El poder de les classes populars

Abans de ser escollit com a candidat a president de la Generalitat per Catalunya Sí que es pot, La Marina va entrevistar a Lluís Rabell com a president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona.

En aquesta entrevista Rabell parla sobre el nou govern municipal de l’alcaldessa Ada Colau, els reptes de Barcelona, la immigració, els moviments socials i la lluita de classes.

Josep Lluís Franco Rabell (Barcelona, 1954) és llicenciat en traducció i interpretació a la Universitat de Montpeller. Va treballar a l’empresa familiar, Talleres Franco S.A., un petit taller amb 12 treballadors, fins el 2008. L’any 2000 s’implica amb el moviment veïnal de Barcelona. L’any 2012 fins l’actualitat ha assumit la presidència de la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona, la FAVB.

Quin és el posicionament de la FAVB respecte al nou govern municipal?

El nostre posicionament sempre és d’independència i autonomia davant qualsevol govern municipal, ara bé, aquesta independència no vol dir indiferència. Seria absurd negar que l’actitud des de la federació i el moviment veïnal no és la mateixa amb aquest govern que amb l’anterior, encara que solament sigui pel fet que parteix de l’equip municipal actual prové dels moviments veïnals.

Els recorreguts compartits són molts i molt importants, i per això hi ha aquesta proximitat. Esperem que aquest govern sigui més sensible I més permeable a les reivindicacions i a les demandes dels moviments veïnals.

Encara que cal pensar que no solament la formació guanyadora té vincles amb el moviment veïnal; unes altres com ERC o CiU han portat a les seves llistes a activistes del moviment veïnal. Tenim una fundada esperança d’una major permeabilitat. Al seu torn, mantenim els peus a terra i el cap fred.

Des de la FAVB, quins són els principals desafiaments que s’ha estat valorant que la ciutat té i per tant el nou govern municipal?

Jo crec que en això sí, compartim molts diagnòstics. Pensem que la ciutat es troba en un moment crític, en què la conjunció de la crisi i de les polítiques d’austeritat han anat augmentant les desigualtats socials i generant un risc de fractura social i territorial.

El model de ciutat dels anys de transició, de major auge dels moviments veïnals, era d’una ciutat cohesionada, dignificació de barris… tot això que ha marcat durant dècades l’agenda dels governs municipals de Barcelona, tot això va començar a entrar en declivi en els 90 i ha anat minvant-se per una nova ubicació de la ciutat en la geografia de la globalització.

El model de ciutat està en disputa. Est és el major repte que afronta un govern municipal; saber cap a on acabarà basculant la ciutat: una ciutat més democràtica, més cohesionada, eliminant les desigualtats, o cedint davant les pressions de grans inversors que pressionen perquè la ciutat sigui més neoliberal i més diferenciada.

Probablement s’hagi de mantenir aquest estira-i-arronsa amb la pressió del mercat per acabar resolent el conflicte. Quin paper juguen les organitzacions veïnals per ajudar a resoldre-ho?

Aquí està el veritable debat. Com diria el potentat nord-americà Worren Buffett, “la lluita de classes existeix, i de moment la meva va guanyant”. En realitat, tindrem conflicte social. L’arribada del govern d’Ada Colau no va a suavitzar el conflicte social a Barcelona, sinó que ho va aguditzar. No perquè el govern municipal vol buscar les puces a la gent, sinó perquè intentar recollir o escoltar demandes socials o veïnals va a entrar en conflicte amb interessos molt travats.

El que ha d’aconseguir el govern de Ada Colau és establir una certa aliança de classes a la ciutat de Barcelona per governar-la. És necessari que estableixi i trobi una fórmula governamental que signifiqui l’aliança entre les classes i barris populars i les classes mitjanes de la ciutat.

Tradicionalment, els governs veien als moviments ciutadans i socials com a moviments estrictament de protesta i de pressió. Ara, el canvi de paradigma és que hi ha moviments urbans i socials que no solament tenen un potencial crític, sinó també d’incorporar saber, proposta i elements d’alternativa de govern.

D’alguna manera, hi ha la possibilitat d’una co-governança entre un govern que sigui prou intel·ligent i audaç per a entendre que des de la societat civil mobilitzada hi ha un potencial enorme d’intel·ligència col·lectiva i de capacitat d’incidència en la gestió de la ciutat, i que sàpiguen canalitzar-ho i aprofitar-ho.

Crec que el joc nostre està a estar a peu de carrer, recolzant en certes coses al govern, empenyent en uns altres, discutint amb ell en altres temes, però sense perdre l’horitzó de transformació de la ciutat, que és el que ens ha de guiar.

tema central 2

Ha parlat de les fortaleses dels moviments socials, però d’un altre costat Quins són els punts fluixos que tenen els moviments socials per afrontar aquesta conjuntura?

Tenen molts, perquè els moviments socials representen una franja activa i conscienciada de la ciutadania, però és una franja minoritària. El repte està a articular mecanismes de participació ciutadana que ampliïn més la incorporació de la ciutadania i que la polititzin i la facin sentir-se protagonista i partícip de la destinació de la ciutat. Però si solament treballem en certs mecanismes coneguts de participació, incorreríem en l’error d’obrir espais en què solament intervinguessin els activistes dels moviments socials, i es prenguessin a si mateixos com una representació fidedigna de la societat, que és una mica més complex i ampli.

Hem de treballar seriosament per elevar el nombre de ciutadans i ciutadanes que prenen part en la vida política de la ciutat. D’això depèn un canvi democràtic real. Si no, cauríem en la governança que havíem tingut abans. De fet, Barcelona ha estat governada per governs que es recolzaven, sobretot en l’últim període, en una alta participació dels barris rics, en una participació mitjana de les classes mitjanes i en una abstenció massiva dels barris populars.

A nivell de la incidència política, és un termòmetre que t’indica, o bé la ciutadania se sent cridada a prendre a les seves mans la destinació de la ciutat, i veu que pot fer-ho, o no aconseguirem donar-li la volta a la truita, perquè per l’altre costat el poder està molt bé organitzat i no fa falta que es presentin a les eleccions per incidir en la política municipal. Saben amb qui reunir-se, saben a qui cridar… saben generar pressions i incideixen en les agendes de les organitzacions municipals. Aquestes elits s’han convertit en les organitzadores de pistes d’aterratge per a inversions internacionals, sobretot de caràcter especulatiu.

Enfront d’aquests poders, o aconsegueixes aixecar la ciutadania, organitzar-la i donar-li llits per incidir i influir en la política, o senzillament el govern, amb la millor voluntat no podrà contenir les pressions d’aquest entorn.

L’alcaldessa parla d’eliminar l’etiqueta de “barris de primera” i “barris de segona”… és un ideal però… Es tracta només d’una major inversió? Com aconseguir-ho?

Segurament caldrà combinar moltes polítiques municipals que siguin diverses. No solament es tracta de la inversió. Hi ha primeres mesures que tenen caràcter d’urgència, És evident que aquestes primeres mesures de xoc, per si mateixes, no resolen el problema, solament contenen aquesta hemorràgia social. Després, cal desplegar polítiques de caràcter econòmic que reactivin i generin ocupació, i ocupació de qualitat, que sigui sostenible i que sigui socialment útil. Nosaltres ens inclinem per l’anomenada economia social i cooperativa, que tenen a veure amb l’autosuficiència energètica, amb les energies netes, amb la recerca en aquests camps. I hi ha també polítiques d’infraestructura.

Quan la ciutat ha aconseguit minorar o reduir les seves desigualtats, ha estat no solament quan s’ha actuat en determinats barris, sinó quan s’han ‘cosit’ els barris de la ciutat. Tot allò que vertebra la ciutat: transport públic accessible, polítiques mediambientals, xarxa assistencial equitativa i ben repartida, una política d’habitatge repartit… totes aquestes polítiques equilibradores, la qual cosa faciliten, és no solament que les desigualtats vagin disminuint, sinó que la connexió entre els barris sigui eficaç, real, i que la cohesió de la ciutat generi una consciència de pertinença i un cert orgull. De vegades això és un canvi cultural.

A certs moments de la història de Barcelona, amb tots els peròs haguts i per haver-hi, com per exemple el projecte olímpic de Maragall, va aconseguir en un moment donat mobilitzar la il·lusió de la ciutat i generar una il·lusió compartida entre barris molt diferents de la ciutat i utilitzar un esdeveniment per fer ciutat. Ara no podem fer aquest tipus de coses, però si hem de generar una il·lusió de transformació de la ciutat. Ara necessitaríem generar, a través d’aquesta idea de ciutat equilibrada i democràcia que està madurant tant al govern com en la societat, una fórmula i un horitzó il·lusionant capaç de mobilitzar ciutadania i de solidaritzar-se en ciutadania. Veurem si ho aconseguim o no, però en tot cas és el repte que està plantejat. Es tracta de reduir les desigualtats, però ‘cosint’ la ciutat.

Creu que el tema de la independència, en les eleccions autonòmiques, pot posar en disjuntiva a la gent a l’hora de decidir?

En realitat va haver-hi una cosa característica del discurs d’Artur Mes d’abans d’ahir, quan va dir: “El “sí es pot” de la plaça de Sant Jaume tenia poc a veure amb la llibertat nacional de Catalunya”. La nostra opinió és més aviat el contrari: que la llibertat nacional de Catalunya solament progressarà de la mà del “sí es pot”. En realitat els progressos democràtics en aquest país a nivell de drets nacionals, de reconquesta de llibertats, d’institucions, com la Generalitat en la transició, com la recuperació del català i la seva implementació com a llengua vehicular… Totes aquestes conquestes democràtiques solament han arribat de la mà de molts consensos socials.

L’èxit de la immersió lingüista radica que les classes populars, part d’elles castellanoparlants, van entendre i van fer seva la reivindicació de la defensa del català com a llengua de cohesió en aquest país. Per això els canvis han de sostenir-se a les classes populars, són les que donen capacitat de transformació, de crítica i de democràcia als canvis.

El que va fer Artur Mes amb aquesta declaració és oposar el progrés de les llibertats nacionals a les aspiracions més sentides de les classes populars, quan no és així. En realitat, nosaltres tenim en el moviment veïnal totes les sensibilitats, i també en el terreny de l’opinió sobre la independència. El que ens uneix són dues coses: una és el projecte d’una ciutat democràcia, com a metàfora d’un país democràtic, just, amb drets socials, amb polítiques mediambientals; aquesta ciutat que somiem i compartim més enllà de les nostres sensibilitats i identitats, i d’altra banda un profund sentit democràtic: entenem que la qüestió d’independència sí, independència no, s’ha de decidir solament pel vot democràtic de la ciutadania.

Els barris que han votat majoritàriament a Ada Colau no són hostils a la independència, però no són independentistes.

La qüestió és saber si anem a avançar junts independentistes i no independentistes, però que compartim el dret a decidir, o anem a fracturar la ciutat en termes identitaris en nom d’Artur Mas. Aquesta és una part del problema. Artur Mas no veu aquesta problemàtica, o potser sí, però no pot resoldre-ho pels seus interessos o pels seus vincles i de classe.

Un altre dilema que sembla haurà de resoldre el govern municipal és afrontar la inclusió social dels immigrants i fer complir la normativa. Què en pensa vostè?

El terreny municipal pot esquivar obstacles. La legislació estatal és molt restrictiva. La Llei d’estrangeria té uns biaixos molt antidemocràtics i afavoreix polítiques molt discriminatòries. No obstant això, el govern municipal pot promoure no solament els drets, sinó fins i tot la participació, i utilitzar l’empadronament com una primera base de construcció de ciutadania, d’integració; gestionar certes situacions difícils, o emparar-les: per exemple, certificats d’arrelament; pot donar certa protecció per sortejar o evitar els efectes més nefasts de la llei d’estrangeria… protegir, fins a cert punt, la immigració.
Cal entendre q el problema de la immigració no és un problema.

Millor dit, a diferència d’altres països, Catalunya no és un país que hagi integrat les diferents successives ones migratòries, sinó que ha estat un país que ha estat modelat per les successives ones migratòries. Això és diferent. Nosaltres som un país de fills d’immigrants, secularment. Aquesta és una ciutat mediterrània, oberta al món i als quatre vents. El que la caracteritza és la capacitat de ser una esponja; És capaç d’absorbir tot el que ve, de digerir-ho i de construir-se amb això.

És una mala paraula parlar “d’integració”. És la immigració la que constitueix el motor de la transformació i de la pròpia identitat nacional. Per això és canviant i per això, qualsevol temptativa de plantejar la reivindicació catalana en termes identitaris, xoca amb la realitat. Té immediatament un biaix molt reaccionari, però també molt irreal, perquè tots som fills d’immigrants; tots som immigrants, en part. Llavors, els certificats de catalanitat són molt difícils d’establir aquí. Això és un gran avantatge, des del punt de vista, fins i tot de tenyir de caràcter social i democràtic qualsevol reivindicació nacional.

És a dir, importa molt més el país que es vol construir que d’on es ve. Això dóna la possibilitat que en tot, en el procés del qual debatem (independència, pacte federal…) acabi tenint un pes hegemònic el sentir de les classes populars.

En aquest sentit, jo sóc dels quals no m’espanta que en un moment donat hi hagi la independència de Catalunya o no. Potser la independència de Catalunya és el primer pas cap a un ens federal amb els altres pobles ibèrics, perquè per raons històriques, culturals, d’interès d’un projecte compartit… per tant, que és la democràcia qui mani i que sigui la ciutadania qui voti i decideixi en llibertat.

Això cal garantir: que es voti en llibertat i que el seu vot sigui democràtic i no un xoc d’identitats, que és el que alguns sectors intenten promoure, fins i tot donar-li al conflicte social un biaix de xoc d’identitats, i això cal evitar-ho.

El moviment veïnal, plural, heterogeni i divers pot jugar un paper a posar sentit comú en un debat que de vegades ho perd.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada