Jesús Valls Ruano
Lleida (1975)
Tinc formació en enginyeria Industrial, però em dedico a la docència.
Política? Republicà.
Religió? No en tinc.
Als bons resultats acadèmics s’ha d’afegir la internacionalització del centre, amb intercanvis entre estudiants i docents. “Perquè a la pública també ho fem”, recalca el director, Jesús Valls. Els viatges a ciutats europees, les colònies i les sortides a pobles i muntanyes d’arreu de Catalunya. Les eleccions estudiantils, on tot l’alumnat es mobilitza per debatre què necessita i escull qui els liderarà, a més de l’obertura del centre al barri, col·laborant en nombrosos projectes amb diverses entitats i cedint les seves instal·lacions.
I ara, a punt d’engegar un projecte musical amb estudis de gravació, on els estudiants podran aprendre a tocar instruments —amb la possibilitat d’obrir-lo a la participació del barri.
Són només alguns dels assoliments —parlant en termes acadèmics— que el centre ha entomat en tot just quatre anys.
Però aquest procés parteix d’unes bases sòlides, “perquè l’educació pública funciona”, deixa anar, contundent, el nostre entrevistat. I això malgrat que les direccions operen, diu, com un “xoc de trens”, on conflueixen l’Administració, les famílies, el professorat i l’alumnat. “I no tenim tantes capacitats decisòries com es pensa”, segueix.
La feina de tota la comunitat educativa d’aquest centre —en la qual posa l’accent Jesús, però que ell ha liderat— el deixa ara amb un més que merescut reconeixement, que es fa sentir tant en el boca-orella del barri com, sobretot, en la demanda de matrícula.
El polifacètic Lluís Domènech i Montaner, que, entre altres, va formar figures com Gaudí, pot estar ben content dels sabers sòlids que fonamenta el centre que honora la seva figura.
Què el va empènyer cap al món educatiu? Expliqui’ns com hi arriba.
De ben jove feia classes particulars i en algunes acadèmies per guanyar uns diners. Les enginyeries són un camp molt demandat, i hi vaig treballar durant sis anys: primer en una empresa alemanya d’automoció, i després en una empresa d’instal·lacions de gas.
Sempre valorava què em feia més feliç: si aquest món o el de la docència.
Fent d’enginyer vaig presentar-me a oposicions de secundària i vaig aprovar. Això implicava renunciar a la meva carrera laboral i dedicar-me plenament a fer de professor. Era una època de vaques grasses, l’any 2005, i al meu entorn li va costar d’entendre el canvi, però jo no me n’he penedit mai, ni un sol dia.
Quants anys fa que és docent al barri i com hi ha canviat la realitat social i educativa?
Porto treballant-hi des del 2009. És un moment difícil per a l’educació. Tenim un alumnat molt desconnectat. I els professionals estan desmotivats perquè, a vegades, perceben els canvis metodològics com a imposats i que no sempre funcionen. També hi ha hagut un cert deteriorament de les condicions laborals i ha augmentat la burocràcia.
Tinc la sensació que s’ha criminalitzat la manera magistral d’ensenyar per fer un paper d’acompanyants, però sense entendre bé què vol dir “acompanyar”. I, sobretot, penso que hi ha un cert desprestigi del coneixement. El mateix sistema educatiu fomenta que tot allò que no es pugui aplicar de forma immediata, no val. I això és una barbaritat!
I respecte el barri?
He notat que s’ha perdut la idea de l’educació com un mecanisme d’ascensor social o laboral. I es nota en els estudiants, però també en les famílies.
Parlem de les famílies.
Primer, s’ha de dir que moltes famílies prou feina tenen per tirar endavant el dia a dia. La vida se’ls ha complicat moltíssim. N’hi ha que gairebé no veuen els fills.
I dit això, és evident que les famílies amb un nivell econòmic més alt poden acompanyar més i millor l’alumnat. Això no vol dir que no hi hagi alumnat de famílies modestes que treguin molt bons resultats.
El que preocupa és si aquest alumnat podrà continuar estudiant, perquè això sovint significa que no podran treballar al mateix temps. La necessitat econòmica els exposa a haver de posar límits a la seva educació, i això està passant.
Vol dir que qui vol estudiar no sempre pot fer-ho?
Exacte. Si més no pel que fa als estudis universitaris. Tinc la sensació que poder estudiar era més fàcil a la nostra època, als anys noranta.
Es parla sovint d’un cert pessimisme entre el jovent. A què ho atribueix?
El desànim és arreu, no em preocuparia en aquest sentit. Ara bé, és la primera generació que viu en paral·lel una realitat digital, i l’smartphone ho ha canviat tot.
Més que desanimats o desorientats, el que estan és desconnectats del seu entorn més proper. Nosaltres estàvem més acostumats a relacionar-nos amb la realitat del nostre voltant. Ells viuen la vida a través del telèfon mòbil i es relacionen d’una altra manera. Això planteja reptes, però no crec que estiguin especialment desmotivats.
Com afronteu la intel·ligència artificial?
És un repte enorme, perquè desafia l’aprenentatge de la comprensió lectora i l’expressió escrita, i hem de trobar la manera d’acoblar aquesta eina amb l’aprenentatge. La tecnologia avança més de pressa que la nostra capacitat d’assimilar-la.
Ja hi ha famílies que demanen prohibir els mòbils fins als 16 anys. Si a l’institut els prohibim, però a casa s’hi passen sis hores davant d’una pantalla, se’n deriven problemes de tota mena: pel que hi veuen, però també pel desenvolupament cognitiu. Cal valentia, tant per part de la classe política com de les famílies, per impulsar canvis en aquest sentit.
Què diuen les famílies? Se’n parla d’això?
És el típic cas que tothom se n’adona i critica, però ningú se’n desprèn. I no podem educar ni exigir als adolescents un ús moderat si nosaltres mateixos ens passem hores i hores davant de la pantalla.
Sèries com Adolescents han mostrat riscos i realitats dures. Com veu aquest retrat?
Em va agradar, perquè és evident que els problemes i el malestar psicològic dels adolescents estan creixent. Potser aquí encara no hem arribat al nivell de violència que s’hi mostra, però sí que reflecteix un altre gran problema: la poca tolerància a la frustració. I no sabria dir exactament per què. Potser és que han rebut pocs “no”. Però s’enfonsen massa ràpid quan les coses no van en la direcció que volen.
Si pogués canviar una sola cosa del sistema educatiu, què canviaria?
Moltes coses (riu).
Primer, a nivell administratiu, suprimiria el concert educatiu, perquè penso que és un mecanisme de segregació social, malgrat que s’intenti que no ho sigui.
Segon, reforçaria el paper de la inspecció educativa, que ha de vetllar perquè es compleixin tots els processos pedagògics. I tercer, potenciaria molt més la cultura de l’educació en l’esforç i la responsabilitat personal des de les aules.
Com a bon profe, sap posar deures, vostè… Quin record se’n porta del centre?
Per mi, el que és meravellós és caminar cap a casa i trobar-te amb exalumnes i exfamílies del centre, i sentir l’estima i el reconeixement. Tot el dolent queda enrere, però allò bo perdura i em fa feliç. Veure el paper que hem jugat a les seves vides és magnífic.
I com a director, estem molt contents de la feina feta, perquè l’Institut ha viscut un procés de transformació molt gran en els últims quatre anys.
Tenim una demanda de matrícula molt alta, i malauradament molta gent queda fora, però això és perquè la gent confia. I per a nosaltres, que defensem tot el sistema públic en general, que la gent del barri confiï en el seu institut em sembla meravellós.
Ara que l’Institut viu un bon moment, decideix fer un pas al costat. Per què?
Penso que els relleus en els lideratges no només són bons, sinó que són necessaris. I marxar és el més natural. No tinc cap dubte que l’Institut continuarà en molt bones mans.
Amb tot el bagatge acumulat… què té d’especial el barri de la Marina?
Quan em van destinar aquí, em deien: “No duraràs gaire”, però ja en porto setze anys. I he estat encantat de la vida. La Marina és un barri que estima i es fa estimar, i això enganxa. Ara, també és veritat que és un barri que conviu amb moltes realitats, algunes de les quals molt dures.
Què farà ara que tanca aquesta etapa?
Ara tinc un projecte fora del país, al Senegal. Fa temps que tinc un vincle personal amb una comunitat del delta del Sine-Saloum que visito sovint. Fa pocs anys van posar en marxa un institut de secundària, i hi col·laboraré de forma voluntària.
Àfrica és molt especial. M’agrada el seu sentit de la col·lectivitat.
