Pako Díaz Gallego.
Ofici/professió? Metge.
Estat civil? Casat.
Religió? Ateu.
Política? D’esquerres.
Pako és d’un poble d’Euskadi, de Barakaldo. Els seus pares són extremenys, d’un petit poble de Badajoz que es diu Campanario, hi van emigrar a la dècada dels 70 i s’hi van instal·lar. Ell hi va néixer, va viure la infància, i hi va estudiar Medicina. En acabar la carrera ve a Barcelona amb una beca de Medicus Mundi a l’Hospital Sagrat Cor, es forma dos anys per treballar en un país en vies de desenvolupament; marxa a Costa d’Ivori on s’establirà dos anys, i en tornar a Barcelona decideix que aquest és el seu lloc en el món.
Ha treballat a la presó de Quatre Camins, després a un ambulatori en Lliçà d’Amunt, al costat de Granollers. I quan hi portava un parell d’anys, pensant que encara li quedava molt per aprendre, es presenta al MIR. Fa la residència a l’ambulatori de la Mina i, més tard, treballa al CAP Larrard, de Gràcia, on va atendre pacients durant 15 anys fins que guanya la plaça de director del CAP Bordeta-Magòria. S’hi ha estat durant set anys exercint de director fins ara, quan pensa que, tant el CAP com ell, necessitem un canvi; deixa la direcció i tot seguit començarà a treballar al CAP de Raval Sud, a Drassanes.
Vostè és dels que tenia clara la vocació de metge?
Quan faig la vista enrere, soc conscient que sempre he volgut exercir la medicina i treballar en l’àmbit sanitari. Tinc un perfil molt cuidador i sempre m’ha agradat ajudar i cuidar les persones. Potser és un pensament una mica romàntic, però vaig arribar a la conclusió que vaig triar ser metge per això.
És a prop de la tercera dècada treballant a l’Atenció Primària i aquesta sempre és a l’ull informatiu, sobretot després de les retallades que s’han partit arran de la crisi del 2008. Des de la mirada d’endins com valora la gestió que s’està fent i cap a on s’encamina l’Atenció Primària?
És evident que l’atenció primària, l’antic concepte d’ambulatori que hi havia, ha evolucionat. El que jo vaig viure quan era petit no és l’atenció primària que tenim ara. Hi ha hagut una millora, una especialització de les capacitats diagnòstiques, de material, en l’àmbit de formació, etc.
No obstant això, també hi ha riscos que posen en perill continuar desenvolupant l’atenció i fins i tot la seva pròpia subsistència. Alguns són l’excessiva visió hospitalocentrista dels diferents governs, la necessitat d’immediatesa que com a societat tenim actualment, la manca de previsió davant la progressiva jubilació dels professionals sanitaris de la qual s’està avisant des de fa molts anys sense que s’hagin pres mesures, o les que s’han pres han estat poc efectives. A més de l’escassa inversió en l’Atenció Primària dels successius governs. Això ja està provocant demores en l’assistència i una pèrdua de confiança en l’Atenció Primària que provoca un progressiu augment de les persones que s’afilien a les mútues.
I això on ens deixa?
Durant la pandèmia ja es va veure el que passa si la població no té una bona atenció sanitària: se’n va cap a la sanitat privada. Així, el nombre de persones que s’ha fet d’una mútua en els últims anys ha augmentat moltíssim. Quan s’ofega l’Atenció Primària, i la sanitat pública, això va en detriment de la salut de la població i afavoreix les grans corporacions sanitàries en el nombre de persones que s’afilien a mútues.
Quina és la seva opinió de la col·laboració publicoprivada en l’àmbit sanitari?
Penso que en un sistema com el que tenim, tant l’educació com la sanitat haurien d’estar blindades. L’atenció sanitària hauria de ser cent per cent pública i, personalment, desconfio de la relació publicoprivada. Cada vegada que hi ha hagut aquesta fórmula qui ha sortit guanyant és la privada, en detriment d’un servei públic de qualitat i del pacient. Es diu que l’atenció privada és més eficient que la pública, però això està lluny de sostenir-se.
Per què? Expliqui’s.
Pareu atenció. La sanitat pública té un model que busca el benestar del pacient, exclusivament, i es basa en una Atenció Primària forta, que hauria de ser-ho encara més: és més regular en el contacte amb el pacient, acompanya, és pròxima a les persones. I és longitudinal, és a dir, que un mateix professional sanitari visita al pacient al llarg dels anys, la qual cosa genera confiança i augmenta la qualitat de vida i la supervivència dels pacients; s’han fet diferents estudis que així ho corroboren.
Aquestes qualitats, alhora, permeten que l’Atenció Primària gestioni els recursos de forma bastant eficient, pensant que és el millor per a cada pacient i evitant proves innecessàries. Mentre que la sanitat privada té una part que busca el benefici empresarial, i generalment el pacient accedeix al sistema privat a través de metges especialistes en determinades àrees (cardiologia, pneumologia, traumatologia, etcètera.) en comptes d’accedir a través d’especialistes d’atenció primària. El fet que el pacient vagi directament als especialistes focals repercuteix en un major nombre de consultes; i això en un major nombre d’exploracions complementàries; i això en un major nombre de prescripcions i així… la qual cosa encareix molt tota l’atenció.
Hi ha col·lectius precaritzats a la sanitat que reclamen millores. I hem sabut de casos d’acomiadaments per correu en alguns CAPs. Sobten les formes emprades, precisament per Salut.
Totalment d’acord, crec que Sanitat té un problema de comunicació, tant amb els professionals que treballem com amb la ciutadania; i això genera altres problemes que acabem patint professionals i pacients.
Què podem fer des de la ciutadania per incidir en l’aposta per la sanitat pública universal i de qualitat?
Com a població tenim molta més força que la que puguin tenir els professionals sanitaris. Crec que el primer és que ens ho creguem, que creguem en la sanitat pública i en l’Atenció Primària. I dirigir les nostres peticions als llocs adequats de forma organitzada; hi ha associacions de veïns que són molt actives en la defensa de la sanitat pública. D’altra banda, tenim una eina, en la qual a vegades no creiem massa, però que és molt potent. Són les eleccions de diferents tipus, nacionals, autonòmiques, municipals, on triem a les persones que ens han de representar i ajudar, i a les quals hem d’exigir que compleixin les seves promeses i treballin per als ciutadans.
És molt actiu a les xarxes amb el genocidi a Gaza i la guerra a Ucraïna, quina reflexió en fa?
Estic horroritzat. Es parla de guerra, però jo el que veig és una matança d’un exèrcit que té moltíssim poder i moltíssim potencial contra persones desarmades. A sobre, els governs estan sent còmplices del que està ocorrent. Penso que és una situació que moralment i èticament ens marcarà, igual que ens va marcar el que va ocórrer la Segona Guerra Mundial amb els nazis i els camps de concentració.
Deixi algun consell per a la gent que continua bregant amb la incertesa, ja que s’ha convertit en el tema més difícil de gestionar en un dia a dia on no hi ha res segur.
El que li diria a la gent és que intentin viure, gaudir de la gent que tenen a prop i que breguin per no deixar-se portar per la immediatesa i per la cerca de certeses del dia a dia. Contínuament, se’ns bombardeja amb la percepció que tot això ha de ser perfecte, ha de ser aquí i ha de ser ara, i la vida no és així, l’hem de viure gaudint del nostre entorn; intentant ser feliços amb la gent que ens envolta i posar el focus en el que realment importa.
