Dos aniversaris per als que creuen en la gent
“Diario para los que creen en la gente”, publicat el 1973, va ser una de les novel·les de Francesc Candel. Enguany és el centenari de l’autor per antonomàsia del nostre barri, i a l’Institut Montjuïc en retem homenatge explicant-nos a la seva manera: amb una conversa i amb una crònica en forma de diari.
Una conversa entre passadissos i records
Aquesta és la transcripció espigolada d’una conversa entre la Tere i el Domingo, dues persones que porten molts anys al centre: ella com a professional de la neteja i ell com a docent i director.
La Tere en coneix moltes històries, però la seva discreció fa que en la conversa només en surti alguna. Va arribar al barri el 1970 i els seus dos fills van estudiar al Montjuïc. En parla amb orgull: un és infermer i l’altre tècnic en radiologia. Li dol quan es trenca alguna cosa a l’institut i, les dues vegades que va estar a punt de deixar la feina, li va saber greu.
El Domingo li pregunta què li semblaria que els familiars dels alumnes s’organitzessin per grups-classe, i ella li respon que potser seria una bona idea per implicar-se més.
Parlen també d’un pèndol penjat al vestíbul i de les convocatòries per observar fenòmens astronòmics amb telescopi. “Això ho organitzava el Paco”. “Sí, el Francisco Rubio, de matemàtiques”.
— I recordes quan els alumnes van anar de viatge i les famílies no sabien que els professors no els acompanyaven?
— A mi no em va enganyar la meva filla, només que no m’ho va explicar tot.
Recorden com el barri ha canviat: ara hi ha millor transport i més il·luminació, abans semblava l’oest americà.
L’institut va ser una reivindicació de la classe treballadora; volien un centre educatiu i, al principi, només hi havia classes nocturnes.
— I hi havia l’Emilio i després el Roberto… L’any que ve celebrem el 50è aniversari, haurem de buscar fotos antigues.
La Tere diu que li encanten les imatges comparatives d’abans i d’ara. Creu que s’hauria de fer una exposició. També li agradaria recordar tota la gent que ha passat per l’institut —i aquells que ja no hi són.
I així s’acaba la conversa, pensant en la celebració del proper aniversari.
Passatges de la vida de l’institut
28 de febrer. Carnestoltes. L’alumnat arriba disfressat amb motius de circ. Els de batxillerat han preparat una gimcana i l’alumnat de l’ESO hi concursa. Es veuen mims, pallassos i mags, però també superherois, personatges d’anime i fins i tot venedors de crispetes falses. Per Carnaval, tot s’hi val.
5 de març. L’alumnat de quart comença a llegir On la ciutat canvia el seu nom, una altra novel·la de Candel.
10 de març. Els alumnes de primer d’ESO assagen un musical. Una comèdia terrorífica en què es queden atrapats a l’institut. Un malson! Un d’ells ha descobert que la seva rebesàvia és un personatge d’On la ciutat canvia el seu nom.
13 de març. A Tecnologia enllesteixen la maqueta d’un pont amb canyes. A l’hora del pati, un alumne pren nota del professorat que surt a esmorzar a la cafeteria del barri. No està faltant a classe; forma part del grup d’alumnes que fan pràctiques a empresa dos dies a la setmana, com una matèria més.
25 de març. Lliurem aquest text a la redacció de La Marina. Sabem que és una crònica el·líptica: aquí no hi cap tot el que passa a l’institut. Però sí que reflecteix el més important: al Montjuïc, cada generació hi deixa empremta, i entre tots fem d’aquest institut molt més que un centre d’ensenyament. Som hereus de l’esperit del barri: mirada endavant, aprenentatge constant i el compromís de créixer junts, dins i fora de l’aula.
