Juan Bibian Bendito
Amb aquesta pel·lícula J. A. Baiona tanca la “trilogia de les mares” iniciada amb “L’orfenat” i continuades amb “L’impossible” i aquesta, “Un monstre ve a veure’m”, tres pel·lícules on les mares i els seus fills passen el seu.
No comparteixo l’aversió generalitzada que el melodrama o l’anomenada “manipulació emocional” provoca. Quan entro a veure un film que tracta sobre un nen solitari que imagina un monstre fantàstic per a lluitar/superar/assumir la malaltia terminal de la seva mare, entenc que no sé on m’estic ficant.
Almodóvar, Spielberg, Douglas Sirk, Tots ells “manipulen” les emocions de l’espectador. Baiona també ho fa i ho ha fet, però sempre sent fidel a si mateix, a la seva temàtica, i al que s’ha convertit en la gran constant de la seva filmografia: la relació entre la maternitat i la mort.
La construcció i animació del monstre és notable i amb plànols de càmera que reforcen la seva gegant grandària i espectacularitat. No és d’aquestes pel·lícules que un oblida quan surt del cinema, més aviat al contrari. La peli s’instal·la i te l’endús a casa al cap.
“Un Monstre ve a veure’m”, és un crit en la desesperació d’un nen aterrit per una vida que no li està sent molt fàcil que diguem. De com se sent un nen, aïllat, apartat del món, deprimit. El que no és capaç de dir, la seva amargor, la seva tristesa i com això se’l menja per dins, sent incapaç de sentir-se alliberat. En un moment, el nen traça sobre un paper en blanc un rectangle inacabat, que el cervell de l’espectador acaba tancant-ho. Simbolitza així una etapa que es tanca.
