Laura Subiñas// Després de les eleccions del passat mes de juny, hi ha la sensació de que s’han donat moltes voltes per arribar finalment al mateix punt d’origen: els nostres polítics no troben la manera de consensuar la constitució d’un nou govern.
El principal focus de negociació s’ha donat entre Ciutadans i PP, els quals representen conjuntament, 170 escons. El partit taronja vol ser un referent del centre i negociant amb el bipartidisme ha intentat recuperar popularitat apropant al centre al PP i al PSOE. Amb aquest últim va intentar, en l’anterior legislatura, ser el partit de la unitat espanyola.
Al pacte PP-C’s hi ha cinc punts de discrepància entre ells, que podria restringir-lo al context merament d’investidura: contracte únic, el PP no admet una única fórmula tancada; professionals autònoms, que només paguin en funció del rendiment i sempre que superi el salari mínim interprofessional; Impostos, discrepància per determinar el quant i el quan; permisos de maternitat i paternitat, el PP no vol augmentar el termini a 26 dies; I+D, no hi ha acord per augmentar la inversió.
Ciutadans assegura que els punts acordats amb el PP són una base que ja fou inicialment aprovada amb el PSOE la legislatura anterior, per tant, segons els del partit de Rivera, el partit socialista hauria de sumar-se a la investidura del PP. En realitat l’escenari dibuixat no és una tabula rasa d’aportacions entre els tres partits.
Ni els votants del PP ni els del PSOE entendran que hi hagi consens entre ambdós partits. Tant en l´àmbit econòmic com social, el votant de dretes i el d’esquerres vol coses diferents. Un pacte faria fallida en el nombre de votants pel PSOE i un trasllat a Ciutadans pels votants del PP.
El passat divendres 2 de setembre va ser el segon intent fallit del debat d’investidura. El partit socialista no vol negociar amb el PP i això implica o unes terceres eleccions o una candidatura alternativa. Unes terceres eleccions no són viables ni per la Democràcia ni per la paciència dels ciutadans votants. L’alternativa seria iniciar negociacions per a un pacte d’esquerres però també sembla complicat, segons l’experiència prèvia amb Podemos.
Per altra banda, a casa tenim la qüestió de confiança a què es sotmetrà el President del Govern Carles Puigdemont el 28 de setembre. El partit anticapitalista CUP no aprova els pressupostos plantejats per Junts Pel Sí, per tant, haurem d’esperar el resultat de la votació de la moció confiança per veure si – tan bon punt s’hagi o no de dissoldre el Parlament- la declaració d’independència del Parlament és impugnada pel Tribunal Constitucional.
També tenim eleccions al Parlament gallec i al basc (en aquest últim cas ens trobem amb el vet de la Comissió electoral a la candidatura d’Arnaldo Otegui). Hi han moltes cites determinants pel nostre panorama polític.
Per si encara no en teníem prou, l’exministre d’Economia José María Soria ha estat proposat pel PP com assessor del Banc Mundial.
Cada partit està posant els altres cara a la paret, per tant cada cop més es fa plausible la convocatòria de terceres eleccions. Ningú no ho vol, però ningú no es mou de l’enfocament. Aquesta passivitat condueix a les urnes, per tornar a preguntar als ciutadans què volen, de manera inexorable.
Veurem com acaba aquesta ronda de negociacions i si haurem de celebrar Nadal a les urnes, menjant torró per intentar empassar millor la decepció.
