L’acomodador: Estiu 1993

“El camí fins a aprendre a plorar” podria titular-se aquesta excel·lent òpera prima de la directora barcelonina Carla Simon. Ens explica la seva pròpia història a través de la mirada i el coneixement de Frida (Laia Artigas), una nena de 7 anys que després de la mort de la seva mare ha de sortir de Barcelona per anar-se’n a viure al camp, concretament a un bonic poble de La Garrotxa (Girona), amb els seus pares adoptius, que no són uns altres que els seus tiets, i amb la seva germana/cosina petita Anna (Paula Robles). Cal dir d’entrada que l’elecció del càsting i en especial de les dues nenes és meravellós. Veiem a través de la mirada de Frida, amb la càmera sempre enganxada a ella, amb abundants primers plans, el procés d’entendre el que l’envolta i amb qui li tocarà viure. La directora mostra conèixer perfectament el tema, el va viure a les seva pròpia pell, a més d’utilitzar elements com la senzillesa, la tendresa i sobretot l’emoció. El procés d’entendre la mort de la seva mare i abans del seu pare pel virus que va assolar una generació en especial i que la cineasta no recrea de forma directa, però que està present de forma clara en la història, és bàsic en el curs de la història de creixement i enteniment de Frida.

Estiu 1993, ritual de dol sota la llum cegant de l’estiu, no és només un prometedor debut, sinó per mi la pel·lícula espanyola més important del que portem d’any, visió madura d’uns records fonamentals de la infància assimilats a través d’una virtuosa i sentida representació. Una joia que recomano veure en català, ja que així ha estat rodada, i amb subtítols en castellà o la llengua que correspongui.

No us la perdeu!

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here