és el centre cívic La Cadena s’anomenava «centre de barri», perquè el gestionàvem els veïns del barri.
—Què significa per a vostè la paraula veí?
—Germanor, fraternitat.
