Juan Bibian
Una malintencionada i simple crítica de Variety assegura que “aquest no és moment para subtileses” i acusa a The Assistant, entre varies altres coses, de ser massa tènue. Jo penso exactament l’oposat: és un film que en la seva austeritat, la seva contenció, i la seva manca de demagògia i grandiloqüència aconsegueix un efecte molt més commovedor i esquinçador que si hagués apel·lat a la denúncia obvia per a deixar satisfet només al moviment #MeToo.
A The Assistant, primera pel·lícula de ficció de la documentalista australiana Kitty Green, no se’l veu ni s’anomena Harvey Weinstein. Tampoc no es mostren escenes d’abusos (en tot cas sí que n’hi ha unes quantes d’agressives per telèfon). En canvi, tots els indicis apunten a ell i al seu estil de depredació sexual. El que sí s’exposa en tota la seva dimensió en el film és el masclisme imperant i el fort grau de manipulació sobre les dones en el si d’una important productora de cine a la qual s’hi acaba de sumar Jane (Julia Garner, perfecta en el to que li exigeix aquesta història), una jove que fa una mica de tot, sempre eficient, a l’oficina del seu tirànic cap: des de rentar els plats fins a fer fotocòpies, passant per organitzar viatges i allotjaments o assegurar que tots tinguin el menjar i beure que desitgen.
A ella l’obliguen també a atendre les constants queixes de l’esposa del seu cap o a acompanyar a una nova i bonica “assistent” fins un hotel luxós, al que poc després anirà també el capitost, que mai no apareix , per cert. Quan ella comença a lligar caps, s’anima a fer una denúncia interna a una oficina destinada a tals efectes.
El resultat és desolador.
Concentrada en temps, unes hores d’una llarga jornada, un sol decorat (excepte alguna escena, quasi no surt de les oficines de l’empresa) i sense aspiracions dramàtiques, poc sabem de la vida de la protagonista, només que s’oblida de l’aniversari del seu pare, davant tanta feina i pressió. The Assistant compleix amb la seva comesa: indagar, advertir, sintonitzar amb una problemàtica i una pràctica bastant més estesa i tòxica del que les empreses estan disposades a admetre i que, en alguns àmbits del cine, té un cert aire de pandèmia.
