“A Barcelona tots som immigrants; d’on ve ara la dèria amb els nouvinguts?”

Maria Ángeles Juárez Torralba

Maria Ángeles Juárez Torralba. 58 anys. Barcelona. Estat civil? Soltera. Ofici? Agent d’Atenció al Client a TMB. Religió? Catòlica. Política? L’evito com a tema de conversa.

La Nina, com la criden els seus més pròxims, és una treballadora del metro de Barcelona. Nascuda a la Maternitat, és la segona de cinc germans. La seva família vivia a Pubilla Cases, i arriba a les Cases Barates de llavors amb la Nina d’un anyet, i fins ara que hi viuen. “El pare, paleta, i la mare, dona de fer feines… fins que van venir els bessons, que va haver de quedar-se a cuidar-nos”, explica dels oficis familiars. La seva educació, pública: a Sant Raimon de Penyafort. I BUP a l’institut Montjuic, llavors a Can Tunis.

En sortir-ne amb 16 anys, havia de buscar feina, així que va fer de tot fins que li arriba una oferta de TMB com a expenedora de bitllets a la taquilla, a través de Barcelona Activa. Comença treballant per jornades i al cap de tres anys té un contracte indefinit.

Al juliol, acaba de fer els 34 anys treballant-hi i ho fa preparant-se per conduir els vuitmils, els trens més moderns de la companyia.

El seu periple vital sintetitza la història d’una bona part de Barcelona, de Catalunya, d’Espanya, d’Europa i de la humanitat: persones a la cerca de com guanyar-se la vida. “En aquest sentit, no som diferents”, diu, assegudes totes dues a l’ombra del bar la Rosa. Aquests dies de digestió de tot el que està passant a França i a EEUU, i amb els tambors de guerra encara tocant a Europa, convé tenir memòria i agafar-nos-en com l’ancoratge de resistència i resiliència col·lectiva.

Gairebé tota la vida en una empresa, això ja gairebé no passa.

Demà faré 34 anys que porto al metro (TMB). Vaig entrar-hi amb 24, el 18 de juny de 1990 (fem l’entrevista el 17 de juny). A TMB he estat cap de tren (tasca: anar al costat del maquinista i obrir i tancar les portes, a més de tocar el clàxon) i, quan en 1992 canvien l’organització de l’empresa, em fan cap d’estació (tasca: preparar l’estació revisant que tot funcioni, atendre les taquilles i la venda de bitllets, i al torn de tancament, revisar les caixes i tancar l’estació).

Parlar dels temps sense les màquines expenedores sembla una altra època.

L’any 2006 va desaparèixer la venda manual, a partir de llavors tots els treballadors hem de fer “estació i conducció”. Als que no estàvem habilitats per conduir ens vam formar. Ara, com Agents d’Atenció al Client tots hem de saber de tot.

A veure, expliqui una jornada habitual a la seva feina.

Fitxo a les 4.30 a l’estació de pas; cada persona entra en una estació, jo ingresso a Santa Eulàlia. Un tren ens transporta i ens va deixant a l’estació que se’ns hagi assignat. A partir d’aquí, he de fer un servei, potser conduir o atendre alguna estació un parell d’hores.

Avui dia les portes s’obren automàticament. Però cal revisar que estiguin ben encaixades, i comprovar que a l’estació els llums, ascensors, escales… funcionin correctament.

A l’estació també atenc el públic per recarregar o treure una targeta o si tenen un títol defectuós. En acabar, aquest servei el combinem amb altres hores conduint el tren. I no conduïm més de tres hores, el màxim seguit.

I així tota la jornada. Quan arriba l’hora, a les 12.19 en el meu torn, estem 10 minuts abans a l’estació base, fitxem i tanquem jornada. Entra el torn següent. N’hi ha cinc en total.

De vendre bitllets a conduir un tren… un canvi important.

Quan l’empresa va implantar l’Agent únic jo tenia 46 anys. L’objectiu va ser que tothom que no tingués un problema mèdic conduís, a mi em va costar una mica, no tinc el carnet de conduir, però he fet un munt de cursos i formacions. I evidentment, hi ha molts controls per assegurar-se que som aptes. Ara fa 12 anys que porto el tren.

Conduir era un ofici molt masculí, com l’atenció a les taquilles, femení.

Quan vaig entrar en tota l’empresa només conduïen dues dones. Tots els altres eren homes, un món masculí, efectivament. Ara, des de fa uns anys s’intenta més paritat.

I l’ambient amb els companys?

Molt agradable. Personalment, mai he tingut problemes amb ningú, i tots ens tractem amb molt de respecte i companyonia. Ara bé, és cert que abans els llocs de feina, per norma, uns eren per homes i altres per dones, i ho veiem tan corrent que ni ens ho plantejàvem. Afortunadament, tot això ha canviat. Reconec també que sempre hi ha les primeres que obren camí a la resta, també a la conducció de metro. Avui hi ha moltíssimes més companyes.

Alguna anècdota que hagi viscut?

En Diagonal teníem un exhibicionista. Cada dia, entrava a l’estació amb gavardina i quan venien les noies de la taquilla se l’obria i n’apareixia ell nu, llavors les més grans s’espantaven i cridaven. Ara no es veuen gaires d’aquests, potser perquè ja no s’espanta ningú (riu).

Expliqui què més observa del passatge.

Hi ha gent que travessa per les vies, i mira que és perillós!… I després, l’estrès i la pressa de tothom, sovint es posen histèrics per haver perdut un tren que tornaran a tenir en menys de dos minuts.

Quina coreografia diària fem.

Sagrera és una passada. Van tots escanyats, però continuen entrant per la porta del davant i la del darrere i n’hi ha 20. Entreu-hi per la porta del mig, és la més buida sempre.

Tot i això, s’ha de dir que hem millorat molt en tots els aspectes en comparació a anys enrere. I si hi ha un tall de línies o alguna incidència hi ha orientacions i protocols clars.

Què pot passar?

Malauradament, hi ha persones que continuen utilitzant les vies per suïcidar-se. Sobretot a la primavera o quan arriben les festes de Cap d’Any. De fet, les noves estacions estan automatitzades de tal manera que si es detecta alguna persona en les vies, les màquines s’aturen. Les estacions del nostre barri són d’aquestes.

Per cert, el barri està dividit entre els que considera la connexió de metro un avanç important i els que ho veuen més aviat com un engany. Què hi pensa?

Com a usuària m’agradaria poder desplaçar-me cap al centre, això és indubtable, hagués estat molt bé tenir aquesta possibilitat, és una necessitat, és el que reclamàvem i el que pensàvem que passaria. En canvi, hem d’anar a Torrassa, fer transbord i tornar… una mica feixuc. Ara bé, ens facilita anar a Collblanc en un moment i, almenys per aquí, hem sortit guanyant, no és poca cosa.

Confia que algun dia es faci aquesta connexió?

Porten molt de temps i no s’ha fet cap avanç. De fet, l’estació de Motors continua sense obrir.

El seu barri està canviant molt. Com ho veu tot això?

Fa bona pinta, els canvis m’agraden, però s’han de millorar moltes coses més.

Quina sensació teniu de la gent que arriba, per exemple?

De moment la integració funciona més aviat poc. Xerrant-xerrant, hem detectat que encara hi ha gent que creu en la llegenda urbana que som un barri difícil. És xocant quan t’ho comenten perquè no es correspon amb la realitat. La gent que arriba no acostuma a passejar pel nucli més antic. A la Chalmeta fa temps que ja hi viuen, i tampoc no solen barrejar-se amb la resta del veïnat, ni tan sols participen de les festes. Penso que el nou parc potser un reclam en aquest sentit.

Què pensa del discurs anti immigració que ha calat en un barri com el nostre, constituït, essencialment, de persones immigrants.

Les persones immigrants venen a treballar, no són diferents de nosaltres. Penso que no ha d’haver-hi cap preocupació en aquest sentit per la gent que ve de fora. A més, a Barcelona tots som immigrants. La mare és barcelonina, però el pare és andalús. En cada família hi ha almenys un immigrant. Les meves cunyades són colombianes, i ens les estimem molt. Què hem de dir nosaltres? Benvingudes. Quan la gent dona problemes, no té a veure amb el seu lloc d’origen, un de Barcelona també te’ls donarà.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.