Pel Rubén Cruz
La Setmana Santa oficial ha començat diumenge de Rams amb l’entrada de Jesús a Jerusalem a participar de la benedicció de les palmes i els palmons, i acaba avui dissabte, en espera de la seva Resurrecció tot celebrant la Vetlla Pasqual.
Mentre és viu i només li amenaça el calze que no pot deixar de tastar, Jesucrist sopa dijous al vespre per última vegada amb els apòstols, i en acabat és detingut al tossal de l’Oliverar on pregava, per la traïció d’un dels deixebles.
Dilluns, sant ja hi tornem / Dimarts, sant ja hi som / Dimecres, sant mitjà /
Dijous, sant tombem / Divendres, santa Creu / Dissabte, santa esperança /
diumenge, sant alegret.
Dia, al Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover i Moll (1926)
Els soldats romans el duen davant el Sanedrí o assemblea jueva pels afers religiosos —l’única permesa pels ocupants de la potència realment existent d’aleshores, Roma—. Els sacerdots li acusen de blasfèmia per dir-se messies i el condemnen a morir lapidat, però el governador romà de Judea entén que no n’hi ha prou de matar algú per una qüestió de fanatisme religiós i s’estima més acusar-lo de sedició i condemnar-lo a morir crucificat.
Dissabte sant, Jesús va estar mort al sepulcre, i diumenge de Pasqua ressuscità.
Entremig, un reguitzell de processons amb tot d’armats o manaies, que són els soldats romans del raspall a la cresta. Les processons se succeeixen dins d’un pla setmanal ben establert.
Aquest és el to de la setmana, que la tradició catòlica ha transmès al creient i ha regalat ben carregada de barroquisme als visitants i turistes de les manifestacions de fe popular.
Engeguem màquines. Que cadascú posi els noms que més li avinguin als personatges del drama polític que tot seguit se’ns representa com una passió vulgar pel poder. Pasión de Gavilanes.
Per Rams se celebra la processó de la burreta al Raval de Barcelona. Jesucrist entrava a Jerusalem damunt d’un ase, i era aclamat per la gent que sortia de casa seva a rebre’l.
Diumenge de Rams en Partal es feia ressò de la notícia: el president Zapatero declara ser el desconegut mediador entre el govern espanyol i el president Puigdemont a Suïssa.
Una figura polèmica, la del mediador, que la part espanyola no volia reconèixer, i que va acabar acceptant per aconseguir el suport dels partits catalans a la investidura de Pedro Sánchez.
Polèmic també el personatge Zapatero, qui, com a secretari general del PSOE a l’oposició el 2003, va donar suport al candidat Pasqual Maragall en campanya de les eleccions catalanes anunciant a so de bombo i platerets que ajudaria la reforma de l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Bé, ho va dir en castellà, perquè li ho entengués tothom, però quan Zapatero va guanyar contra pronòstic les generals del 2004, se’n va oblidar del compromís i va trair el president Maragall de la Generalitat.
Arran d’aital presa de pèl, el PP va recollir 4 milions de signatures contra el nou Estatut català del 2006, a tota Espanya. I al 2021 ho va voler intentar de nou contra els indults als presos polítics del referèndum de l’1 d’octubre, tot i reconèixer que va ser un error. Al 2024, no es van atrevir a recollir signatures, però van muntar una pebrotera gansa al carrer Ferraz de Madrid contra la Llei d’Amnistia que es negociava i estava a punt d’aprovar el Congrés. Governa el PSOE, però ja li va bé que l’Espanya profunda però despoblada li retregui els compromisos pactats perquè farà tant com podrà per evitar-los.
Sosté Zapatero ara que “una qüestió política complexa no es resol amb un sí o amb un no”. Ho deia també la socialista Eva Granados abans de plegar de l’escó a Catalunya en direcció Senat espanyol, el 2021. Deu ser cosa del Follet del Federalisme, quan bada boca. Perdoneu l’autocita
Un dia, la fetillera sucursalista va engegar que hi ha coses al món real tant importants que decidir-les no pot quedar a criteri de la gent, sinó dels administradors de la Raó que, amb professionalitat, pacten i la transformen en la Veritat compartida en comunió.
La caritat ben entesa. La Marina, 10 d’octubre del 2019
Fidel al seu estil, Zapatero creu que els dilemes s’han de resoldre amb un sí però no, abans amb un apoyaré sense efectes polítics i ara amb un reconeixement de la nació catalana sense efectes jurídics, merament folklòrics. El paperot no dona per més.
Em penso que no és amb cap masover que s’ha de negociar, sinó amb l’amo del cortijo de l’Estat, que és patrimoni de les quatre-centes famílies de bona soca i de cognoms compostos de guions i galindaines sonores. Fora bo de poder contactar-hi. Com a esperits d’una casa encantada, es manifesten només quan els invoquem amb unes urnes de contraban.
L’única qüestió moral que reconec és acceptar allò que el poble decideix per a ell mateix, i no per als veîns. Com fan ara els poders del món —també les Esglésies globals— davant del poderós Trump.
Dilluns era sant, però ens ha quedat anodí.
Tot i que Jesucrist va anar-hi al temple per celebrar la Pasqua jueva, i del pòrtics va expulsar-ne els mercaders a les parades dels quals li venien productes als pelegrins vinguts de tot el país. La casa de Déu no és cap mercat, sinó un lloc de pregària.
Avui, sense el déu Mercat no som ningú. I n’expulsaríem a Jesucrist si vingués a aixafar-lo, si no li faríem més mal, com ja va escriure Dostoievski. El neoliberalisme fa forrolla global i arrasa literalment el planeta.
«No tens cap dret a afegir ni una paraula més al que ja vas dir a la teva primera vinguda. Per què has tornat? A importunar-nos?
Demà et condemnaré i moriràs en la foguera com el pitjor dels heretges. I els mateixos que avui t’han besat els peus, demà, a la més petita indicació meva, encendran la pira parada per a tu.»
Fiódor Dostoievski. La llegenda del Gran Inquisidor, dins de la novel·la Els germans Karamàzov
Enguany hem rebut la notícia sense de la mort de l’escriptor hispano-peruà Mario Vargas Llosa, la vetlla del dilluns sant. I en Partal es demana “com pot un cervell anquilosat en posicions d’extrema dreta i enverinat per l’odi produir de manera simultània pàgines brillants, àgils i profundes?”. La cortesia no exclou pas el coratge.
Vargas Llosa, aquest reaccionari que escrivia bé
Dic jo que en Llosa havia estat un intel·lectual pseudocomunista en temps de la mediàtica Transició espanyola —la Gran Transacció sobre la qual els progres van distreure la nostra atenció amb la Moguda madrilenya, i els fatxes van amanir-la encara amb assassinats com els d’Atocha, entre més i per no sortir de Madrid—. El Premi Nobel de Literatura 2010 aviat es va manifestar un ultradretà autoritari i anticatalanista confés, valors que cotitzen a l’alça en l’Espanya eterna.
Hem de suposar que un full de serveis immoral mai no malmet la qualitat artística, tot i que mai no sabrem el motiu de la desconnexió.
Dimarts sant, Jesucrist era aclamat al carrer. S’havia fet un nom de messies entre la gent i un malson entre els teòlegs jueus.
El govern català recupera un tema que havia fet aixecar veus contra la direcció de la Casa de Catalunya a Perpinyà. Pocs mesos enrere havia anomenat en Person per a dirigir-la.
Després de la polèmica per les declaracions del director i els seus escassos fets, sembla que els mèrits que adornaven el escollit per representar la Generalitat a la Catalunya Nord erer ser parella del batlle socialista de Cervera.
Al seu lloc, el president Illa ha nomenat un ex convergent que havia estat batlle de Puigcerdà entre el 2011 i el 2023, tria que ha esdevingut un tràmit habitual de la gestoria.
Podeu llegir l’editorial de dimarts a
La doble vergonya del govern Illa amb la Casa de Perpinyà
Dimecres sant ens deixava un comentari sobre la inversió que l’estat espanyol dedica a l’alta velocitat ferroviària. No hem sortit encara d’ensurts a Rodalies-Renfe –ni en sortirem em un parell d’anys, declarava la consellera Paneque en seu parlamentària—, i el ministre Puente, de Transports i Mobilitat Sostenible acaba d’inaugurar amb gran satisfacció del seu govern un tram d’AVE entre Càceres i Plasència. Seixanta-vuit quilòmetres que es podran recórrer en un sospir… perquè la línia no es comparteix amb cap altre trànsit ferroviari. Mentrestant, els catalans que entren o surten de Barcelona per treballar han de triar el vehicle privat o, si els agafa de camí, les línies de Ferrocarrils Catalans, que funcionen habitualment sense incidències !!!
Amb la seva visió de país, autocentrada i oberta al món, en Partal va una mica més enllà i es demana quin sentit té que no hi hagi una connexió semblant amb Barcelona des de València —354 km—, o des d’Alacant –540 km—, o tan sols entre Alacant i València –126 km— o entre València i Castelló –64 km—. El recorregut en alta velocitat ferroviària des de Castelló a Barcelona –244 km— també seria una opció útil i necessària. Estaríem parlant del mateix itinerari –no de la mateixa línia d’AVE— que el famós Corredor Mediterrani, que ja es veu que ve caminant malgrat que la patronal Foment del Treball li reclami al Govern espanyol rapidesa en les inversions.
Aquest editorial és el meu escollit de la setmana. El podeu llegir sencer a
… i continuar llegint aquí què vam fer fins dissabte.
Dijous sant es produïa l’últim sopar, amb el lavatori dels peus dels deixebles per qui n’era el Mestre.
Com que és sant tombem, ens processionem arreu.
Però no hem agafat Rodalies-Renfe per por de fer tard i malament aquí a la vora. Hem triat l’autocar, que és un salt enrere cap a la diligència abans que s’inventés el ferrocarril. A Catalunya, vam inaugurar-ne la primera línia a la península (1848), després ens van imposar els peatges per carretera i encara sort que els acabem d’eliminar per fugir de les vies!!
Dijous sant celebrem processons de la Passió a tot Catalunya. A Verges —128 km la separen de Barcelona— acompanyen la processó de dijous amb la Dansa de la Mort en record de la migradesa de l’ésser humà. La dansa de Verges va ser declarada festa tradicional en 1983, i festa patrimonial d’interès nacional el 2010.
Són 5 saltadors —la Dalla, la Bandera, els Platets i el Rellotge— que, acompanyats d’un tabaler i quatre entorxats, fan el grup de 10 persones disfressades d’esquelets que segueix la processó de la Passió.
Vet aquí quatre rajoles de ceràmica inspirades en el cartell de la Carme Sanglas, artista guanyadora del primer Concurs de Cartells de la Processó de Verges.
Però també es representa divendres sant, amb un grup semblant de personatges a la Selva de Camp –114 km, i declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional el 2010— i a Manresa –47 km—, tot seguint la processó de l’Enterrament.
Divendres el mataren i van tancar el cos en un sepulcre rere una roca ben grossa i pesant. Serà perquè sabia el forat que li esperava, a Cervera —100 km—, qui feia el paper protagonista de Jesucrist a la seva Passió va davallar fora de guió per demanar-li públic matrimoni a la Maria Magdalena. Anecdòtic però un final dolç i feliç a tanta desgràcia. No va caldre esperar dilluns de Pasqua per saber-ne la resposta.
Segur que el batlle de la vila estarà encantat d’oficiar-ne la cerimònia.
