Ser o no ser radicals

Natura morta empatitzant amb planta viva.
Mode Espera

Pel Rubén Cruz

No són els adjectius els que emblanquinen o embruten uns mots, sinó els mateixos mots que venen connotats a favor o en contra. Perquè som filtres i tenim prejudicis. En veiem tres exemples.

La impotència no agrada a ningú, perquè et lliga de mans i peus i et torna esclau de les passions i dels vicis, tant dels propis com dels aliens –que vivint en societat també ens obliguen. Costa de trobar un adjectiu que li tregui ferro al mot, però provem-ho: sobrevinguda. Si la impotència ens ha arribat després d’haver sigut potents l’acceptem de més bon grat com a animal de companyia perquè la vida ens hi porta, cap a la pèrdua de capacitats. Però afegim-hi “radical” i acaba amb tota esperança de vida.

A l’entorn de la plaça de les Glòries, del 20 al 30 d’abril de 2023

L’empatia és un valor que cotitza a l’alça, a la borsa de l’imaginari col·lectiu. Tant se val com li diguis de cognom, serà benvinguda. Però si a allò bo li vols treure més suc per vendre-ho com a millor, li posaràs vitamines de colors i encariràs el seu preu / valor de canvi. “Empatia radical”, un eslògan que l’Ajuntament ens encoloma perquè es ven tot sol. I avall, que fa baixada.

Agafem ara un altre valor: independència. Aquest juga a la mateixa lliga que l’empatia. Tothom la volem i la recomanem arreu. Trobem just i necessari actuar amb independència de criteri, al marge de pressions lletges com el pecat.

Tots voldríem aplicar-nos-la a les nostres vides, com un drap humit al front per abaixar la febre, sabent que som sotmesos a les circumstancies. Però tots voldríem ser independents per poder practicar la independència, tots voldríem ser-ho com a condició prèvia per exercir-la. Autoengany d’impotents, perquè la independència és com la vida: es fa camí en caminar.

Imaginem que el nostre filtre de la conformitat amb el nostre destí prejutja el mot independència com a missió impossible o fins i tot indesitjable –perquè ens mostra les vores del nostre vestit tant escarransit, que són els límits del que podem desitjar en aquesta vall eixuta que diem “de llàgrimes”…

Si al mot independència li afegim “radical” ens carreguem tot allò de maco que tenia el nostre desig d’actuar-hi, amb criteri propi i sense pressions interessades i injustes. La cosa dolenta esdevé perversa, i la Fiscalia General la pot perseguir com a delictiva –com ja ha fet—.

Hom és independent(ista) o no ho és pas, però no ho és poc ni molt ni radical independent(ista).

Si t’agrada la idea de ser independent però et fa por exercir-ne pel què diran els altres sotmesos…

ingenu!, esquirol!, traïdor!

… comença empatitzant amb tu mateix i la radicalitat t’arribarà tota sola.

1 COMENTARI

  1. Posar adjectius al substantius serveix per manipular-los i fer-nos creure en coses inexistents.
    Quan diem:
    Una dictadura sanguinària!! En volen ficar al cap que hi ha dictadures que poden ser acceptables si no hi ha sang.
    Les dictadures han d’eliminar dissidents; per tant ha d’haver-hi sang.

    O, un camp d’extermini horrorós. Cal dir “horrorós”? Potser volen dir-nos que hi ha camps d’extermini justificats.

Respon a Carme Tulleuda Roca Cancel·la la resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.