Alberto Costas Argones. 48 anys. Nascut a Vigo. Solter. Tècnic esportiu, especialitat pilates i moviment conscient. Estudia Educació social en la UOC
Política? D’esquerres. Voto a partits que es preocupen pel benestar de la gent.
Religió? l’amor, la terra, les persones i l’humanisme.
Alberto és un professional esportiu, amb 10 anys d’exercici al barri i molt popular entre el públic femení i de gent gran. S’ha guanyat la confiança d’un sector que en ple segle XXI i ara enmig d’una pandèmia continua trencant tòpics. És una generació que fuig de tota mirada condescendent i fa una proposta pròpia d’envellir. Ha canviat el significat d’experiències com estudiar, l’amor, el sexe, l’esport o la bellesa a partir dels 60 anys. L’Alberto està enganxat a aquesta forma i maneres de fer. I és recíproc.
Així l’esport ve unit a l’amistat, l’esbarjo i la socialització. I un grup d’entrenament sovint acaba resultant el grup de viatge, obert a tothom que tingui ganes i actitud. “Hem fet grups d’entrenament que després han resultat ideal per fer viatges. Ara s’hi ha afegit una veïna coreana i ja tenim planificat el viatge per anar al seu país quan passi la pandèmia”, es despatxa en mitja entrevista.
Habitual col·laborador d’entitats com el centre Cultural Estrellas Altas, Ary Esport, la taula de salut i diversos centres cívics, així com en actes del Dia de la Dona –avança que enguany hi haurà sorpreses- ens explica la seva experiència vital. Ens comenta la seva admiració en descobrir la voluntat i capacitat de la gent gran per seguir en línia els entrenaments, no perdre contactes i mantenir-se en forma també durant el confinament. Podeu seguir-lo al seu instagram alberto_costas_argones.
El coneguem perquè anima i ajuda tothom a mantenir-se en forma. En què consisteix la seva especialitat?
A més dels beneficis que té entrenar la condició física, també m’agrada treballar les relacions socials, crear xarxes i que la gent tingui contacte amb els seus veïns i veïnes mitjançant l’esport. Em centro en les persones majors o de mitjana edat. M’agrada pensar que el meu treball contribueix al seu benestar i en la millora de la seva qualitat de vida.
Com comença en aquest camp?
Quan vaig venir a Barcelona, fa més de 10 anys, em vaig graduar com a tècnic d’activitats físiques i esportives en l’Institut La Mercè. Abans treballava per a Inditex, era una espècie de director de país dels productes a Turquia, Xipre, Grècia i Malta. Són aquests moments de la vida en què econòmicament et va molt bé i dius “em compro un BMW” i llavors et preguntes “és això el que realment vull fer?
Però ja venia del món comercial i de les vendes.
Si, anteriorment havia treballat per a General Electric i CEDIER, a Amsterdam, on vaig viure durant 12 anys i vaig adquirir experiència en el sector.
Expliqui una mica la seva experiència a Amsterdam.
Crec que és una de les millors coses que he fet a la vida, perquè m’ha ajudat a formar-me com a persona. Vaig començar com a telefonista en un call center, agafant trucades, intentant arreglar un escàner o una impressora… i d’allí vaig anar canviant de feina. Em van agafar perquè parlo castellà, gallec i portuguès. A poc a poquet vaig començar a aprendre anglès. Vaig anar canviant d’empreses, i cada vegada en un nivell més alt, fins que decideixo tornar a Galícia. La meva experiència laboral em va servir per a tornar-hi amb una bona feina.
És més, d’una dècada!
Sí, i m’anava per a un any (riures). Però em va anar molt bé, em va agradar molt. Llavors, va sorgir un tema familiar i vaig tornar…
Diu que va tornar a una bona feina, com era? Jo és que sóc millenial.
Ha, ha, val. És quan cobres una pasta al mes, viatges molt i pots permetre’t una bona vida. Em pagaven bé però la meva vida només podia ser això. No em quedaven buits per a fer-hi res més. De 8 a 8, sense parar i sempre al 150%. Si això t’agafa amb vint-i-tres o vint-i-quatre anys està molt bé, però després d’un temps ja no em compensava. Així que vaig decidir venir a Barcelona. Recordo que per a decidir-me em vaig dir, la vida sol es viu una vegada. Sempre m’havia agradat l’esport així que em vaig inscriure al grau esportiu en La Mercè.
I per què Pilates?
Quan vaig treballar en les oficines, amb tot l’estrès dormia poc… La meva esquena tenia dolors i hèrnies. I gràcies a un fisio vaig començar a interessar-me. Estava ja per a operar-me. Em van recomanar fer pilates i em va anar d’allò més bé. Així vaig entrar en contacte amb la disciplina.
I com arriba al barri?
Vaig tenir l’oportunitat d’entrenar a un equip de futbol de persones amb diversitat funcional i van aconseguir pujar a primera divisió de la lliga Acell, una lliga especial per a persones amb discapacitat funcional, després de dos anys entrenant. A partir d’aquí una cosa et porta a l’altra…. En el barri Gemma Chalines em va donar l’oportunitat de continuar.
També col·labora amb una altra associació esportiva, Ary esport.
Sí, l’entitat neix de la reflexió que vam fer amb una usuària que els centres cívics tenien horaris i temporades limitades, feia falta donar-li continuïtat al treball i als grups que s’anaven formant. Em vaig comprometre amb el projecte durant 5 anys. Busquem monitors de diferents activitats. És una organització sense ànim de lucre, però és clar que les aportacions dels socis han de cobrir despeses, i ara mateix no dona. Aquest és el sisè any que està obert i encara hem de veure què passa. La idea és continuar oferint coses, però no puc dir ni com ni quan al 100%. Ha estat un continu superar obstacles.
Què li suggereix a una persona que vol començar ara una rutina esportiva?
Que s’ho prengui amb calma, de manera gradual. Millor si és de la mà d’un professional. I sobretot que faci alguna cosa que li agradi: caminar, ballar, algun esport… és important que el que faci li agradi de debò!
Pot explicar algun cas d’èxit que hagi tingut?
El cas d’una veïna que porta entrenant mínim cinc anys, és una dona del barri d’entre 45 o 50 anys, conductora de metre, i que va tenir una paràlisi en la meitat del cos. Amb l’ajut de fisioterapeutes, programes especials i el treball que jo he fet amb ella hem guanyat en seguretat a l’hora de moure’s i el control sobre el seu cos. Tenia problemes per a fer moviments bàsics, aixecar-se del terra, i molta inseguretat per a caminar pel carrer.
Continuï, si us plau.
Un altre cas és una veïna d’uns 58 anys, que feia pilates i alguna altra activitat perquè li agradava. Avui dia, va en cadira de rodes per una malaltia degenerativa i em comenta que el seu equip mèdic està sorprès de la seva capacitat per a tornar a moure’s. Gràcies al treball que va fer en el passat el seu cos, la seva musculatura recorda els moviments.
També hi haurà molta gent que tot i intentar-ho haurà desistit.
És un fracàs personal quan no puc integrar algú amb un problema de mobilitat en un grup de gent més ampli, perquè no tinc un grup específic per a la seva mena de disfunció. Són casos específics en què s’ha de valorar si aquesta persona afavorirà o entorpirà la marxa de la resta del grup. Tenim limitacions per integrar-los.
Quina visió té del seu sector, com els ha afectat la pandèmia?.
En el barri és un sector molt limitat, han obert centres de crossfit, algun gimnàs, és genial que hi hagi espais on la gent pugui practicar esport. Però són espais que pel seu cost moltes persones no poden permetre’s. Llavors l’opció que li queda a la gent gran és anar a un centre cívic on enguany han pujat molt els preus. Moltes usuàries han deixat d’assistir-hi, perquè els surt més barat anar a un gimnàs que a un centre cívic. El centre cívic ha d’oferir un servei a la comunitat. I no dir “és que no guanyo suficient amb els tallers”; la finalitat no és guanyar diners, és oferir un servei.
Hi ha una necessitat palesa de les persones de mitjana edat i major de fer esport.
Es troben en l’etapa final de la seva vida i és gent molt vital, volen continuar fent coses i que no se’ls aparti de la vida social. I això és genial. Disposen de temps i busquen sortir al carrer, crear nous vincles… Gent gran de 70-80 anys, que viuen soles, van perdre la seva parella, o les amistats, i arran de les classes de manteniment que faig en La Cadena, van tornar a reconnectar amb les seves veïnes, amb el seu entorn.
Les seves classes tenen un públic femení, sobretot, als homes els costa més. Per què?
Tradicionalment les activitats dels centres cívics s’han centrat en aeròbic, ball, que són activitats percebudes encara com a femenines. És part de la cultura heteropatriarcal que encara roman. Però a poc a poc els homes majors també s’hi sumen. En tenim alguns i això fa que cada vegada s’hi acostin d’altres. Per a ells és com saltar un mur. Però quan el salten, quan proven el grup, ja està, a poc a poc van animant-se més homes.
