Per Rubén Cruz
Dijous, 2 d’octubre, les set del vespre i a la sala que la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL) fa servir i també presta per a actes culturals.
A l’EspaiCAL, l’Associació Més Junts ens ha convocat a escoltar la conferència del doctor en història contemporània Lluís Duran.
Aquest ha estat el primer Capvespre de la temporada, d’un cicle de sessions mensuals que acabarà el 18 de juny del 2026.
Vet aquí a la dreta el cartell històric de la Protectora per a demanar nous socis de l’entitat Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, APEC (1898-1924) Obra del jove dibuixant i director artístic de l’entitat, Josep Obiols i Palau (1894-1967).
Aquest «noiet amb bata escolar, calça curta i espardenya, cartera en bandolera i cartipàs sota el braç […] és la figura emblemàtica i més significativa del cartellisme noucentista», segons l’historiador de l’art i editor Frederic-Pau Verrié (1920-2017), al llibre col·lectiu Josep Obiols. Obra cívica 1894-1994.
El missatge d’aquest cartell impacta tant que ha estat moltes vegades reutilitzat per il·lustrar projectes i actes educatius i culturals amb el català com a protagonista. És el cas d’aquest acte organitzat per l’Associació Més Junts.
A vegades pensem ser els primers en fer aquesta cosa de difondre l’ús social del català a Catalunya, tot acompanyant l’acció institucional amb la normalització lingüística i la immersió en català a l’escola primària dels anys 80 i endavant. Aleshores, descobrim que ja l’havien feta uns altres, abans. Com que no hi ha hagut continuïtat, més bé un curtcircuit, ens falta connectar-hi amb ells, i ens manca perspectiva.
Lluís Duran ens en parla, a La catalanització republicana (1930-1939)
El projecte de llengua, cultura i país havia estat construït per la Mancomunitat com un vaixell ben mariner, però una primera dictadura li impediria assolir l’envergadura i la velocitat de creuer dels anys 80 i 90 del segle passat. A l’any 1923 havia de reconvertir-se en una humil barca pesquera que les aigües costaneres omplirien i farien créixer contra els vents de ponent.
L’origen de tot plegat és l’obra ingent de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), el primer òrgan de govern propi des del 1714. Havia aprofitat un decret del govern de 1913 que permetia a les diputacions provincials mancomunar-se per a millor prestar serveis, i cap altra més es va constituir a tot l’estat.
També la Mancomunitat havia fet del català la llengua pròpia de les províncies catalanes mancomunades, aprofitant una vegada més que la Constitució monàrquica de 1876 no deia res sobre l’oficialitat de cap llengua a l’estat.
Hi havia consciència de la necessitat de crear infraestructures bàsiques i de formar el capital humà per aprofitar-les. Calia reformar sistema educatiu, des de primària a superior.
La Mancomunitat va construir una xarxa d’institucions culturals a partir del no-res. Al voltant de l’Escola Industrial –ocupant les Instal·lacions de l’antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, al carrer Urgell—, es van crear escoles tècniques (tèxtil, química, agricultura, de Bells Oficis…)
Va construir-hi cases de maternitat, cases de misericòrdia per a assistir dones i nens sense llar, escoles d’infermeres, de bibliotecàries, van normativitzar la llengua, defensar el patrimoni cultural. «Ni un poble sense escola, biblioteca i telèfon».
Com deia una companya assistent a la xerrada, amb una obra tan considerable, la Mancomunitat, als anys 20 provocà un procés de mimetització cultural i lingüística de les classes populars, que s’emmirallaven en les burgeses. I Lluís Duran ens recorda què deia el fundador del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) Joaquim Maurin (1896-1973): eren temps en què es catalanitzaven els obrers i s’espanyolitzaven els burgesos.
Amb motiu del centenari de la Mancomunitat, Cugat TV va emetre una sèrie documental en 10 capítols, «Somiar un país, construir un somni», produït per ‘La Xarxa’ de televisions local i estrenat a TV3. Encara avui els podem gaudir en aquest enllaç al seu web.
El català era matèria optativa a les escoles fins a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) que en prohibí l’ensenyament així com els llibres escolars en català.
La Constitució del 1931 declarava l’espanyol idioma oficial i també les llengües regionals a la respectiva regió, però sense que se’n pogués exigir el coneixement enlloc. També recollia el dret d’associació, i la gent trobava en les associacions llocs on formar-se. L’Estatut d’Autonomia del 1932 va oficialitzar el català a Catalunya.
Amb la República, el català tornava a ensenyar-se fora de les institucions públiques, en cursos populars no reglats per a adults –obrers, oficinistes, dependents del comerç— que l’associacionisme procurava satisfer. Però també els nens a les escoles públiques com a assignatura de llengua catalana.
Aleshores, el nen Francesc Candel (1925-2007) aprenia català en una assignatura a l’escola municipal de Sant Raimon de Penyafort, a les Cases Barates de la Marina. Havia llegit versos de Josep Maria de Sagarra (1894-1961) als llibres de text, i aprofitant una entrevista que li va fer un any abans que el poeta morís, l’hi va comentar: «¿Ho sabia, vostè, que els infants dels suburbis, fills d’immigrants, hi aprenien el català, en aquests llibres?» A la qual cosa, Sagarra, sorprès i meravellat, contestà: «No ho sabia. Realment, ja que vostè ho diu, me’n sento orgullós i emocionat.» (Candel, F. Els altres catalans (1964) p. 122, nota al peu)
Quant als cursos de català per a adults –més grans de 11 o 12 anys, que començaven aleshores a treballar— entre 1931 i 1939 es van celebrar més d’un miler a Catalunya. autogestionats per associacions de la societat civil (només el 7’5 % per la Generalitat). Les organitzadores eren 7 i totes ubicades a la ciutat vella, barris obrers: Centre Autonomista dels empleats del Comerç i la Industria , l’Ateneu Politècnic, l’Ateneu popular, la Federació de Joves Cristians…
Els estudiants dels cursos de català són obrers, oficinistes, dependents de comerç, després de la feina , la qual cosa té molt de mèrit.
Eren anys de represa de la llengua i de l’orgull de país. Aleshores, entre el 75 i el 85 % de la població feia servir el català. Era popular i estava en procés de prestigiar-se. Sorgeixen revistes en català, com La dona catalana, Catalunya ràdio, La Rambla…
Les motivacions dels cursetistes per aprendre català en aquells anys eren enfonsar la monarquia, fer resistència cultural i usar-la a la feina. Durant la guerra, el català va ser llengua oficial i comuna en les empreses col·lectivitzades.
Amb el règim de Franco, la supressió de la llengua catalana com a vehicular i també assignatura a l’escola republicana suposava un acte de violència contra el poble català. Al seu lloc es va ensenyar Formación del Espíritu Nacional. En endavant, a Barcelona es podia aprendre italià i alemany, i després del 1945 francès i anglès, perquè els aliats havien guanyat la guerra. Però no català.
Reflexiona Duran en veu alta i sosté que, sense aquesta generació de cursetistes —uns vint mil— no li hauria arribat el relleu a la següent generació, dels anys 58 a 61, que també va emprendre cursos en la semiclandestinitat.
Em penso, però, que sense els avenços de la cultura i de formació tècnica dels obrers que havia assolit la Mancomunitat, sense l’orgull de l’ofici i de país que les classes populars van trobar-hi i assumir, potser no hi hauria hagut tant d’interès per recuperar la llengua els anys trenta. Del vaixell projectat a la barca de salvament, i de la pesquera cap a un vaixell de més fondària.
