Pel Rubén Cruz
Avui és diada de la Mercè, la patrona de Barcelona.
Ep! Patapam! Sembla que ja tornem a ser-hi.
Que si el Poder Judicial ─més poderós que just─, que si el Poder Executiu –més desvergonyidament impotent des que Podemos no pot ni aguantar-se els pets─, que si el Poder Legislatiu ara permetrà l’ús del català al Senat (cambra de no-representació territorial) que si et dono 1.700 milions si fas bondat però te’ls trec després d’haver-hi fet el préssec, que si a la tauleta seiem però no en parlem més que de les ponsèties que hem decidit que ni tan sols posarem, perquè divideixen…
A la dreta, al Judicial no li interessa la justícia, sinó fer el rei Mides, comptar i recomptar el tresor de la sobirania pàtria, en presència del poble sobirà (al peu) que aplaudeix entusiasta.
Mentre l’equip d’advocats de l’exili ja té guanyada la partida jurídica a l’estat, encara ha de fer el paperot necessari perquè fins i tot Llarena entengui que no pot continuar amb la tonteria. Potser la Colau tampoc no ho albira.
El Tribunal Supremo ha decidit que l’euroordre del jutge Llarena és viva a la tardor com cuca d’estiu, tot i ser un esguerro acreditat per la justícia a Europa ─encara no europea, que ens falta un bull federal i tot…
…només perquè el PSC-PSE-PSOE, amb voluntat de comandar algun dia els respectius poders Executius, van renunciar l’any 1978 al dret d’autodeterminació de catalans i bascos amb el pacte constitucional a canvi d’obtenir un nivell d’autonomia i autogovern a l’alçada del que havíem aconseguit amb els estatuts de la Segona República─
Quaranta tres anys després, i al centre equidistant, el guapo Executiu ─a la imatge, transvestit de poderós arquebisbe desmenjat─, mira d’apedaçar el dogma de la santíssima unitat d’Espanya, que fa aigües amb tant català protestant.
El guapo manaire de la Fiscalia li ha marcat un gol al cap de l’Executiu i manaire de l’Advocacia de l’Estat, no menys atractiu. És clar, que s’ha fet una selfie!
Després d’haver practicat un menage à trois (tots els poders a una, Fuenteovejuna), d’haver tastat un menage à deux (tauleta insípida amb l’un i cafè descafeïnat amb l’altre), ara troba plaer en l’exercici solitari de fer-se un autogol…
Finalment, vet aquí a l’esquerra de la imatge el Legislatiu albirant l’horitzó com si la petició del Parlament al 2014 per debatre al Congreso la transferència a la Generalitat de la competència per convocar un referèndum sobre el seu futur polític, o com si la llengua catalana (i les porcades que se li arriben a fer) mai no anessin amb ell.
“Adivina, adivinanza, ¿qué tiene el rey en la panza?”
Això rai, que el rei no troba l’elefant!
Als peus té rendits el bo i millor de cada casa:
El fill representat per un gat, i el pare per una parella de lluitadors amb cogulla, gairebé cismàtics. Des de la capelleta veïna, el Legislatiu pren nota de les vel·leïtats humanes
…Què hi fa el Legislatiu és de mal dir, però sembla un monjo que estudia, prega o llegeix un llibre, ben santament.
Si girem la cantonada cap al seu veí de l’esquerra, encara veurem de quina escena pren nota.
De l’amatent observació, el Legislatiu ha aprés a autoritzar la força de l’estat en benefici propi i no dels ciutadans que esperen respostes polítiques a propostes polítiques. La portada als nassos del 2014 va engreixar la determinació de fer-nos grans per ser tractats com a adults. I la muntanya va parir el ratolí 155 rabiüt, per pelar la grenya.
Però, anem a pams.
El MHP Puigdemont ha estat retingut a l’Alguer… només unes quants hores!
Mira que un elefant fa de mal amagar o de perdre-hi, però el rei, que voldria caçar-lo, no el troba!
La Fiscalia italiana no s’ha oposat a la seva llibertat sense mesures cautelars.
El Tribunal Supremo enganya el Tribunal General de la Unió Europea mantenint actives les euroordres del jutge Llarena, però la llufa ha servit només per deixar veure’n la deslleialtat, i el ridícul del govern espanyol, que es va comprometre a tornar Puigdemont a Espanya i a revisar el delicte de sedició del Codi Penal, però que mai no ha negociat ni n’ha tingut cap intenció.
A qui convé aquesta actitud del Tribunal Supremo? Als partits d’extrema dreta (PP, Vox i Ciudadanos en li-qui-da-ci-ó), que treballen per assaltar el cel del poder. La justícia espanyola és més espanyola que justícia, amb un problema d’imparcialitat.
Tanmateix, l’episodi sard d’aquest elefant en ruta per Europa que es voldria caçar finalment per a Espanya hauria de servir perquè el MHP Puigdemont exigís el compromís dels partits independentistes que ocupen la gestoria autonòmica catalana, per donar forma a l’estratègia independentista de fora estant del control d’Espanya, bo i participant-hi activament arrecerats sota un paraigua que no compromet cap govern.
Per recuperar la iniciativa, el Consell ha de liderar la taula per a l’estratègia independentista, que el Govern autonòmic estarà compromès a portar a una taula de negociació amb qui vulgui seure de la banda d’Espanya.
A la novel·la de José Saramago, El viatge de l’elefant, el rei de Portugal regala un elefant portat des de l’Índia portuguesa a l’arxiduc d’Àustria, i organitza una comitiva militar amb l’ordre d’acomboiar-lo i entregar-lo sa i estalvi a Valladolid. La resta del viatge fins a Viena el faria protegit pels militars austríacs…
Ens detindrem una estona a repassar l’episodi de Castelo Rodrigo, per fer-hi llum i treure’n algunes respostes.
«Un missatger del secretari de l’arxiduc Maximilià va arribar amb una carta on, entre més foteses que semblaven escrites per desviar l’atenció, es demanava per quin punt de la frontera entraria l’elefant, perquè hi hauria un destacament militar espanyol o austríac per rebre’l. …
Al secretari d’estat portuguès … no l’havia agradat llegir en la carta del col·lega espanyol la paraula “rebre”. L’home podia haver dit acollir o donar la benvinguda, però no, o va dir més del que pensava o, com acostuma a passar, se li va escapar la veritat per la ploma. …
Unes quantes instruccions al capità de cavalleria sobre el procediment evitaran malentesos … Va cridar el sergent a part i li va dir, Sergent, … Avisi tothom que, en endavant, avançarem a marxes forçades. Sí, mon comandant. I que el temps de la migdiada es reduirà a la meitat. Sí, mon comandant. Hem d’arribar a Castelo Rodrigo abans que els espanyols, ho hem de fer, ells no estan previnguts, nosaltres sí. I si no ho aconseguim?, va gosar demanar el sergent. Ho aconseguirem, de tota manera qui arribava primer, s’esperarà. …
Una mitja hora després la columna, pesadament, va començar a moure’s, per davant la carreta dels bous, després l’elefant i els homes de càrrega, més tard la cavalleria i, tancant el seguici, el carro de la intendència. La fadiga era general. …
Encara van trigar ben bé una hora en entrar a la vila, una caravana d’homes i animals morts de cansament, que gairebé no podien aixecar el braç o moure les orelles agraïts pels aplaudiments amb què els veïns de Castelo Rodrigo els rebien. Un representant de l’alcaid els va guiar fins la plaça d’armes de la fortificació, … L’alcaid, a qui el comandant va presentar-ne els respectes després de la inspecció de l’espai on passar la nit, va dir: El més probable és que els espanyols instal·lin el campament fora muralles, la qual cosa a més tindria el gran avantatge de reduir la possibilitat de confrontacions.
─Per què pensa la Vostra Senyoria que podrà haver-hi confrontacions?, demanà el comandant.
─Amb aquests espanyols mai no se sap, des que tenen un emperador sembla que portin el rei a la panxa, i encara molt pitjor si en lloc de venir els espanyols vinguessin els austríacs. …
─Que és mala gent? va preguntar-li el comandant
─Es creuen superiors als altres. ─Això és un pecat comú. Jo, per exemple, em crec superior als meus soldats, els meus soldats es creuen superiors als homes que ens acompanyen per fer la feina feixuga. …
El comandant va manar formar la tropa… D’antuvi, sota cap excusa ni pretext no es permetria l’entrada dels austríacs al castell ni que haguessin de recórrer a les armes. … els austríacs seran obligats a pernoctar fora de la muralla de la vila.
─Aquests austríacs, suposadament, venen a Figueira de Castelo Rodrigo només per donar-nos la benvinguda i acomboiar-nos fins a Valladolid, però tenim raons per sospitar que volen portar-se ells a Salomó i deixar-nos aquí amb un pam de nas. Però estic tan segur de mi com que els sortirà el tret per la culata. …
Entretant, Castelo Rodrigo es prepara per al combat. … El sergent va avisar l’alcaid que s’hi acostava l’austríac. … Quan van arribar al castell, la tropa ja estava formada davant l’entrada, barrant el pas, i el comandant preparava la seva última arenga. …
Els austríacs ja estaven entrant a la plaça, al front dels quals venia el seu comandant. Va haver-hi aplaudiments del poble, però pocs i sense gaire convicció. Amb l’alcaid de costat, el comandant de la força lusitana va avançar el cavall els pocs metres necessaris perquè s’entengués que estava rebent els visitants d’acord amb les més exquisides regles d’educació. Va ser aleshores que una maniobra dels soldats austríacs va fer resplendir de cop, sota el sol, les cuirasses d’acer repolit. L’efecte entre l’assistència va ser fulminant. Davant els aplaudiments i les exclamacions de sorpresa que van sorgir de totes bandes, era evident que l’imperi austríac, sense dispara un sol tret, havia vençut l’escaramussa inicial.
─Sabeu perquè som aquí, sabeu que hem vingut a buscar l’elefant per portar-nos-el a Valladolid. Es important de no perdre temps i de començar ja amb els preparatius de la transferència, de manera que puguem sortir demà tan aviat como sigui possible. Són aquestes les instruccions que he rebut de qui pot donar-les i que faré complir d’acord amb l’autoritat de que soc investit.
─Les meves instruccions que vaig rebre també de qui me les podia donar, són simples: portar l’elefant a Valladolid i entregar-lo a l’arxiduc d’Àustria en persona, sense intermediari ─va replicar el comandant portuguès.
─Temo que la seva poc comprensiva actitud impedeixi una solució pacífica de la diferència que ens enfronta. És evident que el punt central rau en què l’elefant, sigui qui sigui qui el porti, haurà d’anar a Valladolid. Tanmateix… l’arxiduc Maximilià en acceptar el regal va esdevenir ipso facto propietari de l’elefant, el que significa que les Seves idees hauran de prevaler sobre d’altres. Per tant, insisteixo, l’elefant deu ser-me entregat ara mateix sense més dilació, com a única manera d’evitar que els meus soldats penetrin al castell per la força i s’apoderin de l’animal.
─Ja m’agradaria saber com s’ho faran, ja que tinc trenta homes cobrint l’entrada del castell i no penso dir-los que se’n retirin per deixar passar els vostres quaranta.
─Els cuirassers sota el meu comandament podran netejar del camp en menys temps del que costa dir-lo la dèbil força militar que se’ls oposa, més simbòlica que efectiva, i així serà fet si no es immediatament deposada la insensata obstinació de la qual dona mostres el seu comandant, la qual m’obliga a avisar que les inevitables pèrdues humanes de la part portuguesa –que depenent del grau de resistència, podran ser totals─ seran de la seva completa responsabilitat, després no em vinguin amb queixes.
─Ja que la Vostra Senyoria es proposa matar-nos a tots, no veig cóm podrem després queixar-nos-en. De tota manera, suposo que li serà difícil de justificar una acció violenta fins a aquest extrem contra soldats que només defensen el dret del seu rei a establir les regles per l’entrega de l’elefant regalat a l’arxiduc Maximilià d’Àustria qui, en aquest afer, em sembla molt mal aconsellat tant en el pla polític com en el militar. …
El comandant austríac no va respondre de seguida. La idea d’haver de justificar davant Viena i Lisboa una acció de tan dràstiques conseqüències li voltava pel cap, i a cada tomb li semblava més complicada la qüestió. Finalment, va creure trobada una actitud conciliadora demanant permís per entrar amb els seus homes al castell per tal de certificar l’estat de salut de l’elefant.
─Suposo que els vostres soldats no són veterinaris. En quant a la Vostra Senyoria, no ho sé, però no li crec especialitzat en l’art de guarir bèsties, per tant no trobo de cap utilitat deixar-lo entrar, si més no abans que em sigui reconegut el dret d’anar a Valladolid per fer personalment entrega de l’elefant a Sa Altesa l’arxiduc d’Àustria. …
Nou silenci del comandant austríac. Com que la resposta no arribava, l’alcaid va parlar-hi, amb ell. Al cap d’uns minuts tornava amb una expressió de joia.
─Està d’acord. ─Digueu-li aleshores que per a mi serà un honor acompanyar-lo en la visita. …
… … …
A cap dels soldats portuguesos que aquí van se’ls oblidarà el triomf sobre les abusives pretensions dels austríacs, que havia estat absolut, com ho era també el triomf del seny.
En la columna dels cuirassers hi ha diferències d’opinió. Els uns, tal vegada per més joves i agosarats, defensen que el seu comandant hauria a tot preu d’haver mantingut fins a l’últim reducte… l’entrega immediata i sense condicions de l’elefant, fins i tot per l’ús persuasiu de la força.
Els altres consideraven que el primer error va ser d’arribar al castell i no imposar-s’hi, sense més paraules, …
Encara uns tercers militars, més amatents a les aspres realitats de la vida, argumentaven que si les coses haguessin passat com els altres volien, ara estarien de camí amb l’elefant sense res per alimentar-lo, ja que no té trellat que els portuguesos haurien deixat anar el carro dels bous amb els fardells de farratge i la bota de l’aigua…
─Això té només una explicació, ─va reblar un caporal amb cara d’haver fet estudis─. El capità no portava ordres de l’arxiduc ni de ningú per exigir l’entrega immediata de l’elefant, i només després, pel camí o ja en Castelo Rodrigo, se li va ocórrer la idea».
. o O o .
Al tancament d’aquest episodi elefantíac, el jutge Llarena ha estat trinxat a Sardenya, com un garrí a Segòvia. Pròximament, al nucli d’Europa veurem trinxat el Tribunal Suprem com als porcs els hi arriba el seu sant Martí.
https://m.facebook.com/assembleanacionalcatalana/videos/1092006844181558/
En aquest episodi, el rei emèrit (quan encara tenia mèrit per la gràcia del Caudillo) persegueix un somni humit, però els catalans no li servim de gaire ajuda perquè no som prou cosmopolites per saber llengües imperials.
El sobirà d’un raconet llogat (que paguem tots) de les Aràbies saudites no hi torna mentre l’elefant vagaregi solt pel zoo europeu. Tal vegada, si algú li lligava l’elefant per una o dues potes, el pobre reietó tornaria a les Espanyes aprofitant el rebombori de la cacera.
Com que l’episodi sard ja s’ha acabat, el Sense Mèrit no ha tingut prou temps d’encarregar un vol de la Força Aèria Espanyola, i plantar-se a casa com un campió enmig de la tempesta sobirana.
De la deslleialtat processal de Llarena els jutges europeus n’hauran pres bona nota.
Com diu el José Saramago, “Allò que té de bo la ignorància és que ens evita els sabers falsos”, precisament perquè “Som, cada vegada més, els defectes que tenim, no les qualitats”
