…i compromissaris /i 2

Pel Rubén Cruz

En acabat l’acte d’avui he marxat corrents a un sopar Estellés organitzat per Òmnium de Sants-Montjuïc a La Lleialtat Sansenca. A continuar l’hora del pati. A més del tall per fer passar la gana, ens han ofert cançons improvisades per tres dones joves que glosen, és a dir, canten a ritme de jota o de corranda tot allò que se’l acut sobre la marxa, i encara l’encerten. Mireu:

…la vida deu ser poesia
si la meva és un poema.

Però encara resta per comentar les paraules del Jordi Castellana, l’últim ponent de la xerrada d’avui amb el títol Del barri que va retratar al barri que volem construir.

Probablement, he patit un efecte òptic comú, que és el de veure en l’altre el que jo porto a la mirada. No tant la biga al propi ull –la cosa més enigmàtica i desconeguda per a un mateix—, com la petita palla a l’ull de l’altre augmentada per la mirada escrutadora que potser ens ve instal·lada de sèrie, com un giny que ni sabem que el tenim però que va tot sol.

Som a les portes de les celebracions de la patrona de la ciutat, la Mercè, i no men puc estar. Quan hi penso, em venen al cap els Cavallets Cotoners que al llarg dels anys he vist dansar amb tanta gràcia amb la mainada del Esbart Català de Dansaires, responsables de la meva mirada observadora.

A vegades prenem un compromís verbal, que no ens compromet a gaire més que difondre’l, o ens erigim en compromissaris d’una causa, per mirar d’intervenir en una qüestió litigiosa, amb control de riscos i voluntat (o sense) de resoldre-la.

Candel ha escrit articles enigmàtics com la biga a l’ull propi, que ulls aliens de lectors poden fer-li dir una cosa o la contrària. Com ara aquest, La sábana y el punto, publicat el gener del 1995 a la seva columna Punto y final de La Marina, n’és un, de ben sucós:

La sábana y el punto   Tú enseñas a la gente una sábana blanca con un punto rojo en una punta, preguntas qué ven y dicen una mancha encarnada. Ven la tara, no la blancura. ¿Qué dirían delante de un lienzo bermellón con tacas blancas? ¿Rojo, blanco? Hoy todo es una mezcla de blancos y negros. ¿En qué nos fijamos entonces? Si el sol te da de cara, la sombra te queda detrás. ¿Por qué unos ven sombras y otros claridades? Sin deslumbrarnos, hace falta una luz llena de fascinación. Necesitamos las utopías, lo que el «nuevo orden» y el darwinismo social se cargaron; las necesitamos a fin de encontrarle sentido otra vez a la vida.   El hombre es un prisionero voluntario en una cárcel de espejos. Los que no tienen espejos en sus prisiones no son prisioneros, son presidiarios. Hay quien no pide favores para no tener que hacerlos y los que nunca los hacen a fin de que no se los hagan, también los que los reciben y jamás los devuelven.   El hombre y la mujer no valen por lo que tienen, sino por lo que aman. Las cosas son como son; también serán como tú quieras que sean. La comunidad no deja de ser el aportar una particular cosa común para conseguir una cosa común para todos. Hay gente que da miedo, les gusta dar miedo; tratan de disimular que ellos también viven instalados en ese miedo.

Jo li entenc que s’estima més ser víctima que victimari, perquè és millor demanar favors i tornar-los que fatalistament esperar que s’acompleixi la utopia sense tu –que no ets necessari— o encara millor, que impedir conscientment que ens arribi tard o d’hora la utopia amb tota la seva càrrega de necessitat. Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot, que deia Vicent Andrés Estellés, el poeta valencià amic del Candel.

És millor adoptar de bon principi un compromís –afillar-te’n un que vagareja pel carrer i no té ningú que li faci cas— que adoptar una actitud de compromissari quan el carro ja va pel pedregar, amb la voluntat que tothom vegi com n’ets, de necessari. Sense tu, rai…! Com un carceller de l’ordre establert que ha caigut del cavall i ha vist la llum.

Dic tot això per a introduir les paraules de l’últim ponent de la xerrada, Jordi Castellana.

És economista i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, també veí de la Marina des de fa un any i mig, i responia a la pregunta del Pau Llopis sobre el paper de les institucions a la crisi actual.

Jordi Castellana entén que els nous hàbits de consum d’informació ni ens fan reflexionar ni ens acompanyen realment, perquè no ens coneixen.

Diu que els éssers humans vivim intensament dos sentiments: la por i l’esperança.

Tenim por a la incertesa, ja que la bona marxa de la economia macro no té reflex a la micro de les nostres butxaques. Candel en sabia un niu, de les pors i les inseguretats dels immigrants a Catalunya. Entre més:

«El Estatut [de 1979] ya es un hecho […], empezó a dar un poco de miedo a ciertos sectores de la inmigración. La autonomía les parecía el separatismo. El inmigrante siempre ha tenido mucho miedo de ese fantasma. Separatismo representa algo así como fronteras pasaportes, depuraciones… [¿deportaciones?]» (Candel, F. Los otros catalanes veinte años después, p. 177)

Hem viscut, amb Candel, l’esperança al temps de la Transició. Després, sense ell, hem compartit la il·lusió de dos moviments, el dels indignats del 15-M, i l’independentista de 1-O… En aquest revolt inesperat, fins i tot, el Jordi Castellana apunta que la independència és il·lusionant al marge del que cadascú opini ara o hagués votat aleshores, com per treure’n ferro –no se l’esvaloti ningú esmentant el Papus.

Tot seguit proposa que hem de ser exigents amb els partits polítics, i demanar-los compromís, profunditat d’idees –més enllà de la comprensió de missatges curts—i claredat. Com a exemple de compromís polític ha esmentat l’Ada Colau i el Jordi Coronas, embarcats ara a la flotilla que vol obrir un corredor humanitari amb Gaza…

Vet aquí que, acabada l’exposició dels ponents, s’obria un torn de paraules entre el públic. Jo no m’he atrevit a parlar per por de no saber explicar-me. Però m’han quedat les ganes de dir-nos a tots nosaltres que el compromís de Candel no passava per embarcar-se en cap aventura –tot i el seu pas pel Senat i per la regidoria de Cultura de l’Hospitalet—, perquè no era un activista, sinó algú que descrivia una realitat sovint incòmoda. I tanmateix, el compromís polític, intel·lectual i moral amb la seva comunitat hi era…

També, dir que ningú que proposi l’activisme amb Gaza perd vots, ans al contrari, els guanya. I, qui no es presenta a cap elecció, guanya també prestigi i imatge. Defensar el compromís amb Palestina i contra el genocidi provocat per Israel no compromet a més, ni té riscos ni et treu de la teva zona de confort perquè la gent del poble el comparteix a bastament. Curiós compromís que costa tan poc.

El problema es planteja a l’hora de defensar el compromís amb nosaltres mateixos, els catalans. Aquestes són figues d’un altre paner, més exigent, perquè nosaltres no oblidem mal que ens enganyem. Autocentrem-nos.

Candel defensava l’existència d’una sola comunitat a Catalunya, la catalana, i s’hi va ficar en política estatal al Senat, i municipal a l’Hospitalet de Llobregat per evitar que alguna forma de lerrouxisme la sabotegés, aquesta unitat. Érem i som catalans tots, vinguts d’on vinguem. I ara el compromís que se’ns demana, com sempre, és anar a resoldre conflictes aliens –que són de gent com nosaltres, cert, i que no la podem deixar tirada, és clar que no— quan evitem els nostres propis conflictes i no ens comprometem a posar-hi remei.

«Con el fuerte statu quo inmigrante, se entendía por lerrouxismo el enfrentamiento de estos inmigrantes con el catalanismo o simplemente con los catalanes […] Ese ha sido el lerrouxismo de las últimas hornadas: hacer que el inmigrante coja miedo a la lengua catalana, que la tema sin más ni más y sin ningún razonamiento.» [Candel, F. Los otros catalanes veinte años después (1986), p, 238.]

Més fàcil amb uns exemples. L’alcaldessa Colau va prometre en campanya del 2015 que consultaria amb la població de la ciutat si l’Ajuntament s’havia d’adherir o no a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Vivíem temps de Procés, i a l’ambient polític i social a Catalunya creixia el desig d’expressar la seva voluntat d’independència en un referèndum pactat o no –recordem que l’abril del 2014 un grup de 4 diputats catalans va anar al Congrés a demanar la delegació a la Generalitat de la competència per convocar-ne un de pactat, i va ser rebutjada la simple admissió a tràmit de discussió—. Així les coses, l’alcaldessa va utilitzar aquest desig de l’electorat per portar l’aigua al seu molí.

«Qualsevol dels nostres regidors, tant si és independentista com si no, estarà disposat a arribar fins on calgui. A enfrontar-se amb l’estat, amb la Unió Europea i amb qui calgui perquè puguis exercir el teu dret de decidir perquè aconseguim el màxim de sobirania possible.»

Entrevista a la cap de llista de Barcelona en Comú. VilaWeb, 20.05.2015

I si durant la campanya de les municipals la candidata Colau optava per la unilateralitat, un any més tard la batllessa de Barcelona volia l’acord amb l’estat, Ni tan sols va complir el seu compromís a propòsit de l’AMI, que va acabar rebaixant a estudiar una possible consulta…

«Perquè si no es fa amb reconeixement, amb algun tipus d’acord, vol dir que tota la gent que no ho té clar, i que si no és legal, no es mobilitza per anar a votar, i no ha de ser vàlid. Si només es mobilitzen els que es van mobilitzar el 9-N no hem fet cap pas endavant. Al contrari, hem de fer un referèndum útil. Hem de fer un referèndum perquè tothom reconegui al poble de Catalunya el seu futur. Lliurement, des del respecte i per saber quina és la relació amb l’estat. A curt termini no sembla que això es pugui desbloquejar. Però a curt termini […] no hem de llançar la tovallola. Hem de seguir treballant perquè efectivament aquest referèndum es pugui fer. Però aquest referèndum si el fem de forma precipitada i no és reconegut per part de la població de Catalunya, i per la resta de l’estat, després qui el reconeixerà? Com vol que es reconegui a Europa si no es pot reconèixer ni a l’estat, o per part de la població de Catalunya? Si fem un referèndum, que sigui útil.»

Els canvis d’Ada Colau respecte del procés cap a la independència en un sol any. Andreu Barnils. VilaWeb, 04.07.2016

Vet aquí el llop vestit amb pell de xai. No farem el referèndum sense pacte perquè no tindria efectes jurídics, i com que l’estat no vol pactar, hem de continuar treballant perquè l’accepti… fins que els independentistes s’avorreixin o l’oblidin. A la resta, ja els hi va bé. I en això estem.

I tant que sí, però així no, i de cap altra manera tampoc… Ni contigo ni sin ti, que vivo sin vivir en mi.

Una altra anècdota, tan del gust del Candel, farcit de casos.

Pablo Iglesias Turrión va venir a Barcelona el juliol del 2017 a boicotar la participació al referèndum que la Generalitat havia convocat per a l’1-O. A Nou Barris va demanar als catalans que no oblidessin els nostres orígens, els nostres cognoms… i va dir-hi que, si ell fos català no hi votaria. Això ho deia algú que volia acabar amb la Monarquia, el Règim, la Casta i el que calgués. Però per sobre de tot volia pilotar la unitat articulada d’Espanya, i si de cas governar-la.

A les respostes que va donar Pablo Iglesias a un qüestionari després del cara a cara mantingut amb Albert Rivera al programa Salvados, de La Sexta, l’octubre del 2015, deia:

‘No tinc por de la democràcia, vull que hi hagi un referèndum, demanarem el sí a construir un projecte junts perquè Catalunya continuï com a nació dins d’Espanya’

Iglesias topa amb Rivera en la defensa del referèndum a Catalunya. VilaWeb, 18-10-2015

I Candel diu que «[…]  un sector de la intelectualidad y de la clase política amagaba, bajo un pseudointernacionalismo, su deseo de triunfar en Madrid.» [Candel, F. Los otros catalanes veinte años después (1986), p.238]

I dic jo que el poble català té dret a ser escoltat quan hi ha un clam als carrers, com qualsevol altre poble, ara que la globalització ens porta notícies de tot arreu. I de la mateixa manera que qualsevol poble el té, el dret a ser escoltat, quan protesta indignat i ocupa les places.

I no estic dient que se’ls hi doni allò que demanen sense més debat ni discussió. Dic que la democràcia és intercanvi d’opinions amb tot el respecte, que el referèndum de 1-O podia haver estat pactat i autoritzat, i que els catalans –i ningú més— haurien pres una decisió segurament timorata i conservadora, però amb una alta participació, com pertoca a les grans ocasions, com de posada de llarg.

Les esquerres espanyoles són primer espanyoles i després esquerres. Com que l’espanyolisme agressiu i violent ha imposat la seva repressió, ara també les esquerres catalanes són espanyoles, volen la quota de vots que els permeti seguir vives al planter, fent veure que són catalanes i algunes fins i tot independentistes a les calendes gregues…

Explica en Candel que el 14 de desembre del 1966 es va celebrar el referèndum per ratificar la Ley Orgánica del Estado, «ley que nadie sabía qué era, pero que el sistema quería que votaras y que votaras «sí».

«[…] Cuanto más desgraciados y más charnegos, más votaban, otorgando el «sí». Los barrios obreros y suburbiales se llevaron la palma en cuanto a masivas votaciones y acumularon más «síes» que ninguna otra parte. Las masas, siempre desconcertándote.» [Candel, Los otros catalanes veinte años después (1986), p. 104]

I encara més recentment, es refereix Candel a l’únic referèndum celebrat a Espanya en temps de democràcia, el 1986, sobre la permanència a l’OTAN. Abans d’entrar al Govern (octubre del 1982) amb majoria absoluta de 177 diputats, el PSOE hi era contrari amb l’eslògan «OTAN, d’entrada no». Tanmateix, en el referèndum va proposar el sí.

«L’únic que interessava era el futbol, com ara, i els referèndums, per negatius que fossin, els guanyava l’Estat, gràcies a les classes pobres i treballadores, també com ara.» [Candel, La nova pobresa (1988), p. 28-29]

Durant el franquisme la Ley de Referéndum (1945) obria la possibilitat de fer consultes generals per aprovar lleis importants o que tinguin una opinió pública dividida. Al 1947, la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, també sotmesa a referèndum, feia obligatòria la celebració de referèndum per modificar les set Leyes Fundamentales.

Ja en democràcia, ni tan sols la reforma de l’article 135 de la Constitució per a incloure-hi el pagament preferent del deute públic va merèixer convocar cap mena de consulta, que van aprovar PP i PSOE al Congrés l’agost del 2011, amb traïdoria estival.

L’únic referèndum realment existent del 1986 –a més dels que aprovaven els respectius estatuts autonòmics—era consultiu i no vinculant, emparat a l’article 92 de la Constitució. Com podia haver-ho estat el que demanava Catalunya.

El febrer del 1999, Candel publica el article Aquel intelectual comprometido a la seva columna Punto y final, a La Marina:

Aquel intelectual comprometido   Aquel tipo de intelectual comprometido con las reivindicaciones sociales y revolucionarias que se dio con el franquismo se ha eclipsado diríamos que totalmente. La situación política actual no es tan aberrante como entonces, pero de todos modos…   Hoy, el intelectual ha caído en la falacia de acomodar su intelecto al arte de ganar dinero. Aunque no lo gane, es algo así como su motor principal. Su otra obsesión es la fama. Pierde el culo por aparecer sea como sea en los medios de comunicación. Más que intelectuales son tertulianos. No se hartan de decir necedades públicamente. Hablan de todo aunque no entiendan de nada. El intelectual se ha convertido en un lacayo del poder mediático, del poder editorial y del poder político, sobre todo del gobernante. Por lo general, claro, por lo general. Hay que sobrevivir a toda costa en unos tiempos supinamente mediocres además de marcados por un petulante analfabetismo ilustrado, y esto obliga a muchas bajadas de pantalones. Consciente o inconscientemente, la meta, hoy, es el «pesebrismo».   Los políticos hacen igual o peor. Éstos, más que arrimarse al pesebre, intentan no perder el pesebre. Lo que pasa es que en política hay mucho intelectual frustrado.

És cert. Candel era un tipus incòmode per als partits dels seu temps, i ho seria també per als del nostre temps. Per una mancança que va saber veure: captiu i derrotat el compromís amb el poble, resta només un cert despotisme com més va menys il·lustrat.

Durant la Movida madrileña, el grup de pop Golpes bajos cantava Malos tiempos para la lírica (1983)

El azul del mar inunda mis ojos,
el aroma de las flores me envuelve,
contra las rocas se estrellan mis enojos
y así toda esperanza me devuelve.
Malos tiempos para la lírica.

I encara ho són, de dolents, els temps, quan els mitjans tecnològics exploten la nostra emocionalitat sense intel·ligència, sense facilitar la reflexió ni dir la veritat perquè n’hi ha d’alternatives…

Per això, dic jo que el primer que li hem de demanar als poders públics, i a les institucions que mantenim entre tots, és que no ens menteixin ni ens tractin com a menors d’edat. Al mateix lot, impedir que ho facin els poders privats, perquè un Estat democràtic, social i de Dret té aquest compromís amb tots nosaltres.

Després, que compleixin amb el programa pel qual els hem votat, i apurar-lo fins al límit. Sense por. En cas contrari, el jovent que ens segueix també s’enganyarà i ens enganyarà amb el despotisme acostumat. Recordo que les Joventuts d’Esquerra van assumir com a propi el vot dels grans a favor que governés el PSC a Catalunya, malgrat no tenir garanties de compliment d’un pacte ni mitjans per exigir-l’hi…

A propòsit de l’obra Hay una joventut que aguarda (1956), Candel fa més tard una reflexió:

«Una joventut generosa, d’una generositat sense límits, amb el pensament posat sempre en el proïsme, ens pot portar a un camí pel qual rodarà una maduresa i una vellesa plenes de serenor, sense por a l’esdevenidor ni a la mort.» (Candel, F. Parlem-ne, 1967, p. 82)