A Julio el coneixem com a cronista del barri. Si necessitem memòria viva ell hi és, i n’és conscient de l’estima que se li té, tret d’algú que li ha agafat mania, diu. És dels pocs veïns que va néixer i viure a Can Tunis, allà per l’any 1935. L’estanc del barri era del seu pare, un home vingut d’Aragó i simpatitzat de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), fet que va causar incidents a la seva família amb la CNT, molt activa per aquells anys.
Baños explica en paraules seves la duresa d’aquella vida que li va tocar viure a la seva generació. “Hi havia molta gana i por”. Una generació, però que també va participar dels millors moments del país arribats amb la democràcia i la industrialització, que ara sembla fer-se miques. Enmig de les fàbriques faria carrera professional i coneixeria a comunistes i maçons, “bones persones i molt diferents de com la propaganda els feia veure”. Sempre ha estat vinculat a les preocupacions socials del barri.
Què va passar amb la família?
“Un dia, cap a l’any 1936, a la matinada, para un cotxe davant l’estanc i surten uns homes armats buscant al pare. Tothom ens vam espantar perquè en general això significava no tornar-hi. Així que l’àvia va avisar als de la CNT del barri, ja que els que havien vingut eren d’un altre lloc i mentre discutien el pare va poder escapar. Va viure amagat durant tota la guerra”.
Què va fer la família?
A partir d’allò, ens vam mudar a viure de Can Tunis a Sant Gervasi. I per sort! perquè mestre vivíem allà, durant la guerra van caure dues bombes a Can Tunis, una just a la nostre casa. Així que ho vam perdre tot.
Què recorda d’aquella guerra?
Recordo haver fet un camí amb els meus germans per arribar a una escola on ens posàvem un plat de melmelada, un got de llet i un bollo de pa. Era molt petit i anys després em vaig assabentar que es tractava d’una escola d’alguna ordre religiosa que el govern de la República havia fet seva per alimentar els nens.
Continuï, si us plau.
Quan va acabar la guerra el meu pare gaudia de prestigi perquè havia estat perseguit pel bàndol contrari, suposo que va tocar algunes tecles, i ens van donar una casa al carrer dels Somatents, número sis, o ara hi ha el Port, que havia estat una antiga caserna de la Guàrdia Civil.
Malgrat els anys Can Tunis és la memòria del barri?
Els recordo com uns barris meravellosos, estàvem dins de la ciutat però hi havia pocs cotxes, teníem una platja de gairebé 4 km verge, amb restes d’algunes fàbriques que s’havia endut el temporal, però una platja maquíssima on banyar-se, i a prop de la platja molt camps de cultiu i una vuitantena de masies. El record de la infantesa és meravellós per tot allò…
Expliqui alguna anècdota d’aquells camps de conreu.
Com a curiositat recordo la regalèssia, s’havia de furgar i treure l’arrel de la planta, una herba que es cria als rierols dels cultius. N’hi havia al riu de la Teulada Verda, i els nois hi anàvem a recollir-la per menjar-ne perquè es passava molta gana, i havíem d’anar amb compte perquè els pagesos sempre vigilaven. Aquell camp també el vigilaven els guàrdies civils perquè hi havia contraban, si et despistaves i t’agafaven et fotien un parell d’hòsties. Eren èpoques terribles.
La vostra generació ha viscut una bona part de l’etapa familiar i laboral sota la dictadura. Expliqui’ns com era aquell ambient.
Com he dit, el meu pare era de dretes i no tenia res en contra de Franco. També era un faldiller. La mare era tot el contrari, una dona que havia estudiat gràcies a què el seu pare treballava amb algú important i ella es va poder educar entre les filles de l’amo. El pare va acabar abandonant-nos. En aquella època la vida era molt trista i només els camps ens feien feliços. Anàvem a buscar bleda boscana perquè com he dit hi havia molta gana. I la meva mare feia feines per poder mantenir-nos als tres germans.
Parli’ns de la seva vida laboral
Vaig començar a treballar formalment amb 14 anys, d’ajudant de tapisser a un taller del carrer Calvet, a prop de Diagonal. No m’agradava, així que em vaig canviar a repartidor d’una botiga de comestibles, ubicada al carrer Muntaner. Portava la compra a cases de gent adinerada. Anava carregat amb un cistell a l’espatlla i em feien pujar pel muntacàrregues perquè l’ascensor era exclusiu pels propietaris i les seves visites. Molta gent no ho sap però va haver-hi aquesta divisió durant molt de temps en molts edificis de la burgesia. I encara dura!
…
Després vaig treballar a Santiveri, gairebé 10 anys. Als aprenents de moltes fàbriques ens obligàvem a anar un dia a la setmana al centre de la Falange del barri a escoltar xerrades, cantar el cara al sol, i ens hi parlaven de les virtuts dels franquisme i dels campaments.. i si no anaves a aquests cursos, no cobraves.
I arriba a la Pegaso.
Abans vaig anar a la mili de voluntari, a aviació. Havia fet formació professional i això em va ajudar una mica. Em van posar de policia amb els americans de la base hispanoamericana de Saragossa. Anàvem sempre al darrere d’ells, però no guardo bons records. En tornar de la mili vaig fer l’examen d’ingrés a la Pegaso i hi vaig començar com a peó. Després vaig passar al servei de verificació de peces i un any més tard al acabat de crear departament de control de qualitat com auxiliar… i així vaig anar pujant fins arribar a cap tècnic d’organització en 31 anys que hi vaig treballar. La Pegaso era una fàbrica estupenda, tenia uns 4.000 i escaig de treballadors
Va tancar com ara la Nissan.
Deixen molta gent qualificada al carrer. Estant a Santiveri vaig conèixer operaris d’un alt nivell tècnic, molts eren republicans i en arribar a la Pegaso, trobo molts comunistes del PSUC i també maçons. Érem molt bones persones, es movien i intentaven ajudar. No vaig apuntar-me al PSUC, però sí que vaig militar als sindicats. S’ha de seguir lluitant.
Vostè va conèixer de ben a prop l’escriptor Francesc Candel.
Paco havia estudiat amb el meu germà i va treballar un temps a casa meva perquè vivia al costat, havia una amistat sincera entre nosaltres. En Paco el que veies era el que hi havia. El recordo com una persona molt honrada, transparent i amable. Sempre amb ganes d’ajudar.. Com anècdota recordo que a Metralla, un noi sense sostre al que sempre ajudava, només ell li cridava pel seu nom.
Aventuri’s amb quines serien les reflexions de l’escriptor ara.
El movia un desig incansable per canviar la societat. Ell tenia una altra forma d’entendre la societat. Li interessaven les persones i la comunitat, sempre va insistir en la injustícia de tanta desigualtat. Com podem suportar tanta desigualtat? Com és que assumim com a natural que uns guanyin milions i a d’altres no li arribi pel menjar? Crec que hem tocat sostre. La desigualtat és la veritable pandèmia que cal afrontar.
Quina reflexió personal li deixa la crisi del coronavirus?
Que si la societat no canvia, si continuem embrutant el mar, cremant la selva verge, contaminant l’aire… ens vindrà una altra pandèmia. La natura és sabia i quan alguna cosa la perjudica provoca que tot torni al seu camí. No hem de creure’ns massa llestos.
Si li demano que esculli dos esdeveniments importants al barri, què em diu?
…. diria que un va ser la reconstrucció d’habitatges, quan es van reurbanitzar barris com Cases Barates, El Polvorí o Can Clos, és una gran obra a tenir en compte com a millora de la qualitat de vida de molts veïns i veïnes. I l’altre, del que em sento molt orgullós, és la lluita dels pescadors i veïns de Can Tunis quan vam aconseguir una bona indemnització per les nostres cases, una lluita que vam fer plegats, sense derramar ni una gota de sang. Que per aquells temps en corria i molta!
