Una nena gitana camina pel Saló de Cent. Porta faldilles de colors i sabates de lluentons. No ho sap, però el seu pas és història. Avança serena entre vitralls i escuts, envoltada de la seva comunitat i de personalitats polítiques de la ciutat. Aquesta escena —petita, poderosa— hauria emocionat Isidre Nonell. O Helios Gómez. Però no és un quadre. És real. I passa avui, al cor institucional de Barcelona.
Amb ella, un centenar de persones —algunes amb vestits tradicionals— van recórrer el camí des de la plaça de l’Àngel fins a l’Ajuntament. La caminada simbòlica va servir per representar l’arribada del poble gitano a la península fa 600 anys, i va posar punt final a la commemoració oficial de l’Any del Poble Gitano a Barcelona. L’acte de clausura, presidit per l’alcalde Jaume Collboni, va tenir lloc al Saló de Cent el 12 de gener. L’escenari institucional acollia, aquesta vegada, una memòria llarga i sovint marginada.
Un segle abans, Isidre Nonell també va voler mirar-les. Però no com s’esperava d’un pintor modernista. No buscava el folklore, sinó la dignitat. Va retratar gitanes soles, pensatives, assegudes als marges d’una ciutat que no les volia veure. La burgesia li va girar l’esquena. Trigaria dècades a ser reconegut.
Avui, aquells rostres silenciosos han entrat, per fi, en escena. Ja no com a objectes de pintura, sinó com a subjectes d’història. Amb veu pròpia, vestides de festa, van prendre el Saló de Cent. I el quadre, ara sí, ha canviat.
Però la memòria no només habita els museus. A la Marina, Indiara Fernández i Chelo Gavarre han posat veu a una desena de joves que, des dels instituts Domènech i Montaner i Montjuïc, han dedicat tot un trimestre a una investigació singular: la història de la indumentària gitana.
“Sabies com anaven vestides les gitanes fa 600 anys? Compte, que tot va començar a l’Índia”, diuen al vídeo que elles mateixes han escrit, gravat i narrat. Amb llenguatge fresc, imatges cuidades per uns estudiants de secundària, i una estructura pensada per connectar, han convertit l’origen migrat del poble gitano en una història de bellesa, orgull i continuïtat. Una manera pròpia, jove, de celebrar el tancament dels 600 anys. I de dir: som aquí, sabem d’on venim.
Sense saber-ho, les noies que investiguen la indumentària del poble gitano alegren el cor d’un home que va viure una història ben diferent. Helios Gómez Rodríguez —pintor, poeta, activista i militant llibertari d’ètnia gitana— va combatre idees i murs molt abans que s’escrigués aquesta commemoració.
A la Model de Barcelona, una de les seves estades va tenir un desenllaç insòlit: en una cel·la va pintar un conjunt de frescos que es coneix com la “Capilla Gitana”, una obra on tot els personatges son bruns. Aquella obra, coberta de pintura i gairebé silenciada durant dècades, avui és objecte de restauració gràcies a la recuperació dels murals originals.
I mentre elles, des dels instituts del barri, reinventen històries i reconstrueixen modes ancestrals amb un llenguatge juvenil i lingüístic propi, la memòria d’Helios Gómez esdevé una llum que enllaça passat i present. Aquest diàleg, a través del gest simple de posar veu a la cultura i la identitat, ens recorda que res del que hem viscut és irrellevant: el present és fruit de generacions que han resistit silencis i exclusions.
També ho és la desfilada del Fashion Calí, celebrada a la Sala Pepita Casanellas el 3 de desembre. Un acte de resistència col·lectiva convertit en festa, on moda i educació comparteixen escenari. Organitzat per Voces Gitanas, amb la col·laboració de La Vinya, l’Escola Dominical Undebel i la FAGIC, el projecte connecta famílies, infants i comunitat a través de l’estima per l’ofici i la cultura pròpia. Simón Montero, president de la FAGIC, destacava l’esforç i el significat de tot plegat.
Les joves models van mostrar vestimentes que narren el viatge del poble gitano des de l’Índia fins a Catalunya, i per poder-hi participar, havien de demostrar un compromís amb l’escola. “Això és feminisme i empoderament”, deia una emocionada Luisa Montero, després de nits senceres treballant amb les famílies.
“M’encanta ballar i la moda. No podria estar més contenta de ser aquí”, explicava la Nayeli, una de les petites protagonistes, al micròfon del programa Dicen, el programa de la Mariví Cortés, de La Marina FM.
Una escena comunitària salta del barri al consistori.
L’escena que obre aquesta article –la desfilada al Saló de Cent– no és més que la suma condensada de totes les anteriors. Les mateixes noies que investigaven indumentàries a classe, que desfilaven al Fashion Calí i que lluïen creativitat al carnaval de la Marina, són ara qui trepitgen amb pas ferm els salons institucionals.
Amb l’acte de tancament de tan marcada celebració, sobretot pel poble gitano, el Consell de Cent, escenari de la història barcelonina, il·lustra una altra mena de progrés. Aquesta és la democràcia: quan la gent que ha estat invisible pren la paraula, s’organitza i ocupa l’espai.
Gitanos, avui. Però també dones, infants, negres, marrons, llatins, àrabs… Potser encara falta que el mirall on ens mirem reflecteixi la diversitat real. Perquè durant molt de temps, parlar bé ha volgut dir parlar com els de sempre. I no tothom s’adona que això també és una forma de silenci. El racisme no és només odi; sovint és costum, és desconeixement, és absència. I si el relat continua sent escrit des de fora, sempre faltarà alguna cosa.
Però, quan veïnes gitanes pugen al Saló de Cent o ballen al barri reivindicant la seva identitat amb orgull, s’està escrivint una altra història. I això, encara que a alguns incomodi, també és democràcia. I també és bellesa.
