Mónica Patricia Gutiérrez León
Edat i lloc de naixement?
38 anys, nascuda a Bogotà, Colòmbia i des del 2004 que viu a la Marina.
Estat civil?
Soltera.
Professió?
Empresària i emprenedora.
Formació?
Administració d’empreses i finances, estudis en enginyeria i formació tècnica en automoció.
Religió?
Catòlica.
Ideologia política?
Em considero més propera a l’esquerra.
Resiliència, esforç, lideratge femení, compromís i sensibilitat per l’entorn. La trajectòria de vida de Mónica sintetitza l’aspiració d’assolir aquests valors socials. Ara que la immigració es questiona constantment i que el racisme i el masclisme guanyen terreny, cal que aquells que viuen en bombolles aixequin el cap i afrontin la realitat. Les persones que han arribat, sovint amb el suport de qui va fer el mateix procés migratori dècades enrere, han vingut per a quedar-se. I la seva contribució social i econòmica és tan innegable com imprescindible.
Mónica és una de les quatre persones que, d’un grup de vint que es van quedar a l’atur, van decidir crear Viserveis, una cooperativa de serveis mecànics per a vehicles industrials intel·ligents. “Una entitat ens va ajudar amb el pla d’empresa i, avui, la cooperativa ja té 11 anys. Actualment som 66 persones i acabem de signar un contracte per traslladar-nos de la seu del carrer de l’Acer a uns terrenys del Polígon de la Zona Franca. L’espai actual se’ns ha quedat petit, i aquest canvi ens permetrà créixer.”
En un moment en què costa no compartir l’anhel infantil de Mafalda —“Paren el mundo, que me bajo”—, ella representa la determinació humana i universal d’obrir-nos camí cap a un futur digne.
Expliqui la seva trajectòria de vida. Quan i com va arribar aquí?
Vaig arribar amb 17 anys. El meu pare havia vingut dos anys i mig abans, i la nostra intenció era millorar la nostra situació a Bogotà. A Colòmbia vaig acabar el batxillerat i després vaig venir amb la meva germana, que aleshores tenia 8 anys. Ens van acollir a Pubilla Cases, a l’escola John XXIII de Bellvitge, on ens van concedir una beca a cadascuna segons el curs que ens tocava. Ens van rebre amb molta amabilitat, i sempre els estarem agraïdes.
Això li va permetre formar-se a nivell superior?
Els meus pares no podien pagar-me els estudis. Jo volia fer Traducció, però la beca era per estudiar Administració i Finances… i al final em va encantar! De fet, l’empresa on vaig fer les pràctiques em va contractar i vaig aprendre moltíssim. Mentrestant, vaig seguir formant-me. He combinat feina i estudis durant molt de temps, i gairebé sempre en el sector de l’automoció.
Fins que l’empresa on treballava va acabar tancant.
L’any 2013, l’empresa va entrar en concurs de creditors i va haver de tancar. Més de 20 companys i companyes ens vam quedar a l’atur. Els meus pares i jo treballàvem a la mateixa empresa i, de cop, ens vam quedar els tres sense feina, mentre la meva germana encara estudiava. I en aquell moment vam capitalitzar l’atur i vam muntar la cooperativa.
Viserveis va rebre un reconeixement per la seva sensibilitat laboral amb les persones del barri. Prop d’una vintena de treballadors en sou veïns.
Ens sentim part del barri. Per això també ens hem esforçat per trobar unes instal·lacions el més a prop possible.
El sector de l’automoció continua sent molt masculinitzat. Com ho porta?
M’ho he pres com un repte personal. Sempre que em conviden, intento compartir la meva experiència. Vull contribuir a ampliar la visió de les opcions que tenen les nenes i les joves, perquè les coneguin i decideixin amb plena consciència de totes les possibilitats. Perquè cal seguir empenyent molt encara; jo mateixa he hagut de lidiar amb infinitat de micromasclismes.
Per exemple?
En tindria per tot el dia! Però, per posar-te un cas, quan algú entrava a l’oficina i deia: “Puc parlar amb el cap?”, jo pensava: “I què et fa pensar que no soc jo?”
En una altra ocasió, en una trobada de tallers amb un públic majoritàriament masculí, un company em va preguntar on treballàvem, perquè érem dues dones. Li vaig dir que en un taller industrial de la Zona Franca. I la seva resposta va ser: “Ah, perquè tu què ets, la secretària?” “Soc la sòcia-propietària!”, vaig contestar. Però és molt frustrant haver de validar-te contínuament.
I que consti el respecte per les professionals de secretaria.
Si m’hagués dit comptable, també m’hauria molestat. La qüestió és: per què ho pressuposes? Per què no podem ser la mecànica o la gerent, per exemple? Cal deixar els prejudicis a un costat.
D’aquí el seu afany per continuar formant-se sense descans.
Amb anys d’experiència en administració i gestió, sentia que sovint no es tenia en compte el meu criteri amb l’excusa del coneixement tècnic en automoció. “Ah, no?” Doncs em vaig treure el grau tècnic. És una discriminació recurrent que patim les dones professionals, especialment en sectors masculinitzats.
Des d’aquest compromís, la vostra cooperativa aposta per la incorporació de dones.
Som 18, que, tot i semblar poques, en un taller mecànic som moltes. Treballem colze a colze amb l’Institut La Mercè, amb qui col·laborem sovint, per garantir que tot el procés d’aprenentatge normalitzi les tasques sense distingir entre homes i dones.
A més, vull destacar que, en el meu cas, el meu soci i els companys sempre m’han donat suport, fins i tot quan a molta gent de fora els costava confiar. I això em fa feliç, perquè dins la cooperativa hem aconseguit normalitzar la paritat en tots els nivells, hem creat aquesta cultura.
Optar per una cooperativa va ser una decisió arriscada.
Sobretot per la poca cultura cooperativa que tenim en general. A més, els bancs ens posen moltes dificultats per accedir a finançament. Hem passat per moments complicats, però el model ens funciona i continuem treballant per ampliar la base de socis.
Quin ha estat el moment més difícil de tota aquesta experiència?
L’any 2018 la cooperativa passava per un moment molt delicat i ens van oferir vendre’n una part. La proposta era temptadora per la necessitat que teníem, però no reflectia el seu valor real. Vam estar a punt d’acceptar, però una persona ens va aconsellar: “No ho feu!”
Vam decidir continuar lluitant, i fins avui. Quan miro enrere, penso: “Imagina’t si en aquell moment haguéssim dit que sí!” Va valer la pena resistir. Però quan ets dins la tempesta, tot es veu molt més negre.
Diu que els bancs, d’arriscar o apostar per vosaltres, ben poc?
Un director ens va dir: “És clar, és que a gos prim, tot són puces.” Aquell dia vam sortir del banc pensant: “Ja es menjarà les seves paraules!”, indignats perquè el comentari era del tot innecessari. Ha estat molt dur. L’Antonio, el meu soci, i jo hem passat mesos sencers sense poder cobrar ni els nostres salaris. Però ha valgut la pena i també hem viscut moltes satisfaccions personals, tant nosaltres com tot l’equip. Hi ha companys que van començar amb 17 anys i avui tenen parella i fills. I les coses ens van bé ara.
Porteu la bandera del barri. Com veieu els canvis al Prat Vermell?
Jo no vaig néixer aquí, però sento que és el meu barri de tota la vida i continuo vivint al Prat Vermell. M’agrada com està evolucionant i no vull marxar, però veig molt difícil poder comprar un pis. Quan érem la Zona Franca ningú volia venir, i de sobte ens hem tornat caríssims. Potser ens animem a impulsar una cooperativa d’habitatge entre els treballadors, perquè, si no, veig gairebé impossible poder-hi accedir.
Com viu el panorama polític en general?
Amb molta inquietud. Estem escollint governants que ens fan retrocedir 80 anys enrere. Això em preocupa molt, sobretot pensant en el futur dels infants, i encara més ara que tinc un fill. Les barbaritats que diu el senyor Trump es prenen a broma, però s’oblida que és el president d’un govern amb molt de poder. Fa pànic pensar que tanta gent ha considerat que una persona com ell ha de governar-nos.
