Sobre el carnaval a la Marina
La identitat d’un barri es construeix a partir de diversos elements que reflecteixen la seva singularitat i cohesió: el territori compartit i el seu entorn, un cert sentiment de pertinença i una història col·lectiva forjada a través de conquestes veïnals, migracions o resistències. A la Marina, cada festivitat es viu com un acte de reafirmació i voluntat de ser-hi.
I això, malgrat les reminiscències d’unes lògiques institucionals antigues de la ciutat, que han concebut la Marina com un pati logístic, una carretera que destensa el trànsit o el lloc on es col·loquen les infraestructures que no caben enlloc més. Sobta que tradicions tan arrelades al barri encara hagin de lluitar contra la reticència de la Guàrdia Urbana —i, per extensió, de l’Ajuntament— per poder-se dur a terme.
Tanmateix, el Carnaval a la Marina és una expressió clara d’aquest sentiment de pertinença. Al barri, aquesta celebració no és tan sols una festa, sinó una manera de teixir complicitats a través de la preparació de disfresses, coreografies i comparses. Aparentment simples, aquestes accions quotidianes esdevenen un gest de resistència, un acte de reafirmació col·lectiva davant la tendència a la dissolució dels espais de trobada i la uniformització cultural.
Com ara la pèrdua de la històrica llibreria Sant Jordi del carrer Ferran, en contrast amb la passarel·la de models de Vuitton al Parc Güell, la cursa-exhibició de Fórmula 1 al Passeig de Gràcia o la Copa Amèrica de vela a les platges de la Barceloneta, tots ells símptomes d’aquesta transformació. Per això, enmig d’aquesta lògica de mercantilització, el Carnaval de la Marina esdevé un acte de resistència: un recordatori que la ciutat no és només un decorat per a Instagram, sinó un lloc per viure-hi.
De la desorientació internacional
Viure un canvi d’època genera incertesa, perquè mai se sap cap a on es dirigeixen els esdeveniments ni quina serà la seva direcció final. Tothom intenta situar-se i adaptar-se, però el rumb encara no està clar. Aquesta desorientació es tradueix en una mena d’ “anar fent”, com els líders europeus, sorpresos però finalment conscients de la nova realitat que es dibuixa en tots els àmbits.
La conjuntura internacional està marcada per una sensació de desordre global, un caos amplificat per l’autoritarisme sobtat i impredictible de Donald Trump i la seva cort de magnats i servils. De Gaza a Ucraïna, passant per Groenlàndia, el golf de Mèxic o el Canadà, el trumpisme no és més que l’expressió més descarnada d’una lògica econòmica i social que ha imperat durant dècades. La diferència és que ara la cruesa i la matusseria ja no es dissimulen; no només no s’amaguen, sinó que es volen erigir com a símbol de poder.
Tanmateix, comencen a obrir-se debats i veus que proposen alternatives per a Europa, obligada ara a repensar el seu paper i a prestar atenció a allò que durant anys ha menystingut: la investigació, la innovació i el vincle amb la ciutadania. En aquest context, destaca la proposta de l’economista francès Thomas Piketty, que defensa una agenda europea per combatre el trumpisme. La seva estratègia es basa en quatre punts: a) apostar pel dret i la justícia, b) garantir la justícia econòmica, fiscal i climàtica, c) superar els Estats Units en productivitat –com ja ho ha fet Europa en salut i esperança de vida–, i d) impulsar un socialisme democràtic i ecològic a escala mundial.
I mentre els grans líders busquen respostes, la gent del carrer continua afrontant-ho amb l’arma de sempre: un humor que, si més no, fa més suportable la incertesa.
Crònica en format vídeo de la rua de Carnestoltes de la Marina!
