Els dies 13, 14 i 15 de juny marcaven l’inici de la Festa Major de la Marina, que enguany coincidia també amb la de Can Clos. Cada any, el barri a la falda de Montjuïc “llença la casa per la finestra” per celebrar-ho. El dissabte 14 de juny, però, literalment, hi va haver mobles volant des d’un pis.
Es tractava del pis on s’havien instal·lat tres persones joves que, segons diversos testimonis veïnals, es dedicaven a delinquir, i on viu també un altre jove a qui la seva mare havia deixat l’habitatge. Fer-hi destrosses i llençar els mobles per la finestra va ser la reacció airada d’una part del veïnat, que acabava de presenciar com aquest grup reincidia: van agredir i robar el rellotge a una persona gran, provocant-li lesions al cap.
La imatge del veí ensangonat va encendre la ràbia i va fer aflorar el record d’un altre episodi violent ocorregut fa cinc anys, quan una veïna d’edat avançada va ser salvatgement colpejada per robar-li. Les fotos d’aquella agressió encara circulen per les xarxes socials i són difícils d’oblidar pel grau de violència que mostren.
Aquest grup ja estava sota lupa. Les mateixes veïnes de l’escala on es va produir l’incident, així com l’Associació de Veïns i Veïnes de Can Clos, havien traslladat reiteradament queixes i denúncies a Institut Municipal de l’Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB), a la comissaria dels Mossos i al Districte de Sants-Montjuïc. Feia mesos que alertaven d’incidents menors, però no havien rebut cap resposta.
L’escena dels mobles volant es va fer viral ràpidament a les xarxes socials, i tant emissores com televisions locals i nacionals se’n van fer ressò. L’incident va posar en evidència un malestar acumulat al barri, que fa temps que denuncia la falta de resposta institucional.
La mobilització veïnal reclama més seguretat i una resposta institucional clara.
Can Clos diu prou… però, algú escolta?
Diumenge, 15 de juny, la festa continuava, però el malestar era evident i el rumor d’una mobilització imminent es feia notar. Dos dies més tard, el 17 de juny, l’Ajuntament de Barcelona havia convocat una reunió per presentar les línies del nou Pla de Barris, “el singular de la Marina”. La trobada es va fer a la Sala Pepita Casanellas, però prop d’un centenar de veïns i veïnes de Can Clos s’hi van presentar per exigir una actuació i una resposta immediata als fets del cap de setmana.
El grup implicat en els fets violents havia marxat de Can Clos, però s’especulava amb la possibilitat que volguessin tornar i enfrontar-se al veïnat, o bé traslladar-se a un altre barri per continuar generant conflictes.
La reunió es va improvisar a la sala d’espera de la mateixa Pepita Casanellas, mentre a dins es feia la presentació del Pla Singular, amb molt poca assistència, ja que el veïnat estava mobilitzat per l’altra qüestió.
El to va ser tens i aïrat per part del veïnat, que va interpel·lar directament la manca de resposta institucional. A més, algunes veïnes van mostrar el seu malestar pel fet que, en aquell ambient carregat de tensió, les patrulles dels cossos de seguretat es limitessin a fer d’escolta de l’autoritat, seguint un protocol habitual, però que en aquell context es va percebre com una escenificació allunyada del problema real. Molts veïnes i veïns van expressar el seu malestar per com determinats grups deterioren la convivència i acaben imposant-se sobre la resta.
L’Associació de Veïns i Veïnes de Can Clos qüestionava per què, tot i haver avisat del perill, no s’hi havia enviat cap patrulla durant les festes, i per què el dia de l’incident es van ignorar les trucades veïnals, amb una resposta que es va demorar prop de quatre hores. Hi havia molta tensió perquè, quan el grup de veïns va pujar al pis ocupat, ja no hi eren… Altrament —advertien— podria haver estat pitjor.
La denúncia veïnal també va posar èmfasi en la quantitat d’habitatges buits i en la demora que hi ha entre que un pis queda buit i hi entra una nova família. Inconcebible, deien, en un context d’emergència habitacional com el que viu la ciutat i moltes famílies del barri. Un buit legal que aprofiten alguns grups per ocupar, coneixedors de la manca de control.
Per moltes famílies de Can Clos, la convivència és l’última xarxa de protecció que els queda.
Pel que fa a la regidora Raquel Gil —que també és cinquena tinenta d’alcaldia des de fa uns mesos—, va intentar respondre explicant els mecanismes legals i les eines disponibles, tot recordant que la competència és del cos de seguretat i que, per desallotjar persones que han ocupat un pis, cal seguir un procediment legal lent.
El to de la reunió, però, va ser de ràbia continguda. La regidora es va comprometre a abordar el tema en pocs dies i va atendre la petició d’establir una patrulla de Mossos al barri mentre es calmessin les coses. Després d’escoltar les intervencions veïnals, també va anunciar que posaria en marxa una reunió amb responsables de l’IMHAB, dels cossos de seguretat, Mossos i Guàrdia Urbana, Districte i representants veïnals. Aquesta reunió, efectivament, va tenir lloc el 19 de juny, i s’hi van marcar algunes línies de treball conjunt.
Un últim refugi
L’Enciclopèdia.cat dedica cinc línies a parlar de Can Clos: barri de Barcelona situat al vessant sud-oest de Montjuïc, entre la carretera de Port i la mar, creat pel Patronat Municipal de l’Habitatge per absorbir els habitants de barraques desplaçats, amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de 1952. Està format per blocs de dos, quatre o cinc pisos. Juntament amb el Polvorí, constitueixen una aglomeració humana d’uns 19.700 habitants (estimació de 1985).
Una pinzellada breu i no actualitzada, però per això som aquí: per completar-la. Avui, l’únic comerç del barri és una petita botiga regentada per un paquistanès. No hi ha bars, ni farmàcia, ni altres serveis bàsics. Sí es manté l’escola Can Clos, després que el barri s’aixequés sencer per impedir-ne el tancament —una decisió del Consorci d’Educació i de l’Ajuntament que es va revertir gràcies a la pressió veïnal.
Can Clos va rebre la càrrega social d’aquelles antigues barraques. Urbanísticament, la zona ha millorat: fa poc es van inaugurar els Jardins del Tren de la Potassa, que afavoreix la connexió amb la resta de la Marina. Però la realitat social continua sent dura, poc atesa i fa palès l’absencia o el fracàs de les polítiques públiques.
Per moltes de les persones que hi viuen —expulsades del mercat laboral, invisibilitzades i penalitzades des de fa dècades—, la convivència comunitària és l’últim anell de protecció que els queda. El que els permet sentir-se part d’un tot, sostenir-se en el col·lectiu, resistir la precarietat. Quan això es trenca —quan la convivència es veu amenaçada—, el que apareix és la desesperació. I la desesperació, si no és escoltada, es transforma en acció.
