La il·lusió de tenir un animal de mascota. Les festes de Nadal suposen l’època amb més regals de l’any. Entre aquests, els gossos i els gats són molt comuns, sobretot en aquelles famílies amb nens petits que desitgen tenir-ne un.
Ara bé, la manca de cultura, de consciència i de respecte en la cura dels animals, principalment dels gossos, deriva en un gran ventall de problemes. Per una banda, en la salut pública, això és, una amenaça a la protecció i la vida de la població. Alhora, aquest fet porta també a un problema social i educacional.
Aquesta poca cultura cap a la cura dels gossos s’incrementa molt notablement a la Marina, sobretot davant la manca de recursos econòmics de moltes famílies. Hi ha molts nens i són cada vegada més els gossos que hom pot veure pel carrer, però l’esmentada cultura de la cura cap als gossos es troba estancada. I, fins i tot, es veu reduïda.
La Irene i el Jose tenen un dàlmata, el Roni. “El gos del barri”, li’n diuen. Amb 12 anys, molts veïns i veïnes el coneixen: entra a molts comerços del barri sense cap problema. Després d’haver passat molt temps amb el qual ells en diuen “el primer dàlmata de la Marina”, la Irene i el Jose volen conscienciar la gent de què suposa tenir un gos.
Menjar, vacunes, costos d’assistència al veterinari i sis pastilles al dia –cada dotze hores- per les tiroides, l’esquena i el cor. Totes aquestes són les despeses que destina la família al Roni, les quals ascendeixen a gairebé 300 euros mensuals. “De petits, les despeses que tenen són mínimes: menjar i prou. Ara bé, quant més gran, més malalties i per tant més diners a gastar”, diu la Irene.
“La gent ens diu sempre que el Roni és un gos boníssim, però per tal que sigui bo no només cal treure’l a passejar perquè faci les seves necessitats”, continua la Irene. Ella mateixa Coneix el cas d’una noia que té un dàlmata, però “la seva gossa és molt dolenta perquè la tenen tancada a la cuida. No surt al carrer, no corre, no gasta energia i per tant és infeliç”.
Un gos no és una joguina de deu dies. El Jose és conscient que les persones no se sacrifiquen el suficient per la seva mascota. “Molta gent va a la gossera a agafar un gos perquè és gratis, però al cap d’un temps i al veure les conseqüències que té tenir un gos o al veure que no és el gos perfecte, l’abandona i torna al lloc d’allà on va sortir: la gossera”.
El Roni és l’exemple d’un bon gos, però arribar fins a aquesta situació no ha sigut fàcil per a la família. Temps, diners i dedicació són els pilars bàsics de la bona cura dels gossos. Com un fill, diu el Jose. “Cal portar el gos al veterinari cada any. Hi ha molta gent que no vacuna els seus gossos i com no estan vacunats els deixen a casa”.
Aquesta problemàtica és extrapolable fins i tot als negocis que fan comerç amb els seus animals. Moltes d’aquestes empreses donen gossos amb greus problemes de salut, una situació que la Irene coneix de ben a prop després d’haver estudiat perruqueria canina. “Els gossos venen en camions (sobretot des de països de l’est) i arriben aquí en molt males condicions”.
El negoci, fins i tot, el poden fer les pròpies persones des de casa seva. Fer criar els gossos per després revendre’ls, una situació que també és present a la Marina. La Irene ens ho explica. “Una noia del barri va adoptar un Labrador. Amb 8 anys la van criar tota la seva vida, des del seu primer cel i gairebé sense poder descansar”. Després de molts anys tenint cries, l’animal va agafar una otitis, però els seus amos no van portar-la al veterinari i per tant no la curaven. Així doncs, els seus amos la volien per fer negoci, ja que després venien totes les cries per un elevat preu. Aquesta situació passa amb les races que semblen més adorables a les persones, com el cas del Labrador o el Buldog francès.
“Això no pot ser. Cal un canvi radical i una millora d’aquesta cultura cap als gossos”, declara la Irene. “El sacrifici és essencial i cal conèixer què comporta cuidar un gos abans de comprar-lo o recollir-lo d’una gossera”, assegura el Jose. El dàlmata, un gos cridaner que ha sortit a moltes pel·lícules, és una de les races més demandades, sobretot pels més petits. Molts pares li compren, però no saben què comporta tenir un gos com aquest: necessita molt esport, i si no li aportes tot allò que necessita es torna agressiu.
El problema és molt present a la Marina, on cada vegada es veuen més i més dàlmates. I així amb gairebé totes les races. La cultura respecte la cura dels gossos és un aspecte que cal reforçar entre els veïns i veïnes del barri per millorar la qualitat de vida dels gossos i, alhora, reduir el perill que pot suposar aquest tipus de situacions per a la salut i educació públiques.
