Manuel de Pedrolo (1918-1990)
“No ens falten ni descripcions ni evocacions personals d’aquell dia de gener de 1939, quan les tropes del General Franco entraven a “alliberar” Barcelona al cap de dos anys y mig d’un alçament que encenia la península per convertir-se en una guerra fratricida i de conquesta d’aquelles nacionalitats a les quals la República, tan tímidament, havia reconegut un estatut d’autonomia […]
[…] el dia 26 jo era a Barcelona. A quarts de nou, vaig sortir del meu cau. El carrer era desert, i ho eren els altres carrers pels que vaig avançar cap a la plaça de la Universitat, Diputació enllà; tot just de lluny en lluny una silueta furtiva, un solitari com jo. Arreu, però, hi havia grans escampalls de papers; tothom s’havia tret de damunt allò que, si era objecte d’un escorcoll domiciliari, li podia comprometre. Era, doncs, una ciutat estranya per la qual circulava; sense vida, però amb rastres persistents de temor, de pànic. No ha faltat qui ha volgut convèncer-nos que aquella esquinçada de carnets i de documentació equivalia a una bugada purificadora; la majoria de gent, però, no s’havia de netejar res; s’havien de protegir.
I aleshores, de cop i volta, vaig ensopegar amb allò que se m’ha quedat fix per sempre i que constitueix la meva imatge de la jornada. […] En travessar el passatge de la Mercè, em sobtà una quantitat enorme de llibres amuntegats en el fang. Ara no ho recordo, però devia haver plogut feia poc i el passatge no estava com avui, asfaltat. Era de terra, i en aquella terra convertida en fang per l’aigua s’enfonsava un bé de Déu de volums que, en atansar-m’hi, va resultar que eren d’una edició popular d’El Ruedo Ibérico, de Valle-Inclán.
Imaginava fàcilment com la camioneta, de la qual encara es distingien les rodades, avançava en l’ombra de la nit, llençant al seu pas una edició potser sencera d’una obra que, no feia gaire, m’havia enlluernat per l’esplendor d’un llenguatge familiar, tot i que no fos el meu. M’extremí el record d’uns mots atribuïts a Millán-Astray i divulgats per la nostra premsa: “Muera la intel·ligència”. Era veritat, doncs?
M’hi vaig quedar molta estona, davant d’aquells llibres. Estava impressionat, gairebé espantat. Algú, probablement amb coneixement de causa, havia cregut que corria perill pel sol fet de conservar-los en un magatzem. Com en cap altre instant, vaig sentir amenaçada la cultura, i no pas solament la nostra, que això ja ho sabia, sinó totes. Va ser llavors, doncs, i no més tard, quan vaig pressentir que la derrota era més pregona que no ens imaginàvem. Llibres enmig del fang… Un símbol clar de la realitat que viurien durant tants anys, quan es farien autos de fe, quan la gent seria perseguida per haver volgut exposar el propi pensament, que en una novella inquisició estendria la seva xarxa arreu, quan des d’un lloc obscur, uns homes obscurs ens anirien castrant en nom… de què?”
Fragment de “Llibres enmig del fang”, publicat per Manuel de Pedrolo a la revista L’Avenç, núm. 5, setembre 1977.
