Patricia Rubio |
L’actualitat del barri en aquests moments està posicionada en dos bàndols: aquells que volen que el passeig de la Zona Franca sigui un bulevard; i aquells que no la volen. La història ens explica que des d’un primer moment aquest passeig va rebre diversos canvis i que ha sigut un eix de comunicació que ha patit diverses transformacions i usos.
A principis del segle XX, Jaume Gustà inicia el projecte del nou eix de drenatge i conducció de les aigües de la Marina i Can Tunis amb el suport de l’enginyer Pere Garcia Fària. Una zona on predominaven les petites masies anteriors al 1900 com eren Can Sans i el Prat Vermell; els camps de conreu pertanyents a la Societat de Crèdit Agrícola Catalana; el rierols i estanys resultat del contrast geològic de la desembocadura del riu Llobregat; etc, on es formà el passeig de la Indústria o conegut per els ciutadans del moment com, ‘’passeig de la Cloaca’’ i/o ‘’passeig de les Acàcies’’ com ens comenta, Ramon Anglès.
Amb l’Exposició Internacional del ’29, Alfons XIII encarrega un nou projecte urbanístic que donarà com a resultat l’actual plaça Espanya. En aquest moment, es decideix connectar els límits de la ciutat i una de les principals xarxes de comunicació de Barcelona donant com a resultat el nostre passeig de la Zona Franca, i també l’aparició de les ‘’Casas Baratas’’ formant l’aspecte del nostre barri des del 1930.
Fent un salt en el temps, en els anys ’50 l’empresa petrolera CAMPSA i el Port Franc comencen a enfrontar-se per expropiar les terres i la platja de Can Tunis. Finalment, el Port Franc s’apropia de 1.000 hectàrees de terreny per tal de construir un port de lliure d’importacions, terreny del qual ni tan sols va ocupar la meitat.
En aquest moment, es quan es transforma abismalment la morfologia del barri passant d’una zona verda a una zona grisa i industrialitzada. Doncs, entre els anys ’60 fins al ’70 s’instal·len dos de les més potents factories que abastien al barri, les fàbriques Philips i la SEAT implementant noves barriades i zones d’habitatge com són: la Seat, Can Clos, la Vinya i el Polvorí. Cap destacar que, alguns dels pisos creats entre aquest anys al barri del Port estaven destinats a donar un sostre a famílies barraquistes de les zones de la Diagonal i la platja del Somorrostro, per eradicar el moviment ‘’chabolista’’.
Una vegada consolidats la vida en aquest barris comencen els moviments veïnals i amb això, les peticions des de l’Associació de Veïns de Port. En el 1971 reclamaven a l’Ajuntament: l’eliminació del depòsit d’escombraries a la zona de Can Clos, l’asfaltat d’alguns dels carrers i inclòs la capacitat de xarxes de clavegueram en zones de la Marina que encaren eren inexistents, i l’abolició de transports pesats per la xarxa del carrer del Port procedents de les fàbriques per passar-ho al passeig de la Zona Franca aprovada al 1976.
La transformació definitiva i que deriva pràcticament a l’estat actual del nostre barri es dóna durant els anys ’80. L’Associació de Veïns, de nou, prenen els carrers del barri i exigeixen a l’Ajuntament l’habilitació d’espais verds, lliures de brutícia i pol·lució: un dels primers grans parcs interiors de Barcelona és Can Sabaté ocupant l’antic espai de la Industria Mecànica; i per altre banda, l’enderroc de Can Ferrero per donar l’actual espai obert que tenim a la Casa del Rellotge.
Què podem extreure de la història?
Cal dir que, la Història no està morta i que, tal i com s’observa amb la transformació del passeig de la Zona Franca, les nostres històries estan vives i en constant moviment, els nostres testimonis i successos marquen etapes de la Història.
Tenim diversos problemes que comporten que el barri s’estigui guanyant una posició d’extraradi pronunciat. Es pot apreciar que el barri ha tingut etapes molt obscures i que en ulls de Barcelona, sigui el lloc on tota la porqueria hi cap a la Marina. Què ocorre ara? La nostre prioritat, en general, és un transport públic digne i un metro que ens aconsegueixi donar identitat dins de la urbe. I dins d’aquestes propostes, s’hi cap la idea del bulevard.
‘’El bulevard seria el nexe i el punt de trobada de tots i per a tots. Un espai ideal per el barri, per a regenerar l’associanisme i potenciar la cultura’’ ens argumenta Salvador García. En el que també afegeix, ‘’no es tanta la culpa de l’Ajuntament, nosaltres també en tenim part […] estem tan mal acostumats que és probable que no guanyem res quan ens faci falta.’’
Ramon Anglès, veí històric del barri coincideix amb les paraules de García, ‘’si ens mantenim com encara, el barri s’anirà deteriorant.’’ També ens aporta records sobre l’evolució del passeig, ‘’era un passeig per passejar. Tot eren carros i sols passava un autobús […] vàrem passar dels carros a la urbanització, ha canviat molt i ràpid comportant una diferenciació sòcio-econòmica per barriades molt denotant.’’
La reflexió de la nostra història i de les vostres històries comportaria un moment de contrastació d’idees que deurien derivar en una idea comuna. El poder de les nostres accions i paraules poden ser tant importants que ens permetrien lluitar per una posició dins de la nostra ciutat. Sí, ens tenen en l’oblit però abans també. Molts dels nostres veïns i veïnes han lluitat per un barri millor que entre tos hem deixat abandonada i deteriorada. Seguim sent l’extraradi, seguim sent el problema-solució i en definitiva, seguim sent aquella terra de ningú, entre Barcelona i L’Hospitalet de Llobregat, allò que Barcelona no vol al nostra barri hi tindrà un lloc.
És el moment de decidir que el projecte no es converteixi, com diu la cançó de Sabina, ‘’en el Boulevard de los Sueños Rotos’’, treballem tots junts per a que el somni sigui una realitat. El nostre futur està en les nostres mans. El nostre barri és la nostre responsabilitat.
